Els Països Catalans han passat de ser un territori productor i exportador de vinya a dependre de la producció importada de l’Amèrica del Sud. L’any 2025, Catalunya va comprar-ne 12.452,54 tones al Perú i en va exportar només a l’Estat francés 2.983,76. Des del port del Callao fins a París passant pel port de Barcelona, el raïm va recórrer 11.066 quilòmetres i va emetre, per tona, 0,514 tones de CO₂ i altres gasos contaminants. Per contra, una tona d’aquest fruït conreada a Utiel-Requena, una de les comarques amb més superfície de producció als Països Catalans, i comercialitzada en els mercats barcelonin,s tan sols viatjaria 415 quilòmetres i emetria 0,019 tones de CO₂ per tona, 27,22 vegades menys.
Són càlculs elaborats per aquest mitjà amb la calculadora digital de petjada de carboni Biocode, que utilitzen empreses i productores agroalimentàries. L’edició 599 de la Directa, que es publica el dilluns 30 de març, analitza la petjada de carboni que generen els fluxos comercials d’alguns dels aliments que, en l’actualitat, presenten un equilibri comercial en la balança d’importacions-exportacions a Catalunya, el País Valencià i les Illes; és a dir, que s’importa un volum similar al qual després s’exporta arreu de la Unió Europea. És el cas de la vinya, la tomata, les safanòries, les pomes o la carn de boví congelada. Sofia Alorda, tècnica de sobirania alimentària de l’Observatori DESCA, explica que “no exportem només la producció local; els aliments venen de qualsevol país del món i, si es donen les circumstàncies favorables, es tornen a vendre a un altre país”. “Per això –lamenta– és molt difícil dibuixar una traçabilitat que deixe entendre de manera clara els moviments”.
Per a Gustavo Duch, coordinador de ‘Soberania Alimentaria’ les dades dels fluxos comercials mostren com “el negoci agrícola no està pensat per al consum, sinó per a jugar a importar i exportar
Malgrat l’impacte directe de tots aquests intercanvis comercials en la salut del planeta, no han parat de crèixer. En el cas concret de la vinya, segons dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació espanyol, fa una dècada, en 2015, Catalunya, el País Valencià i les Illes exportaren 41.224 tones de raïm i n’importaren un poc menys de la meitat (24.660). Deu anys després, les exportacions a països com Alemanya, França o Portugal es mantenen en 45.706 tones, però les importacions des del Perú, Xile o Itàlia s’han duplicat fins a arribar a les 49.363, tot i que el consum de vinya a les llars s’ha mantingut estable en les últimes dues dècades (32.078 quilograms en 2024, tan sols 2.800 quilos més que en l’any 2000).
Per a Gustavo Duch, investigador i membre de l’equip editor de la revista Soberania Alimentaria, les dades dels fluxos comercials mostren com “el negoci agrícola no està pensat per al consum, sinó per a jugar a importar i exportar, i açò acaba provocant una disminució de la producció local, que no pot competir en preu amb els aliments importats des de països amb mà d’obra barata i requisits sanitaris més laxos”, explica Duch. En efecte, segons dades del Ministeri d’Agricultura espanyol, a finals de la dècada del 2000, Catalunya, el País Valencià i les Illes comptaven amb 160.972 hectàrees destinades al conreu de raïm. Dues dècades després els terrenys s’han reduït en 40.000 hectàrees.
Andrés Muñoz, responsable de l’àrea de Sobirania Alimentària de l’organització Amigues de la Terra, Comparteix la mateixa anàlisi crítica: “tot i que nosaltres els podríem conrear, importem aliments per a abastir-nos-hi o reexportar-los a altres països d’Europa, perquè busquem comprar al preu més baix i vendre als països amb més poder adquisitiu a un preu més alt”, i afegeix: “això genera abundants beneficis a empreses importadores i exportadores, però a costa de la sobirania alimentària”.
Les dades del cens agraris de 1999 i 2020 mostren com el nombre d’explotacions de Catalunya, el País Valencià i les Illes va passar de 305.515 a 165.248, una pèrdua del 45,91%
Muñoz fa èmfasi en com el model agroexportador amenaça de mort les explotacions agrícoles i ramaderes familiars. L’Estat espanyol és un dels territoris que experimenta un èxode rural més alarmant, amb el nombre d’explotacions agràries i ramaderes en constant disminució durant les darreres dècades. A Catalunya, el País Valencià i les Illes, les dades del cens agraris de 1999 i 2020 mostren com el nombre d’explotacions va passar de 305.515 a Catalunya i el País Valencià —les dades de les Illes no estan disponibles en el primer registre— a 165.248, una pèrdua de 140.267 en vint anys, el que representa el 45,91%.
Jorge Cavero, enginyer agrònom i director del Centre d’estudis rurals i d’agricultura internacional (Cerai), adverteix que “cada vegada s’està establint més un model de producció concentrat en poques empreses que desplacen els conreus de poca extensió i mà d’obra familiar, i amb una mecanització del procés més alta que avança cap a produccions molt intensives i especialitzades”. Cavero fa referència a grans empreses productores d’aliments, pesticides i distribuïdores que aconsegueixen erigir-se en grups de pressió per a modelar les polítiques comunitàries que reforcen l’agricultura industrial.
