El rap en català: vint anys en escena

Des de l’any 1992, el locutor Jimmy Jiménez dirigeix programes de ràdio en què difon música hip-hop. Des de fa deu anys és al capdavant del programa Black Corb Day, primer a Ràdio Corbera i, des del gener de 2019, a Ràdio Sant Feliu (Baix Llobregat), al 105.3 de l’FM. Ens explica quin és l’origen d’aquesta cultura al nostre país: “A l’Estat espanyol, el hip-hop va arribar per mitjà de les cassets i dels vinils que els soldats nord-americans portaven a les bases aèries que tenien instal·lades a Rota, Saragossa o Torrejón de Ardoz. En aquestes ciutats van començar a obrir-se locals on punxaven hip-hop”.

A Catalunya, la introducció va ser una mica diferent, diu Jiménez: “No hi havia bases militars i la via d’entrada més important va ser la pel·lícula Beat Street, de l’any 1984, tot un boom entre el jovent, que va donar a conèixer els elements d’aquesta cultura –el rap, el break-dance, el grafit i el turntablism, des del Bronx novaiorquès–, a més del programa de ràdio Tocata”. El locutor afegeix que, en aquell moment incipient, un dels esdeveniments més populars d’aquesta cultura era la trobada a la plaça Universitat de Barcelona, on el jovent ballava break-dance, escoltava hip-hop i compartia fotos dels seus grafits.

Aquest va ser el tret de sortida d’un moviment que, entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, va donar lloc a la creació de nombroses formacions que enregistraven maquetes per fer-les arribar a diferents segells. Les discogràfiques i els mitjans havien començat a deixar de banda un so que consideraven una moda sense arrelament i amb poca resposta comercial. En conseqüència, l’escena va viure un moment de replegament important fins que, el 1993, la històrica jam “Qué punto de fiesta”, celebrada a Alacant, va reunir artistes d’arreu de la península i va consolidar un circuit paral·lel i alternatiu en què les maquetes musicals eren autoeditades i distribuïdes, una mica més tard, en botigues i segells independents.

Pels volts dels anys noranta, als Països Catalans es van formar projectes de hip-hop que van aconseguir força ressò. Parlem dels grups musicals BZN, Underrap, Eat Meat, 7 Notas 7 Colores, Geronación, Sólo los Solo, Falsalarma o Arianna Puello, a Catalunya; Zona Norte Posse, Hin-Chu Boys o Nach, al País Valencià, i La Puta Opepé, a les Illes. La incorporació del català al so del hip-hop va trigar a fer-se present, tot i que va comptar amb algun apropament experimental: la cançó “Un parell d’ous”, dels Slips, va formar part de la banda sonora original de la pel·lícula Tots esteu en el menú, dirigida l’any 1985 per Francesc Bellmunt.

Espai a la premsa i a les radiofórmules

Segons el presentador i expert musical Jimmy Jiménez, “la primera data important del rap en català és el 1999. El raper Dísop, amb l’artista AeRReeSe a la producció, va llançar la pista “Jo no sóc polac, sóc català”, que va ser un tema que va tenir una bona acollida i va arribar a fer història. Va sonar a les radiofórmules dia rere dia, en prime time i a totes hores, i també se’n va parlar a la premsa i a la televisió”. Anys després, el 2003, es va editar el primer disc de rap recitat íntegrament en català, Odi en un gest, de l’artista Crim, i es va publicar el recopilatori Advertències i advertiments (Propaganda pel Fet, també del 2003), on s’incloïen propostes que incorporaven el hip-hop als projectes musicals de La Pupil·la, Pirat’s Sound Sistema, Lama-Nasa, Gato-El-Qiman o Tret de Gràcia.

La dècada dels 2000 ja comptava, així doncs, amb una escena hip-hop forta i consolidada, però hi mancaven referents del vers en català. Aquest és el punt de vista d’El Nota, un MC nascut a Cornellà de Llobregat: “Quan vam començar hi havia poca moguda en català, ni tan sols els rapers ens consideràvem rapers. Érem els quatre o cinc de sempre: Pirats, At Versaris, Vazili, Dague, La Balas o Markus FM. Sobretot tocàvem en centres socials okupats, festes majors i alternatives. Érem un embrió”. A més, la distribució de la música tenia un abast reduït, afegeix Panxo, nom artístic de Toni Sánchez, veu de la banda valenciana Zoo: “La digitalització de la música no existia com ara, tampoc Spotify o YouTube. Gravàvem una maqueta, en fèiem 500 còpies a l’ordinador i les repartíem en mà als concerts”.

Un punt d’inflexió el marcaren At Versaris, una de les bandes més influents i rellevants del panorama nacional i internacional, que compta amb més de 500 concerts i treballs com Va amb nosaltres (Propaganda pel Fet, 2006) i A cada passa (Propaganda pel Fet, 2008). Es van convertir en el referent de la nova onada d’artistes que van aparèixer més tard. Com explica Rodrigo Laviña, integrant de la formació juntament amb Pau Llonch i Dj Singular (Joan Riera), “va ser un viatge molt enriquidor i d’aprenentatge constant. Teníem la sensació de trepitjar neu verge, malgrat que no fèiem res que no s’hagués fet anys enrere –una base, un parell de raps i avall–, però vam guanyar-nos el respecte de l’escena hip-hop. Això sí, va costar que s’acceptés la nostra proposta més enllà de la seva particularitat lingüística. No volíem que ens programessin pel fet de rapejar en català, sinó per fer-ho bé. I bé, arreu ens preguntaven que per què ho fèiem en català, i només podíem respondre que no era una qüestió central; tan sols és la llengua que parlem i prou”.

Fer versos en català es normalitza

“El hip-hop és una cultura universal amb un nexe comú que pretén –a més de passar-s’ho bé– connectar persones diferents. No naix com un moviment estanc, sinó que és un espai de lliure creació entorn del ball, la música i l’expressió artística. Conviu amb diferents estils i gèneres com el soul, el funk, el reggae, el rhythm-and-blues o el jazz, així que és un moviment divers i heterogeni”, considera Jimmy Jiménez. Per al locutor, l’escena del hip-hop ha evolucionat “d’un so més underground a melodies més actuals i electròniques. La sonoritat del rap en català, en especial, ha evolucionat moltíssim i la definiria com a versàtil, forta i amb contundència. El rap en català ha anat perdent la por a fer coses”.

Laviña té clar que fer rap en català ja no és una extravagància: “Ara mateix hi ha gent fent rap, de qualsevol tendència, en català i amb absoluta normalitat. Dels recentment desapareguts Homes Llúdriga a Lil Dami, de Valtònyc a JazzWoman, de la Clika Pika a Xavier Mata, de Pawn Gang a Poor Tràmit, de Senyor Oca a Lil Russia, o de Nu Drama a Pinan. Això és la consolidació i la normalització de l’ús d’aquesta llengua per rapejar. Era un objectiu col·lectiu al qual tothom s’ha afegit, d’una manera més o menys directa, amb aportacions fetes des de tot arreu i des de tots els imaginaris, cosa que dona riquesa al conjunt del moviment”.

Així, sembla que no hi ha, només, un rap en català, sinó propostes estilísticament diverses que beuen del hip-hop i reciten en aquesta llengua. Per al grup Zoo, tot això té molta relació amb la formació d’un públic cada vegada més important, i així ho expressa Panxo: “L’existència d’un circuit com el que hi ha a Catalunya, amb un nivell tan gran de públic, ha permès que tinguen encaix propostes de tot tipus. No sols ha passat amb el rap, també amb altres gèneres que, crec, fa vint anys no tenien presència. En un context de globalització com aquest, on tenim accés a músiques tan diferents a cop de clic, la demanda de nous gèneres també és major”.

Si ens acostem al rap en català dels darrers anys amb una mirada de gènere, quines conclusions en podem treure? Pupil·les són unes de les primeres MC del País Valencià que van pujar als escenaris. Mireia Matoses, una de les cantants, explica les dificultats amb què van topar quan van començar: “Vam rebre un rebuig enorme i una crítica duríssima. A mi em va afectar molt. Ara ja no passa tant perquè han anat sorgint altres grups femenins i està més normalitzat. La nostra victòria és que a les nostres companyes no els passe el mateix que a nosaltres”. En aquest sentit, atribueix l’augment de grups formats per dones a l’avanç del feminisme en la societat: “Les dones van integrant-se en àmbits als quals abans no tenien accés. Malgrat tot, encara som una quota a complir: si se’ns inclou en un festival, no s’inclou un altre grup de dones, per exemple”.

Avui, per fi, el rap en català compta amb una bona varietat de propostes i pot dir que té una història a les esquenes. Demostra la bona salut del gènere un recopilatori, Rap de la terra (Plataforma Col·lectiva pel Cultiu del Rap de la Terra, 2018), amb els noms que encapçalen el gènere als territoris catalans: Elane, EAM, CircusPad, Entelequia, Orgànic, Subversa, La Lliga dels Superherois, Statu Quoniam, The Re-Fugees, Ese de la Cinta, Sr. À & Acros. Al circuit emergent de les xarxes i les plataformes digitals, a més, s’hi couen els projectes de Tesa, Santa Salut, Frida, Calmoso & the BlackFang, Negossiet Studio o Flashy Ice Cream, entre d’altres. El rap en català, així doncs, porta vint anys en escena i sembla que continuarà donant canya.