Davant les exigències del sector cultural, el govern central anuncià el desplegament de mesures que impliquen ajuts destinats al món de la música i que arribaran des de dos vessants: un sistema d’ajuts extraordinaris per les arts escèniques i la música, i un mecanisme perquè les artistes puguin percebre avançaments econòmics i indemnitzacions per les actuacions ajornades o cancel·lades que hagin estat contractades pel sector públic (sempre que no excedeixin els 50.000 €). Per la seva part, la Generalitat de Catalunya anuncià un pla de xoc per a la cultura, que finalment generà a principis de juny un decret llei per abordar mesures urgents de caràcter econòmic, cultural i social.
El Sindicat de Músics Activistes de Catalunya es mostra crític amb les mesures i indica que, tot i haver-se impulsat un accés extraordinari a l’atur per a artistes que reconeix el concepte d’intermitència, s’evidencia també un desconeixement de la realitat laboral del sector, donat que una gran quantitat d’artistes no tenen la possibilitat d’accedir a la prestació. Fan referència a professionals que complementen els ingressos amb altres activitats que poden estar afectades per ERTO, professionals que han dut a terme actuacions pagades en B i que per tant no han pogut cotitzar, o bé personal tècnic (responsables de muntatge, producció o logística de la cultura), així com qualsevol artista que cobri un altre ajut de l’Estat.
La SGAE també va anunciar que oferiria ajuts per a sòcies en “risc d’exclusió social”. Aquestes, però, tenien un requisit fonamental: tenir dret a vot dins la SGAE, un privilegi que, segons el manifest del sindicat, només un 20% de les sòcies de la SGAE té, donat que deriva de la quantitat de diners generats dins l’entitat.
Alternatives pel pas a la nova normalitat
Davant d’aquesta situació, el sindicat planteja unes fases alternatives per a la desescalada en les quals demanen, en primer lloc, garantir un protocol sanitari específic per al sector cultural, seguit de demandes relatives al compliment de la legislació vigent, és a dir: el compliment del Reial decret 1435/1985, així com del conveni col·lectiu de sales de festa, ball i discoteques. Amb la nova normalitat esperen poder no tornar a la precarietat, i és per això que demanen també la creació d’una entitat pública de gestió de drets amb un funcionament democràtic, així com dur a terme una reforma integral de la política d’adjudicació de subvencions i una reforma de la llei de representativitat sindical per permetre als sindicats de músics accedir directament a les taules de negociació.
Un altre dels punts clau és la reforma de les adjudicacions de subvencions, donat que ara mateix estan “pensades per a empreses i no pas per a artistes”, assenyala Albert Costa, músic i membre de l’SMAC
Un altre dels punts clau de les demandes és la reforma de la política d’adjudicacions de subvencions, donat que ara mateix les subvencions estan “pensades per a empreses i no pas per a artistes”, assenyala Albert Costa, músic i membre de l’SMAC. Aquesta situació genera constants vulneracions de drets laborals en permetre que, amb diners públics atorgats a empreses privades, aquestes incompleixin les normatives de contractació d’artistes. El mínim a exigir seria, en paraules de Costa, “que aquestes empreses respectessin la llei; però després vas a qualsevol festival i cap et contracta. El Cruïlla, per exemple, actualment ni et paga un salari. El que s’està oferint és que, en comptes de cobrar un caixet, cobres el 50% de la taquilla”.
Per Irene Collado, musicòloga, hi ha algunes qüestions rellevants que ens hauríem de plantejar, més enllà de sentir-nos felices per un possible ressorgir de la vida cultural. Ho exposava a un fil de Twitter com a resposta a Jordi Herreruela, director del Cruïlla, qui va anunciar una versió reduïda del festival per aquest estiu. “Herreruela diu: ‘No hi ha una altra: guanyar menys per guanyar alguna cosa’. A qui es refereix: a ells o a lxs treballadorxs i artistes? Com han d’adaptar-se o ‘ajudar’, com diu Herreruela, lxs músics?”. Per a Costa també “és necessari trencar amb aquesta idea que ‘ara cal que tothom hi posi de la seva part’. És que abans es repartien els beneficis entre els artistes? Òbviament, no. Abans guanyava l’empresa però ara tothom hi ha de posar de la seva part?”, planteja.
I… en relació amb les dones?
“La presència de dones als escenaris abans de la COVID-19 era gairebé anecdòtica. La societat, però, prenia consciència a poc a poc, i des del teixit associatiu així com des d’algunes institucions es començava a plantejar que els escenaris haurien de ser bastant més diversos del que eren”, comenta Gemma Polo, cantant de Roba Estesa i veu del vídeo de la campanya.
Gemma Polo, de Roba Estesa, assenyala “la càrrega de responsabilitat extra vinculada a les cures que recau especialment sobre les dones”, que fa que l’impacte de la COVID hagi estat més gran sobre les dones
Per a Polo, l’impacte de la COVID ha sigut, evidentment, més gran sobre les dones. Entre altres motius, assenyala “la càrrega de responsabilitat extra vinculada a les cures que recau especialment sobre les dones”. Tenint en compte aquestes casuístiques, l’efecte d’aquesta crisi en la presència de les dones al sector de la música seria la possible potenciació d’una realitat futura molt competitiva, “un escenari on guanyi el més ràpid, bàsicament qui accepti les condicions més econòmiques i el que ompli escenaris i més festivals. Evidentment, les ties encara no estem en aquesta lliga, perquè no ens hi deixen estar, bàsicament”, conclou.
És per això que entre les demandes trobem també l’aplicació de la Llei orgànica 3/2007, d’igualtat, i que els escenaris siguin, per fi, diversos i representatius. Per a Polo el problema, remarca, no només afecta les dones: “Si has de fer una llista de les bandes que et surten rendibles, només et surten bandes d’homes, blancs i cis”, problematitza. Caldria, doncs, apostar per fer tasques de seguiment del compliment de la llei, però també replantejar com abordem les realitats de les persones trans i no blanques per tal de garantir els seus drets d’accés laborals en l’àmbit de la cultura i defugir d’una oferta binarista i profundament racista.
Iniciatives autogestionades
La realitat continua sent un futur incert per a gran part de les treballadores del sector musical, i algunes qüestions especialment rellevants encara no tenen resposta: quant temps duraran els ajuts? S’acabaran amb la fi de l’estat d’alarma? Què farem, després, si no podem fer concerts o si estan limitats a un petit format? Davant de totes aquestes preguntes encara per respondre, des de l’SMAC, a través de Fundació Goteo, es crea la Caixa de Ressonància (CDR), una plataforma ètica d’intercanvi d’activitats i experiències musicals on es pot trobar des de classes o converses fins a podcasts, concerts o materials exclusius. A diferència d’altres serveis de streaming, CDR és un servei sense ànim de lucre, que fa servir vies digitals de codi lliure i que fomenta les bones pràctiques digitals per a la música a internet.
Aquest model és similar a UnitedWeStream, el model impulsat des de Berlín per l’associació Club Comission, però en el cas de la Caixa de Ressonància afegeix el fet de funcionar com una borsa de treball en línia, connecta de forma més directa artistes i públic a través de les activitats musicals, i són les mateixes artistes les que indiquen el nombre mínim de participants per a cada activitat així com el seu preu total. Fundació Goteo acostuma a quedar-se un 5% per la gestió de les campanyes impulsades, en aquest cas, però, no cobraran aquesta comissió com a col·laboració amb la iniciativa. De manera que, exceptuant les despeses de servei de pagament, la quantitat abonada pel públic usuari serà íntegra per al projecte. Entre les artistes que ja s’han animat a participar del projecte trobem Judit Neddermann, Pentina’t Lula, Roba Estesa, Albert Costa o Paula Grande.
