El senyor de les caques ens tenia boges. Feia tants mesos que contemplàvem les quartilles enrevoltades en forma de paperina i clavades a les bonyigues dels gossos… Cada matí en anar a l’escola la meva filla i jo les assenyalàvem: Mira mare, aquí n’hi ha una, i una altra, i mira. Dia rere dia ens preguntàvem, qui serà?; i ens sorpreníem: quina cura, cada dia encastant quartilles, o bé grogues o bé rosades, a les mumfles perquè la gent no les esclafés amb les sabates i se les emportés de record a la feina o, pitjor encara –deia la meva nena–, a l’escola.
Serà una sola persona? Farà ella mateixa les còpies de les quartilles? Què hi dirà a les quartilles-paperina? Perquè cap de les dues ens imaginàvem agafant-ne una i obrint-la; la sola idea de la fortor ens feia venir basques.
Però vet aquí que un dia, tot just havent deixat la meva filla al col·legi el vaig veure: era un home petit que sortia d’un pati a prop de casa nostra abillat amb un pal, una galleda i un grapat de quartilles sota el braç. No vaig poder evitar seguir-lo i fixar-me com, amb el pal, al qual hi havia afegit una punxa, anava recollint papers i plàstics del terra i els dipositava dins de la galleda. De manera ràpida i eficaç es desplaçava pel carrer netejant-lo, i quan detectava una caca, txas! Hi enrotllava una quartilla sense parar esment en si l’agafava rosa o groga.
Vaig tornar a casa amb la sensació satisfactòria d’haver descobert el misteri. Però de sobte em vaig sentir desagraïda, hauria d’haver-m’hi acostat i dir-li que moltes gràcies, de part nostra i de les nostres soles de les sabates, sobretot de les d’estiu
Vaig tornar a casa amb la sensació satisfactòria d’haver descobert el misteri. Però de sobte em vaig sentir desagraïda, hauria d’haver-m’hi acostat i dir-li que moltes gràcies, de part nostra i de les nostres soles de les sabates, sobretot de les d’estiu. Hauria hagut de donar-li la mà franca, més enllà que a mi no m’agradi donar la mà a desconeguts que claven coses a caques de gos.
Però no ho havia fet i potser trigaria mesos a tornar-me’l a trobar. Així que vaig agafar un paper preciós que tenia, un d’aquells amb flors i fulles enganxades, fet a mà, i li vaig escriure el següent:
Moltes gràcies per avisar-nos a tots els veïns i les veïnes d’on hi ha caques de gos, espero de cor que siguin de gos. Gràcies per evitar-nos el tràngol d’haver d’arribar a la feina, o pitjor encara, a l’escola, amb la fortor enganxada als peus o les sabates. Moltes gràcies, Senyor Veí! Fa vostè una feina necessària.
Vaig posar això amb lletra prou gran per si l’home no hi veia gaire, ja que tenia una edat. Orgullosa de la meva nota i d’haver-li posat majúscula a Senyor i a Veí, i d’haver ressaltat la paraula necessària, vaig doblegar la nota i em vaig dirigir cap al petit pati que portava a casa seva. La barrera estava oberta un badallet, així que, tot empenyent-la, hi vaig accedir. Hi havia dos portals, a dins, però en un se sentia la remor d’un bebè ploraner i vaig assumir que seria l’altre. Amb cura, vaig deixar la nota a l’esglaó de l’entrada
i vaig sortir a poc a poc. En aquell moment i tot just al llindar de la porta del Senyor Veí, un gran danès va deixar anar una cagarada gegantina i calentona, en forma de coca bamba, el seu propietari em va ullar i, mesurant la meva poca feresa, va passar olímpicament de recollir-la. Al cap d’un instant vaig sentir algú que xisclava:
–Eh! Eh! Què és això?
I davant de la meva perplexitat el Senyor Veí va sortir de la seva porta i va clavar la meva nota de paper, fet a mà amb fulles i flors seques, al bell mig de la cagarada encara fumejant.
