Ana Emilia Felker (Ciutat de Mèxic, 1986) té família, amistats, vida i memòries a banda i banda de la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Doctora en Lletres Hispanoamericanes, a Pantano (Almadía, 2024) radiografia unes geografies marcades per l’odi, però també per l’amor que permet reconstruir ponts. En aquest mosaic d’històries i testimonis, en part roadtrip, diari personal, scroll virtual i entrevista documental, Felker fa un retrat complex de la tensió entre blancor, racisme i migració.
D’on neix Pantano?
És un experiment de teoria de la literatura, fruit del meu doctorat d’Estudis Hispànics en un programa d’escriptura creativa a Houston (Texas). Aleshores hi havia Trump de president [dels EUA]. Durant el meu primer semestre a la ciutat va arribar l’huracà Harvey, que va ser molt destructiu. Tot semblava superapocalíptic, la fi del món: una presa hidroelèctrica vella era a punt de reventar i s’havia de buidar, es va inundar una reserva de cocodrils i es van escapar a la ciutat, també hi havia formigues de foc… Va ser l’atmosfera en què vaig concebre el llibre: la natura com a desastre, però també la gent com un desastre natural. Pel tema de les armes, les opinions polítiques exacerbades, i que mai saps quan et creuaràs amb algú que s’hagi intoxicat d’aquesta manera.
Al llibre entrellaces autobiografia amb la història del territori, el fil conductor és el mass shooting on un fonamentalista blanc va matar a 23 persones en un Walmart d’El Paso (Texas) el 3 d’agost del 2019. I ara ens trobem en una situació en què Donald Trump, el supremacista estrella, el més famós o el més esbojarrat, ha viscut un atemptat perpetrat per un altre fonamentalista. [La pregunta fa referència a l’atac amb trets al candidat republicà durant un míting a Butler, Pensilvània, el juliol passat. La conversa va tenir lloc abans del segon intent d’atemptat a trets contra Trump el 15 de setembre a Florida].
Sí, és una bogeria. Se suposa que era republicà, no? No s’acaba d’entendre la motivació. Em crida l’atenció la similitud del perfil del franctirador que dispara a Trump amb el d’El Paso. Sempre són aquests incels [que s’autoqualifiquen de “cèlibes involuntaris”]: algú introvertit, nerd, que passa molt temps a Internet. Els Estats Units estan hipervigilats, però tenen un punt cec amb aquests personatges blancs, no? El pare del noi va comprar les armes. Com no els va semblar sospitós que algú comprés armes i municions el mateix dia del míting? De cop, Trump esdevé víctima de la no regulació de les armes als EUA.
Parles també dels vasos comunicants de l’odi. Abans el discurs d’odi radical es trobava en el web profund, però ara és a tot arreu, i els incels s’entrecreuen amb una masculinitat supertòxica, una blancor superviolenta, conspiranoica… És una recepta explosiva.
Clar. I, a més, hi ha l’element dels evangelistes cristians, no? Que van fer guanyar Trump en el passat i probablement ho tornin a fer. I amb tot el que està passant a Gaza… El genocidi a Gaza és realment una extensió del territori dels Estats Units. Hi ha dades que diuen que la majoria dels sionistes són evangèlics cristians. I el govern de Netanyahu és molt supremacista.
I s’ha normalitzat, no? En el llibre, parles d’un sopar a casa del teu pare i retrates una intimitat que pot ser familiar per a molta gent: escenes quotidianes on apareixen aquests discursos.
“La dreta és molt imaginativa en els seus disbarats violents. Perquè l’argument que no hi ha suficients recursos, que els hem de conversar per a la nostra població… justifica atrocitats”
Sí, l’esposa del meu pare és una dona negra que dona suport a Trump. No pots encasellar les persones i pensar que, per ser d’una certa identitat, ja pensaran d’una determinada forma. És tot molt imprevisible. A Houston, diversos amics em diuen que els seus pares o familiars s’han radicalitzat amb Fox News. Sempre hi ha hagut una bretxa generacional de temes dels quals potser no pots parlar; l’avortament, per exemple. Però amb la polarització social actual, ja no hi ha forma de comunicar-se, perquè la gent té la certesa que es tracta de la supervivència de la civilització. Pot ressonar en molts contextos: aquesta bretxa ideològica tan forta la veiem també a l’Argentina, o a diferents països d’Europa. Em crida molt l’atenció el discurs ecofeixista. La dreta és molt imaginativa en els seus disbarats violents. Perquè l’argument que no hi ha suficients recursos, que els hem de conversar per a la nostra població… justifica atrocitats. Sempre pensen coses horribles. No entenc què els passa pel cap.
I ara que s’ha alterat l’escenari Biden-Trump, per un duel Kamala Harris-Trump, què podem esperar?
L’escenari ara és més interessant, hi ha més possibilitats. Als Estats Units, la política i molts aspectes de la vida giren al voltant de la representació, de la identitat. Pot ser quelcom positiu, però alhora pot eclipsar altres aspectes. Per exemple, no és tan important un projecte polític de justícia social. Kamala Harris, d’identitat biracial, és la primera candidata presidencial dona, negra i asiàtica. La seva mare participava en lluites socials. Però això no és suficient ni garanteix canvis en la geopolítica i en aquesta paranoia gringa, que són les coces desesperades d’un imperialisme que s’ofega. La seva campanya s’està centrant en la seguretat, l’altre clàssic estatunidenc. El gran tema és el genocidi a Gaza, i és interessant veure com la pressió popular podria… Per exemple, amb l’uncommited vote, és a dir, persones que voten al Partit Demòcrata, però que han dit que ara no ho faran si no hi ha un canvi respecte a Gaza. A la campanya de Biden ni tan sols s’anomenava a Gaza. Ara s’està abordant la importància d’un alto el foc, el patiment dels palestins… Però, aquí està la gran contradicció i la manipulació: ho usen en el discurs, sense proves que vagin a aturar la venda d’armes i l’enviament d’armament a Israel. De fet, a la convenció demòcrata celebrada aquest agost, s’ha censurat a qui portava pancartes en suport amb el poble palestí i no s’ha deixat intervenir a persones palestines. Em sembla interessant aquesta idea que “sí, som demòcrates i sabem que si guanya Kamala Harris serà un moment històric, però no votarem per ella sense un compromís perquè es deixi d’enviar armes a Israel”. Clar que Trump seria més perillós, i més encara amb la relació que té amb Netanyahu, però no per això seran laxes amb Harris. Se l’ha de pressionar fins a l’últim segon.
A Mèxic hi ha una situació similar, pel que fa als fonamentalismes o l’auge de l’extrema dreta?
“Els Estats Units és un sistema que està morint amb una mort molt violenta. Fa una mica de llàstima veure com la gent del Nord Global, en particular estatunidenca, ha estat desposseïda, se li ha robat, qualsevol possibilitat d’organitzar-se”
La vinculació més clara té a veure amb les armes. La manca de regulació d’armes als EUA, per culpa del lobby de la NRA [l’Associació Nacional del Rifle], ha donat com a resultat el transsament de material que va directe a mans del crim organitzat a Mèxic. No sé si estàs al cas de la demanda judicial que va presentar el secretari de Relacions Exteriors mexià, Marcelo Ebrard, contra la indústria armamentística estatunidenca. És un avenç. Em resulta fascinant que, sent tan properes geogràficament, les dues realitats estiguin passant per moments polítics diferents. Veiem una gerontocràcia als Estats Units, hiperconservadora, molt regressiva en matèria de drets sexuals i reproductius. Òbviament, a Mèxic hi ha presència d’aquests grups fonamentalistes, però són incipients. Tindrem una dona presidenta, que és molt jove, comparada amb Biden o Trump, amb unes polítiques progressistes, sense negociacions polítiques amb partits religiosos com el PES [Partit de l’Encontre Social]. Això descol·loca. I passen coses súper maques. Hi ha una xarxa mexicana d’acompanyants a l’avortament que està enviant medicaments abortius per ajudar a dones als EUA . De cop, des del sud som al capdavant, ajudant a qui es troba dins d’aquest imperi que s’està ensorrant. És un sistema que està morint amb una mort molt violenta. Fa una mica de llàstima veure com la gent del Nord Global, en particular estatunidenca, ha estat desposseïda, se li ha robat, qualsevol possibilitat d’organitzar-se. Perquè sí que hi va haver moviments civils que van inspirar el món als anys seixanta, els setanta, però es van desmantellar completament –encarcerant, assassinant o exiliant a les seves integrants– i es va segrestar i cooptar la narrativa. Fa molta tristor. Totes les iniciatives republicanes per censurar al si del sistema educatiu –llibres que parlin d’esclavatge, negritud, història dels moviments civils…– formen part d’un mecanisme molt sistemàtic d’esborrar l’organització popular. I en un context de tanta violència política, que poden fer sense aquesta memòria?
Tornant al llibre, em fas pensar en l’atomització dels suburbis residencials estatunidencs. Cases dins de barris que has de travessar en cotxe tant sí com no. Sense teixit social, sense cap mena d’espai comunitari no privatiu. Això part del problema?
Sí. M’interessava molt recrear aquestes atmosferes. Per això es diu “Pantà”, pel fet destar empantanats en aquesta situació. La creació d’aquests supermercats i centres comercials gegants, dels malls, i la desaparició dels espais públics, i tot l’agringament de Llatinoamèrica apunta cap a això, cap a la destrucció del que és públic. Crec que a Mèxic s’ha revertit: ara es veuen molts espais públics per fer exercici, per exemple; i a Espanya, on vaig viure, també recordo prou vida als carrers. És molt necessària la comunitat a l’espai públic. Els suburbis residencials construeixen una psicologia molt fèrtil pel supremacisme, l’aïllament, els discursos d’odi i la paranoia. Ho intento reflectir amb el personatge del meu pare, que ja viu en un suburbi, un entorn suposadament supersegur, i, així i tot, continua superparanoic amb els veïns, els repartidors… De què serveixen aquestes fortaleses arquitectòniques si no estaràs tranquil? També plantejo que la blancor és molt porosa. Fins i tot els cossos no blancs hi entren i són cooptats, també els cossos migrants. Hi ha latinos dels Estats Units que són antimigració, antidrets; s’han anat adaptant i fent un esforç d’assimilació, potser per supervivència. És comprensible, però trist. O l’atmosfera de la universitat, on tota l’estona pots ser objecte de la sospita sobre els cossos racialitzats. Sempre que hi havia un fet violent, es deia que havia estat un home negre amb gorra, sempre les mateixes característiques físiques en les descripcions.
Aquest estiu no hem llegit enlloc “un franctirador caucàsic llesca l’orella de l’expresident Trump”. Aquí el color de pell s’obvia.
Exacte. En canvi, [amb la violència blanca] sempre es parla sobre els problemes psicològics, de salut mental, i com s’hi pot invertir.
En el llibre parles de les campanyes “Don’t Name Them” o “No Notoriety” [és a dir, “No els anomeneu” i “No notorietat”] que busquen evitar que l’opinió pública, i en particular els mitjans de comunicació, deïfiquin o glorifiquin amb cobertures sensacionalistes qui comet una massacre i qui pronuncia discursos d’odi.
Sí, fent-los atractius, generant un halo de misticisme. Aquests relats causen sovint l’efecte còpia, i tota una cadena de violències. Un assassí en massa s’inspira en un altre, i inspira un altre… L’assassí del Walmart fa un manifest que és còpia del manifest de l’assaltant de Christchurch, a Nova Zelanda. La informació circula i es continua magnificant. S’ha parlat molt de no citar el nom dels assassins i, segons quines temporades, ho respecten els mitjans, però periòdicament se’ls oblida. Per exemple, amb el tiroteig a Trump, tornen a fer el perfil del franctirador i a divulgar el seu pensament. Sembla que els mitjans no n’aprenem.
Defenses que el periodisme no es quedi només amb el succés, sinó que expliqui el context, l’abans i el després.
No volia explicar només la història de les víctimes d’El Paso, sinó que volia parlar de com podem veure el supremacisme en l’ambient i en les coses aparentment més inofensives. Per exemple, en l’arquitectura. En el periodisme tenim tradició detectivesca. Hauria estat molt temptador intentar fer això. Vaig estar davant de la presó on està encarcerat l’assassí que va cometre la massacre d’El Paso i fins i tot vaig preguntar si el podia entrevistar. Sona molt heroic. Se’t creu un gran periodista, si aconsegueixes això. I em preguntava per què. Com Truman Capote, amb A Sang Freda. És un gran llibre, però cal revisar que hi ha darrere d’aquesta mena de narratives. Busquen una catarsi: s’executa als assassins i la pau es restableix, com si fossin casos individuals, no un problema sistèmic. Està súper generalitzat, per exemple, als programes televisius de policies. És com funciona la psicologia gringa i occidental: s’ha de capturar al dolent i que guanyin els bons. Quan va començar la guerra contra el narco aquí a Mèxic, el discurs de l’expresident Felipe Calderón era el mateix, un pensament binari i estúpid, en comptes d’intentar entendre d’on prové la violència i com aturar-la.
O com Nayib Bukele, a El Salvador, que per acabar presumptament amb les pandillas, està arrasant la vida de milers de persones.
“És molt boig i distòpic veure gent amb salaris baixos que a través del crèdit accedeixen a condicions de vida impensables a Llatinoamèrica. S’està sostenint la vida a través del deute. Les identitats s’estan construint sobre quelcom que no és real”
I tot és en pro d’un relat heroic de “salvem la civilització”. La gent vol aquesta fantasia de la seguretat. A més, Bukele, o Trump, compleixen amb la figura de l’anti-heroi, una figura fosca que va contra els criminals, violant la llei i els drets humans si fa falta, perquè és un mitjà que justifica un bé superior. Això és molt perillós. Se suposa que els evangèlics donaven suport a Trump perquè era qui s’atrevia a dir la veritat. Hi ha un llibre boníssim, Jesús y John Wayne (de Kristin Kobes Du Mez, en castellà a Capitán Swing, 2023), que parla d’aquesta necessitat d’una figura viril, forta, masclista, que digui coses políticament incorrectes, per lluitar contra les forces del mal. I això em fa pensar en la foto quan acaben de disparar a Trump: ell s’aixeca, fent un gest com indicant que té la força per lluitar, és l’escollit de Déu. Què fas contra idees fanàtiques com aquesta? No hi ha arguments que serveixin. Si tens aquesta fotografia, què en fas? Saps que alimentaràs a tot un moviment extremista. Èticament, és molt perillosa. I els mitjans, als EUA, van a bloc. És a dir, no són crítics. Va passar amb els atemptats de les Torres Bessones, repetint a cor la versió oficial. Construeixen la idea de l’enemic extern: “ens unim per Amèrica, som nosaltres contra ells”. No hi ha un periodisme real. No s’està qüestionant, per exemple, que Biden estigui enviant més i més armes a Israel. No importa. Hi ha molt poques alternatives: Democracy Now o Novara Media, potser.
Hi ha un altre element molt interessant que tractes: com el deute econòmic sosté el sistema a costa de violentar la vida d’unes persones, col·lectius i cossos concrets.
Sí. És un sistema de fantasia que, a més, posa les persones a mans de les especulacions dels financers de Wall Street. És un contrasentit. No entens les forces que controlen el teu destí i l’únic que et queda és l’aspiració al somni americà. Impedeix veure la possibilitat d’altres formes d’organització que tenen les poblacions i els migrants més precaris. No és que idealitzi aquests contextos, però crec que construeixen alternatives. Per exemple, en la cura col·lectiva d’infants: si és molt car pagar una escola bressol o una mainadera, s’uneixen diverses famílies i fan torns per cuidar les criatures. Són situacions de vida molt difícils, però que forcen la col·lectivitat. Si hi ha una necessitat comunitària, hi ha una exigència cap als polítics. En canvi, en els suburbis, és molt boig i distòpic veure gent amb salaris baixos com el meu pare, que és professor, i que a través del crèdit accedeixen a condicions de vida impensables a Llatinoamèrica. S’està sostenint la vida a través del deute. Les identitats s’estan construint sobre quelcom que no és real.
Sobre el fet material?
Sí, però també deutes simbòlics, històrics, colonials. Els suburbis i els highways s’han construït literalment damunt de comunitats racialitzades, però la història està esborrada. La gent s’endeuta per pagar a terminis cases construïdes sobre terrenys espoliats a altres comunitats que no poden accedir a aquest crèdit. És una cadena d’espoli. O el fet que les dones negres i llatines són les que més pateixen demència i Alzheimer als Estats Units. És una bogeria. Penso que té a veure amb el desarrelament, amb el fet de deixar-ho tot enrere i haver de reinventar-te. Crec que és conseqüència d’una situació d’estrès continuat perquè el procés migratori és molt violent i pren moltíssimes formes. Tot això és frontera: la violència que pateixen els cossos racialitzats, els discursos d’odi contra les persones migrants…
Em recorda a Borderlands, de Gloria Anzaldúa.
Sí. I què significa sentir-se així? Com que sóc blanca, poques vegades he sentit aquest perill. Vaig estar sense papers un any mentre estudiava la secundària, i cada pocs mesos tornava a Mèxic. Un cop em van retenir a l’aeroport. Em preguntaven per què passava tant de temps als Estats Units, i jo, que era petita, vaig passar por. Em vaig indignar per aquell interrogatori dels policies. Per què no tinc dret a viure amb el meu pare? Em vaig qüestionar el privilegi de no haver-me sentit en risc fins aleshores i que no m’haguessin demanat abans els papers. I com planteja un testimoni del llibre, em vaig preguntar si es pot renunciar a la blancor. Però alhora, deixem de ser blanques quan obrim la boca, no? Perquè el llenguatge ens delata. La meva paraula em permet renunciar momentàniament a la blancor, en aquest context dels Estats Units. La frontera va amb tu, encara que ja l’hagis creuat.
