El 28 de setembre, després de més de dos mesos retingut al port de Bandar Abbas, el petrolier britànic Stena Impero abandonava la costa iraniana i es dirigia, definitivament, a Dubai. La Guàrdia Revolucionària iraniana havia aturat el vaixell a mitjans de juliol acusant-lo d’estar envaint irregularment les seves aigües jurisdiccionals, cosa que va obrir una enorme tensió diplomàtica entre Londres i Teheran. Hi ha qui hi va veure una clara reacció de la República Islàmica a la detenció a Gibraltar d’un buc iranià a primers de juliol. El superpetrolier Grace 1 havia estat confiscat el 4 de juliol per la Marina Reial britànica prop del penyal. El vaixell duia una càrrega de 2,1 milions de barrils que, segons denunciaven les autoritats britàniques, podia tenir com a destí la Síria de Bashar al-Assad. Argumentant l’embargament europeu a la dictadura assadista, les autoritats van retenir el Grace 1 de forma sorprenent. L’embargament va incomodar també l’Estat espanyol, ja que tornava a refermar el conflicte sobre la jurisdicció efectiva de les aigües que rodegen el penyal i que Madrid considera com a pròpies. Per això va arribar a elevar una protesta i va insinuar una probable pressió de la Casa Blanca rere l’incident; unes sospites que el temps confirmaria.
El 19 d’agost, un mes i mig després i mentre l’Stena Impero es trobava encara retingut a l’Iran, les autoritats van accedir a deixar anar el vaixell. Els mitjans van publicar que s’hauria permès sota la condició que el cru no anés a Síria. L’administració Trump va intentar bloquejar in extremis la partida del buc, apel·lant a l’embargament unilateral que Washington ha renovat recentment sobre Teheran, primer, i referint-se a l’embargament europeu sobre Síria, després. El vaixell va salpar amb tota l’atenció mediàtica a sobre. El 7 de setembre, el rotatiu The Telegraph ja publicava unes imatges que demostrarien que el buc hauria descarregat el cru vora de Tartus, a la costa siriana. El 13 de setembre, els Estats Units afirmaven tenir evidències del desembarcament de cru a Síria en una denúncia que el secretari d’Estat de la Casa Blanca, Mike Pompeo, ha anat esgrimint constantment des de llavors tot exigint a la Unió Europea represàlies contra l’Iran per l’incident. Teheran, per la seva banda, no ho nega. Reconeix que el Grace 1 (ara rebatejat com a Adrian Draya 1) va descarregar el petroli a un port mediterrani, que ho va fer una empresa privada sota la seva responsabilitat i, a més, nega que la condició de no desembarcar a Síria formés part de cap acord. L’Iran manté que la retenció del buc va ser una greu violació del dret internacional i que l’embargament europeu en cap cas pot aplicar-se i afectar arbitràriament tercers països, com és el cas de l’Iran.
L’enrocament de Trump
L’obsessió de l’administració Trump per evitar que el petrolier descarregués el cru a Tartus va arribar a nivells delirants. A principis de setembre, el Finantial Times filtrava uns correus segons els quals la Casa Blanca hauria ofert una important recompensa al capità de l’embarcació perquè lliurés el vaixell a un port disposat a entregar-lo als Estats Units. El xantatge va ser confirmat pels mateixos Estats Units. Tot plegat va provocar una de les principals crisis diplomàtiques de l’estiu. El Regne Unit va desplaçar destructors de guerra a l’estret per garantir el pas dels seus vaixells mentre la tensió entre Londres i Teheran era ben evident.
Trump vol reduir les exportacions de l’Iran a zero, i al preu que calgui
Val a dir que no ha estat l’únic incident a l’estret dels darrers mesos. Ni el més greu. El 12 maig, quatre vaixells –incloent-hi dos petroliers saudites– van ser-hi atacats. Els Estats Units van assenyalar Teheran, però van negar tenir-hi res a veure. Un mes després, es va repetir un incident similar amb dos petroliers, un de noruec i un altre de japonès. L’estiu també ha estat ben calent. Al juny, els Estats Units desplegaven mil militars a la zona arran dels incidents a l’estret, i en pocs dies augmentava exponencialment la tensió amb l’abatiment d’un dron estatunidenc que suposadament violava l’espai aeri iranià. El comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària, Hossein Salami, va afegir que allò era “un missatge clar” per als Estats Units i que, malgrat no voler la guerra, hi estaven “completament preparats”. Durant uns dies va semblar que l’atac podia ser imminent. De fet, tot estava llest per a la intervenció militar, però en un darrer moment Trump va decidir no prémer el botó.
La jugada mestra de Macron
És en aquest context d’escalada de les hostilitats que s’emmarca la jugada del primer ministre francès, Emmanuel Macron. Durant la cimera del G8 de Biarritz, va convidar, davant la sorpresa de tothom, el ministre d’Exteriors iranià, Javad Zarif. Malgrat que el cap de la diplomàcia iraniana, contra qui la Casa Blanca havia obert recentment noves sancions nominals, no es va trobar amb Trump, sí que sembla que el gest francès hauria servit per obrir la porta
a rebaixar una tensió a punt d’explotar.
La crisi de l’estret d’Ormuz mostra les conseqüències del deliri de la Casa Blanca per voler ofegar l’Iran. L’objectiu de Trump és reduir les seves exportacions
a zero, i al preu que calgui. Vol marcar distància amb l’anterior administració Obama, qui havia posat fi a les sancions i el bloqueig de l’Iran gràcies a un pacte nuclear que l’actual hoste de la Casa Blanca ha volgut fer volar pels aires. La política regional del Departament d’Estat nord-americà torna a estar, sense complexos, en mans d’un Israel i una Aràbia Saudita cada cop més radicalitzades i unides pel seu odi al país persa. Un odi que se simplifica com un tema de baralles confessionals entre sunnites i xiïtes, però que la història remarca que hi té molt més a veure la lluita pel poder geoestratègic i pel control econòmic de la regió que les disputes religioses en si mateixes.
L’Aràbia Saudita ha alertat que una guerra oberta amb l’Iran suposaria “un col·lapse de l’economia global”
I és que sembla que l’Aràbia Saudita ha abaixat el to. L’home fort de la casa saudita, Mohamed Ben Salman, ja va alertar en una entrevista televisiva que una guerra oberta amb l’Iran suposaria “un col·lapse de l’economia global que no es limitarà a l’Aràbia Saudita o els països del Pròxim Orient”, i diverses fonts han confirmat l’apropament diplomàtic entre ambdós països en les darreres setmanes. Al darrere del canvi de postura s’hi podria trobar el sorprenent atac a les infraestructures saudites d’Aramco, que va colpejar el preu del cru mundial, o les recents victòries dels houthis iemenites arrestant milers de soldats saudites. Unes operacions que, malgrat que Teheran negui tenir-hi res a veure, Riad hi veu la mà iraniana al darrere. I sembla que han tingut efecte, ja que l’Aràbia Saudita sembla disposada a rebaixar la tensió. A més, la incertesa política en la qual es troba sumit Israel, amb una repetició electoral que no ha desfet l’empat tècnic i que deixa el bel·licós Netanyahu a la corda fluixa, també ajuden a rebaixar la tensió creada amb l’enèsima crisi a l’estret d’Ormuz.
