Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Lucila Aragó i Vicente Carrión, querellants contra les tortures i vexacions comeses per la policia de la dictadura

"El nostre objectiu és que qui ens va torturar siga jutjat i li retiren les medalles honorífiques"

Vicente Carrión i Lucila Aragó van sofrir les tortures de la Brigada Político Social a les comissaries franquistes valencianes / Lucas Guerra

El 27 de setembre de 1975 eren afusellats simultàniament, en quarters militars de Barcelona, Madrid i Burgos, tres militants antifeixistes del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i dos d’ETA, que havien sigut condemnats a mort en consells de guerra sense cap garantia jurídica i després d’haver sigut sotmesos a tortures. La maquinària repressiva operava a ple rendiment quan quedaven escassos mesos per a la mort del dictador Francisco Franco. Per contra, el clam democràtic s’escoltava cada vegada més fort. Les vagues als centres de treball i les mobilitzacions contra els judicis a diversos antifranquistes van ser contestades amb detencions il·legals, entre elles les de l’actual portaveu de la Plataforma de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme, Lucila Aragó, i Vicente Carrión. Són dos de les sis últims persones que han registrat una querella per tortures i vexacions als jutjats valencians. Amb aquesta acció, el País Valencià suma 24 querelles contra la impunitat dels crims franquistes.

Amb motiu d’aquestes últimes querelles presentades, així com del llançament de la campanya estatal per visibilitzar que Rodolfo Martín Villa, polític espanyol durant la dictadura i la transició, ha estat citat a declarar a Argentina com a responsable dels successos de Vitòria de l’any 1976 en els quals es van desallotjar  milers de treballadors en vaga reunits en assemblea al barri Zaramaga, la Directa entrevista Aragó i Carrión, militants del FRAP que van ser torturats per les forces repressives de la dictadura.


Quan et van detenir, Lucila, només tenies 20 anys. Estudiaves Econòmiques i vas ser militant del FRAP. Quines eren les teues funcions dins del FRAP?

En el moment en què em van detenir pertanyia a l’aparell de propaganda del partit. Formàvem part d’organitzacions clandestines i una de les activitats principals era fer propaganda, arribar a la gent amb pamflets i revistes. Teníem una cèl·lula, un grup de persones amb una preparació tècnica, per redactar els pamflets, escriure’ls, imprimir-los i reproduir-los. Em detingueren en el mateix pis on estava l’aparell de propaganda. La premsa va treure la notícia. Deia que hi havia quatre tones de material [riu], de revistes, llibres i pamflets. En eixe moment eixa era la meua funció.


Tu també vas ser militant del FRAP, Vicent. Què feies exactament?

“Vivia en un pis a València, i un dia, en agost de 1975, quan tornava de Sagunt a València, m’hi vaig trobar la policia esperant-nos. Vam caure molta de la gent que vivíem al pis i unes altres persones” 

Jo tenia 22 anys i era militant de la FUDE, la Federació Universitària Democràtica d’Estudiants, una organització annexa al FRAP. Però, vaig deixar la universitat i vaig començar a organitzar-me en el món del treball per fer la revolució des del proletariat. Amb un amic, vaig marxar a Sagunt per crear allà l’OSO, l’Oposició Sindical Obrera, també dins del FRAP. Vivia en un pis a València, i un dia, en agost de 1975, quan tornava de Sagunt a València, m’hi vaig trobar la policia esperant-nos. Vam caure molta de la gent que vivíem al pis i unes altres persones.


Com va ser la vostra detenció?

Lucila Aragó: A mi em van detenir el dilluns 22 de setembre de 1975. En eixe moment, s’acumulaven moltes contradiccions en la vida política d’aquest país. Hi havia hagut mobilitzacions obreres i estudiantils molt extenses i el final de la dictadura es preveia pròxim, perquè Franco estava malalt. S’havia utilitzat molt la violència, tant per part de la policia, com per part d’algunes organitzacions revolucionàries, i s’estaven buscant eixides. Alguns sectors apostaven per una continuïtat més o menys organitzada de la dictadura i uns altres pensàvem que s’havia de trencar amb el règim. Durant el mes d’agost i principis de setembre, es produeixen quatre consells de guerra contra militants del FRAP i d’ETA i ens demanen un total d’onze condemnes de mort. Són judicis sumaríssims, on no deixen els advocats defensors llegir la documentació que hi ha contra els acusats. D’eixes onze condemnes de mort, se’n van confirmar cinc, just en les dates de la meua detenció. Sabíem que la situació era molt difícil. Havien detingut companys i estàvem reorganitzant l’aparell. Però, la policia va localitzar el pis on estàvem. Van estar moltes hores registrant el pis i, després de moltes hores exposades, ens van portar en un cotxe de la Brigada Político-Social a la Prefectura Superior de Policia. Només arribar, recorde que un policia, crec que era Manuel Ballesteros, em va pegar un cop de puny mentre sostenia una pistola en la mà, i va dir: “Ja n’hi ha prou. S’han acabat les bogeries”. A partir d’eixe moment, van començar els interrogatoris i les tortures de tot tipus.

Vicente Carrión: La meua detenció també es va produir en un pis. Cal recordar que en agost de 1975 es va instaurar la llei antiterrorista. Hi havia tantes detencions que la policia no podia donar l’abast i van aplicar aquesta llei. En el meu cas, vaig ser detingut per membres de la Guàrdia Civil i vaig ser traslladat al quarter d’Arrancapins de València. Es deia que hi havia diferències entre les tortures que duia a terme la Guàrdia Civil i la Brigada Político-Social (BPS). Els de la BPS eren més fins, més sàdics, més científics, mentre que la Guàrdia Civil era molt més bruta. Et rebentaven al principi i si no treien res, doncs et deixaven. Jo vaig sofrir molt amb les tortures, em van donar corrents elèctrics durant no sé quant de temps. Després, em van treure al riu Túria, quan encara estava en construcció, i ens van dir que estàvem lliures. Les detencions i les tortures eren una manera d’acollonar-te i, si marxaves, d’aplicar-te la llei de fugues. Però, no sabíem fins a quin extrem podien arribar, perquè la situació estava molt calenta, per tant, mai pots estar segur que era només per a acollonar-te i que no t’engegarien un tir.


Quants dies vau passar al calabós?

“Els meus companys i jo vam estar nou dies amb cops de puny, corrents elèctrics, bastonades als peus, que acaben deformats, etc. Tot açò era insostenible”

L.A: Els meus companys i jo vam estar nou dies amb cops de puny, corrents elèctrics, bastonades als peus, que acaben deformats, etc. Tot açò era insostenible. En els primers moments en què et detenien, volien que denunciares la resta de membres de l’organització. Nosaltres vam tenir la sort que vam ser els últims i no van caure altres companys després. Això sempre reconforta. Els policies ens van tractar amb molta inhumanitat. L’enemic ens va tractar de deshumanitzar perquè amb la seua manera tan salvatge de tractar-nos no pareguera que estaven agredint un ésser humà, sinó una cosa, un enemic.

V.C: No recorde quant de temps vaig estar, perquè perds la noció del temps. Alguns companys em digueren que havia estat cinc dies, dels quals recorde més intensament el primer, perquè va ser quan més em van pegar i quan més vaig sofrir. S’ho passaven bé fent tot això, fet que denigra encara més la policia.


Què implicava la llei antiterrorista?

L.A: Aquest decret llei antiterrorista, a banda d’ampliar el temps d’estança a les dependències policials fins a deu dies, quan allò normal eren tres dies, tenia una altra conseqüència nefasta que es va aplicar en els consells de guerra. Tots els casos de detinguts que eren susceptibles de ser terroristes passaven a la jurisdicció militar. En el meu cas, quan va acabar l’estança amb la policia i els interrogatoris amb la BPS, vaig passar al jutjat militar, que prenia les declaracions. Al cap d’un temps, quan ja estava a la presó provincial de dones, va arribar una resolució del tribunal militar amb què el cas passava al tribunal d’ordre públic.

V.C: Pel fet de ser detinguts, passàvem directament a consell de guerra en totes les circumstàncies.

 

L.A: Aquest decret es va aplicar en els quatre consells de guerra, amb què es van afusellar cinc companys. Es va aplicar un decret llei que era inaplicable, perquè els companys havien sigut detinguts amb anterioritat al decret i se’ls va aplicar amb retroactivitat. Això és impossible. Van aplicar una llei retroactiva, es van celebrar uns judicis sumaríssims i van acabar a l’escamot d’afusellament, dos mesos abans de la mort de Franco. Aquest fet posa en evidència una línia de continuïtat entre el cop del 36 i la fi de la guerra, en què s’inicia una barbàrie contra els republicans per aniquilar-los i extirpar les idees de llibertat i democràcia. Tot açò acaba amb més de 100.000 persones afusellades després de la guerra. En l’any 75, eixa ideologia continua, encara que el país havia canviat socialment i cultural. Però, el règim intentava que l’ordre establit fora inamovible i això els donava força per actuar d’eixa manera. Es reinventaven les lleis que els feien falta i aquestes lleis mai van cessar, per això va haver-hi una línia de continuïtat entre un franquisme que comença assassinant i acaba assassinant. Amb eixe decret, tenien les mans lliures per fer el que els donava la gana.


Després d’estar a la Prefectura Superior de Policia, vau passar a la Presó Model de València? Com va ser la retenció?

V.C: Sí, jo vaig entrar a la Presó Model de València. Vaig entrar el 20 setembre de 1975 i vaig eixir el 30 de novembre, amb llibertat condicional. Estàvem a la presó franquista, havien afusellat els companys a través dels consells de guerra i no sabies què et podia passar. Hi havia molta tensió. Vam passar la mort de Franco dins de la presó sense molta informació; fins que un dia em van comunicar que havien pagat la meua fiança i després va arribar l’amnistia.

L.A: La nit dels afusellaments la vaig passar al calabós de la Direcció General de Seguretat. Estàvem en uns calabossos que eren uns rectangles molt menuts. Podies tocar les parets laterals estirant els braços, i de llarg feien tres metres. Eren grisos i hi havia una llum sempre encesa, protegida per una tela metàl·lica. Vaig estar nou dies dins d’eixe espai, excepte quan et treien fora per interrogar-te. Vam saber que havien afusellat els companys perquè els policies colpejaven les portes dels calabossos i deien: “Acabem de carregar-nos els vostres companys. Vosaltres sou els següents”. Això va ser continu. Aleshores, quan va acabar aquest malson, vam passar al tribunal militar i, després, jo vaig entrar a la presó provincial de dones. Vam estar set dies a una cel·la d’aïllament, que juntament amb els nou dies anteriors va resultar horrible. Només tenia ganes de prendre el sol i fer-me un cafè amb llet (riu). Fins a mitjans de desembre, vaig estar tancada a la presó. Ara s’ha convertit en un col·legi, on no hi ha cap recordatori de què va ser l’edifici, una presó de dones represaliades pel franquisme, de dones antifeixistes. Ara, estem reclamant eixe recordatori.


Creieu que les vostres detencions es duen a terme amb l’objectiu de donar continuïtat a la dictadura?

“Tot i això, el franquisme estava en auge, però l’oposició va tenint cada vegada més força, i la dictadura responia amb més repressió. Eixe és l’error de les dictadures, que es pensen que amb més repressió s’acaben els moviments. No és cert, a més repressió, més reacció”

V.C: És una manera de contraatacar, perquè hi havia molts moviments socials. Hi havia moltes vagues, tot i que estaven prohibides, i la resposta social a la dictadura tenia ja molta força. Després de la guerra, estava tot molt controlat. Posteriorment, la gent sí que ja estava més conscienciada sobre el que havia significat el cop d’Estat i la pèrdua de drets. La gent comença a organitzar-se i en els 60 comencen a haver-hi caigudes. Tot i això, el franquisme estava en auge, però l’oposició va tenint cada vegada més força, i la dictadura responia amb més repressió. Eixe és l’error de les dictadures, que es pensen que amb més repressió s’acaben els moviments. No és cert, a més repressió, més reacció, i és el que va succeir.

L.A: Estaven en marxa les opcions que buscaven una transició pactada i algunes organitzacions de l’esquerra buscaven una eixida negociada del franquisme. Es debatia entre la ruptura i el continuisme. Nosaltres apostàvem per trencar, per una república federal. Al final, va quallar la continuïtat. Es va continuar amb els poders fonamentals que hi havia al país, no es toquen els poders judicials ni els poders econòmics. No toquen la gent que s’havia fet rica espoliant republicans. Veus que la transició es consolida. Veus que passem d’una dictadura a una democràcia sense retre cap compte. El que hem aconseguit amb la falsa transició és que, en l’actualitat, prevalga el relat de la dictadura. Ens trobem que no es qüestiona com es va produir el cop d’Estat.

Vicent: Ballesteros, de fet, era comissari de València. Acaba la transició i, en un sistema democràtic, el destinen com a cap superior a Bilbao i després a Palma. Un torturador, amb denúncies per tortures, exerceix de comissari polític. Tu et podies trobar pel carrer el teu torturador i no passava res.


Les persones que heu presentat querelles vau reconèixer, ja fora de la presó, a Benjamín Solsona, Manuel Ballesteros, Roberto Conesa, Antonio Cano o Juan José Lesmes, entre altres torturadors. Molts de vosaltres després vos trobàveu amb aquests torturadors en mobilitzacions a València i mai hi ha hagut una depuració. Quina és la vostra sensació? D’impunitat? 

“Hi ha hagut governs de majoria absoluta socialista que podien haver exhumat Franco, que podien haver exhumat les fosses, però no hi ha hagut voluntat política per fer-ho”

V.C: Total.

L.A: Les medalles i remuneracions que han obtingut han sigut concedides en temps del govern socialista. Mira, hi ha persones que diuen que quan s’acaba una dictadura, tornar a recuperar una democràcia és complicat i que s’ha de decidir entre justícia o pau. A Espanya, es va deixar la justícia en el calaix per aconseguir la pau. Però, ja ha transcorregut molt de temps. Hi ha hagut governs de majoria absoluta socialista que podien haver exhumat Franco, que podien haver exhumat les fosses, però no hi ha hagut voluntat política per fer-ho. En el moment de la transició, va hi haver uns pactes d’estat on van participar els partits i l’oligarquia i van apostar per la continuïtat, per la monarquia intocable, per unes regles del joc de per vida, que encara continuen.

V.C: Els mateixos jutjats que ens van jutjar en el franquisme els tenim avui dia jutjant el mateix. La repressió del franquisme la vivim avui dia, per culpa de la continuïtat que va haver-hi entre la dictadura i la democràcia.

L.A: I després tenim la impunitat cap als torturadors i l’oblit absolut de les víctimes. Jo no em sent víctima, jo sóc resistent. No reclame res com a víctima, però en aquest país hi ha milers de persones que no han sigut reconegudes i han sigut represaliades per unes forces polítiques i per unes forces repressives que pertanyien a una dictadura que no s’ha qüestionat. S’ha de reconèixer que això va ser una dictadura sanguinària, que el que va ocórrer durant la dictadura són crims de lesa humanitat. Els judicis eren invàlids, perquè venien d’un cop d’estat il·legítim. Nosaltres militàvem contra el franquisme, perquè hi havia una necessitat vital, era un imperatiu moral.


Què ens podríeu dir de Benjamín Solsona i Manuel Ballesteros, un dels personatges més funestos de la Brigada Político-Social?

“Després d’eixir de la presó, vaig estar molt de temps sense poder passar per una comissaria, perquè tenia un pànic tremend. Em posava a tremolar. En una ocasió vaig veure un policia i vaig tenir una sensació de pànic absolut”

V.C: Jo no els vaig conèixer, perquè jo vaig estar en mans de la Guàrdia Civil.

L.A: Diversos companys hem denunciat en concret Benjamín Solsona i Manuel Ballesteros, que crec que és qui dirigia l’organització. No vam ser els únics. En desembre de 2018, companys nostres van presentar una querella. A València, va arribar un exhort de la jutgessa argentina María Servini perquè es prenguera declaració a Solsona i va ser tornat a la Servini perquè no es podia investigar. Per què? Perquè a Espanya no es podia investigar res, perquè hi ha una llei d’amnistia i perquè ha transcorregut molt de temps. No van acceptar cap denúncia, tot i que la justícia universal estableix que els crims de lesa humanitat, com és el cas de la repressió a Espanya, no prescriuen i no es poden amnistiar. Precisament, això ho ha establit la justícia universal perquè sap que després d’una dictadura, els seus responsables es doten d’instruments com l’amnistia per protegir-se. Cal recordar també que Servini ha cridat a declarar Martín Villa pels fets de Vitòria i per altres assassinats. Havia de declarar en setembre, però amb les eleccions, s’ha suspès fins a desembre. Nosaltres llançarem ara una campanya, perquè el fet que un ministre franquista haja de declarar representa una fita per a nosaltres. Pel que fa als torturadors, Benjamín Solsona era especialment bèstia. Després d’eixir de la presó, vaig estar molt de temps sense poder passar per una comissaria, perquè tenia un pànic tremend. Em posava a tremolar. En una ocasió vaig veure un policia i vaig tenir una sensació de pànic absolut. Durant molt de temps, pràcticament fins que vaig presentar la querella, jo mai he parlat de les tortures, perquè em suposa un esforç.


Fa unes setmanes es van presentar sis querelles noves, amb les que el País Valencià suma 24 denúncies contra crims de lesa humanitat comesos pel franquisme. Però, no és la primera vegada que es denuncien aquests fets. De fet, la primera vegada va ser en 1971, la segona en 2012 i la tercera en 2018. Quins són els vostres objectius amb aquesta acció? Vos agradaria que foren jutjats?

V.C: Sí, sí. El nostre objectiu és que qui ens va torturar siga jutjat i li retiren les medalles honorífiques. Billy el Niño està viu. Hi ha querelles contra ell i volem que siga jutjat. Volem que els retiren les medalles honorífiques, que són insultants per a la gent que ha sigut torturada. A mi m’ha torturat eixe home per pensar diferent d’ell, i ara té medalles que ha rebut amb els diners de tota la gent.

 

Si no estigueren vius, què es pot fer per recuperar la memòria històrica de les víctimes?

L.A: Hi ha mecanismes en el marc de la justícia universal i restaurativa per restaurar els drets de les víctimes d’uns crims d’estat. És una responsabilitat de l’Estat, perquè Billy el Niño pertany a un cos repressiu, a una Brigada Político-Social d’un estat, que té la responsabilitat de restablir la justícia, de reparar i garantir la no repetició. És el que reclamem.


Després de les eleccions del passat diumenge, en què Vox ha obtingut 52 diputats, cap a on penseu que anem?

V.C: Vox representa tot el que hem passat nosaltres. És un perill i ningú els assenyala com el que són, un partit feixista. Venen a parlar de democràcia i llibertat i ningú no ho denuncia en els mitjans grans.

L.A: Vox és nou per les sigles, però representa un sector de la societat espanyola ben antic. Ha sigut el PP i ara ha eixit del PP, amb l’objectiu de reafirmar el seu patriotisme i representar les posicions nacionalistes de dretes. Es troben en el seu millor moment, perquè hi ha una crisi que ha deixat fora dels espais de consum i de sociabilitat un gran sector de la societat per no poder pagar el lloguer, per exemple. Eixa realitat social deixa fora del sistema molta gent. Aleshores, una força política que diu que el que hi ha a Espanya és per a tu i no per als estrangers, doncs és un pensament que arriba a aquella gent que es troba en una situació de poques alternatives.

V.C: És pur feixisme. S’ha de fer el que ells diuen, això és dictadura pura i dura. És un perill, perquè la gent ha trobat un partit que els parla de llibertat, d’una millora de l’estat social, on tot és per als espanyols. Tot això, si no es té un discurs solidari, acaba fent que la gent vote partits com Vox.


A Grècia, el moviment antifeixista ha vençut Amanecer Dorado. Les seues seus estan en venda i la seua web oficial va deixar de funcionar fa setmanes. Com penseu que podem combatre ací el feixisme?

“Per què continuem amb els arquitectes del règim? Per què continuem amb els seus despatxos? I, després, els de baix, sense recursos, cridant “viva España” i “a por ellos”. Diuen que al feixisme no se’l debat, sinó que se’l combat. Jo crec que això es fa en el dia a dia”

V.C: En primer lloc, amb educació. S’ha de visibilitzar tot el que implica una dictadura. S’està intentant tapar els afusellaments als murs dels cementiris. El principal partit de l’oposició d’aquest país parla de buscar ossos. Això no pot ser. Encara es diu que hi ha gent que es va suïcidar, quan van ser llançats per les finestres de les comissaries. Tot això s’ha de visibilitzar.

L.A: Finlàndia és un dels països on governa la dreta i l’extrema dreta. Se suposa que hi ha la millor educació del món. Eixa és, però, la realitat que existeix.

V.C: No em referisc a tenir una educació laica. Parle de visibilitzar el que va passar.

L.A: És veritat que no s’ha d’encobrir el passat, però no només calen uns nivells alts d’educació, sinó que s’han de combatre les propostes que defensa l’extrema dreta. Per exemple, a mi m’horroritza veure la foto d’un home, que és nét d’un franquista, al costat d’una dona arquitecta, la seua dona, que està signant no sé què. Per què continuem amb els arquitectes del règim? Per què continuem amb els seus despatxos? I, després, els de baix, sense recursos, cridant “viva España” i “a por ellos”. Diuen que al feixisme no se’l debat, sinó que se’l combat. Jo crec que això es fa en el dia a dia. Hem de donar-los en tot el cap en el dia a dia. Tampoc sé com fer-ho, però, per exemple, amb un control absolut del preu del lloguer i prenent mesures valentes i decidides per combatre els privilegis dels més rics.


Després de les mobilitzacions i repressió que s’està vivint a Catalunya, penseu que al Principat el moviment independentista és l’única opció que actualment pot plantejar una alternativa al règim espanyol del 78?

“El que es manifesta és que el tema nacional no està resolt en la Constitució del 78. Les eixides autonomistes que es van plantejar són una solució fallida que no reconeix a fons la plurinacionalitat del país”

V.C: Tot té una arrel. El moviment independentista ve de lluny. El ressorgiment de l’independentisme ha vingut per forces com Convergència i Unió o Junts x Cat, que no eren precisament independentistes. Eren part del sector de la burgesia, part d’ell implicat en fraus fiscals. I una manera de despistar l’atenció era el sentiment independentista. Però, aquesta gent no era independentista, eren autonomistes. A les forces nacionalistes els ha vingut bé. D’altra banda, la convocatòria d’un referèndum s’hauria d’haver deixat fer.

L.A: El que es manifesta és que el tema nacional no està resolt en la Constitució del 78. Les eixides autonomistes que es van plantejar són una solució fallida que no reconeix a fons la plurinacionalitat del país. Això no ho resol la Constitució, aleshores, el que passa ara ve d’ací, d’eixa falta de coneixement d’una realitat que s’hauria de resoldre des d’una perspectiva federal, en la meua opinió. A més a més, les forces majoritàries no estan permetent el dret a decidir, tot i que és un dret dels pobles. Crec que és molt difícil resoldre la situació, si no hi ha un acord d’estat entre totes les forces: les nacionalistes basques, catalanes i gallegues, i les unionistes. Al final, el règim del 78 ens ha portat on estem ara, a la impunitat del franquisme.


Què vos va semblar el procés d’exhumació de Franco?

L.A: Et mors de fàstic. Veus la família d’aquest tipejo com si se’ls estiguera rendint un homenatge.

V.C: Ha sigut tractat com un homenatge. Estem contents de l’exhumació, d’acord, però s’ha de parlar dels morts de les cunetes. S’ha de parlar de les querelles que presentem. Van estar tot el dia amb això. Va ser un espectacle.

L.A: Hi ha hagut cinc majories absolutes del PSOE, tres de Felipe González i dos de Zapatero. Però, no han sigut capaços de fer-ho abans. Ha sigut ara, una setmana abans d’una campanya electoral, perquè volien arrasar en les eleccions, però els ha eixit malament. Va ser una estratègia política. No els ha eixit bé de totes maneres, perquè ara ho tenen més complicat.

Articles relacionats