El juliol de 2014, un conjunt de més de 250 intel·lectuals, científics i activistes socials van llençar el manifest Última crida, alertant que l’única manera d’afrontar la crisi civilitzatòria global era iniciar una transició urgent cap a un nou model de societat que tingués per objectiu recuperar l’equilibri amb la biosfera. De no ser així, la societat humana s’enfronta a un més que probable col·lapse en el curt termini, amb tota certesa abans que acabi el segle XXI. Ningú els va fer cas.
Avui, set anys més tard, sabem que aquella crida estava totalment justificada, ja que les tendències de degradació ecològica global s’han accentuat, i el procés no para d’accelerar-se a mesura que el capitalisme segueix devorant-se a si mateix. Efectivament, l’actual pandèmia de la COVID-19 no és més que una altra mostra de la crisi ecològica global (que inclou la crisi climàtica i la de biodiversitat), però aquest cop l’estem patint tots i totes en primera persona. Els científics ja alerten des de fa dècades que la degradació dels ecosistemes afavoreix la transmissió de malalties d’altres animals cap als humans (el que coneixem com a zoonosis). De fet, els darrers anys ja hi ha hagut altres epidèmies que afortunadament no s’han convertit en pandèmia global (MERS, Ebola, virus del Nil, etc.). Però la tendència segueix sent negativa i, no només això, sinó que la degradació ecològica s’està accelerant cada vegada més, malgrat la crida quasi unànime del món científic o l’emergència d’activistes i moviments com Greta Thumberg i Fridays for Future.
L’actual pandèmia de la COVID-19 no és més que una altra mostra de la crisi ecològica global (que inclou la crisi climàtica i la de biodiversitat), però aquest cop l’estem patint tots i totes en primera persona
En els dotze mesos de pandèmia global, durant els quals hi ha hagut grans pèrdues i patiment humà, l’economia s’ha gairebé aturat, i els drets i llibertats se n’han ressentit, haurien d’haver estat un moment crític per analitzar la causa de fons d’aquesta crisi i trobar-hi solucions. Però la resposta dels governs s’ha centrat gairebé en exclusiva en qüestions sanitàries (òbviament, salvar la vida de la població és i ha de ser la seva prioritat). La part negativa és que aquesta crisi està sent una oportunitat única perduda per comprendre la profunditat de la destrucció que estem provocant a la natura i com aquestes agressions se’ns giren en contra dels mateixos éssers humans. La resposta dels estats i de la UE (amb els fons Next Generation) és un exemple monstruós d’allò que NO s’havia d’haver fet mai. Mobilitzar una quantitat ingent de fons europeus per reactivar l’economia amb polítiques que van majoritàriament enfocades a reimpulsar el creixement econòmic sobre una base de més consum d’energia i recursos d’un planeta exhaust. Les polítiques europees que desenvoluparan els estats són fonamentalment una contribució a agreujar la crisi global. Si el 2008 es va salvar als bancs amb diners públics, avui estem salvant les grans corporacions (aerolínies, constructores, automobilístiques, etc.), grans responsables de la crisi. Mentrestant, es neguen a afrontar qüestions tan essencials com la redistribució de la riquesa, els paradisos fiscals i l’evasió d’impostos, els drets humans, la llibertat d’expressió o els límits al creixement.
La pregunta és per què no aprenem?
La resposta no és difícil. El poder polític està en mans dels partits finançats per la gran banca i les grans corporacions, i recolzat pels grans mitjans de comunicació privats que els fan d’altaveu (junt amb els públics, dependents de cada govern). Qualsevol alternativa política realment crítica és atacada i ridiculitzada fins al límit. I la dissidència social, aquella en la que els col·lectius socials autogestionaris o llibertaris posen en marxa noves experiències o accions directes per criticar el sistema i construir alternatives, és durament reprimida amb violència policial i contundència judicial, com acabem de veure amb l’empresonament de Pablo Hasél i tants d’altres. El sistema es perpetua en una espiral de repressió, manipulació i control social. No en va és la mateixa casta de funcionaris de l’època franquista qui avui segueix controlant les altes instàncies de l’Estat (Consell General del Poder Judicial, Fiscalia, Policies, etc.).
El sistema intenta contínuament invisibilitzar la dissidència i ridiculitzar l’alternativa i, quan no és possible, tendeix a cooptar determinats moviments per a fer-los encaixar dins del sistema
Resulta interessant veure que alguns mitjans de comunicació estan començant a emetre més informació sobre el canvi climàtic o catàstrofes ecològiques cada cop amb més freqüència. Però rarament apareixen les alternatives a la crisi global. Enfront del panorama tan desolador, la reacció de la ciutadania tendeix a la frustració i la resignació, quan no directament a “no voler saber res més, perquè no s’hi pot fer res”. Una allau d’informació sobre una tragèdia, si no porta incorporada la crida a l’acció, és totalment contraproduent, i les nostres societats estan fortament anestesiades per múltiples mecanismes de control social i “distraccions” del realment important. Però existeixen les alternatives. El sistema intenta contínuament invisibilitzar la dissidència i ridiculitzar l’alternativa i, quan no és possible, tendeix a cooptar determinats moviments per a fer-los encaixar dins del sistema. No en va incomptables governs (internacionals, nacionals i locals) s’han atrevit a declarar l'”Emergència Climàtica”, per tot seguit continuar amb les mateixes polítiques de sempre, les que ens estan portant al desastre, però amb l’etiqueta d'”ecològic”, “verd” o “sostenible”.
Per això no confiem en l’acció de cap govern, tampoc el millor dels governs que pot sortir de les eleccions del passat 14 de febrer a Catalunya, perquè seguirà dominat per les elits socials i els interessos empresarials que volen que res no canviï.
Els moviments socials són qui, avui, i de forma molt modesta i humil, estan liderant la transformació socioambiental a què ens obliguen els límits planetaris. Ecologistes en Acció ha aportat una profunda reflexió i el coneixement d’experts en disciplines socials i ambientals per a plantejar una sortida viable per a la crisi global en el món post-COVID. En un document sensat i realista, s’han formulat desenes de propostes per a la transformació que la societat necessita, sota una òptica ecofeminista: posar la vida (de les persones, i de la resta d’éssers vius) al centre de les polítiques. Una proposta basada en cinc eixos: frenar la fugida cap endavant, un nou equilibri ecològic, un nou model productiu, un nou equilibri social i una nova cultura de la terra. Com era d’esperar, els governs i les organitzacions polítiques no recullen aquesta reflexió serena ni entomen els canvis imprescindibles, sigui per por, per desconeixement o per irresponsabilitat. Però no desistim i seguirem defensant allò que no és només bo per la natura, sinó que és imprescindible per la nostra supervivència.
Les persones conscients de la realitat en la qual vivim, de la dura transició a la qual s’haurà d’enfrontar la societat en el seu conjunt si vol sobreviure, tanmateix, no ens resignem: és hora d’organitzar-se i de sumar tots aquells grans de sorra que, un dia, seran una allau imparable a favor del canvi.
Avui, més que mai, toca escollir: ecologisme o col·lapse.
