Ell sí que ens va salvar a nosaltres

Quan Roberto Bolaño –el meu estimat Bolaño, Déu el tingui en la seva glòria—escrivia 2666, ho feia per dues raons. La primera i més important i menys literària: deixar una sèrie de publicacions per mantenir econòmicament a la seva família (dona i dos fills encara petits), és a dir, volia que les cinc parts de la monumental novel·la s’editessin per separat, una per any, per tal que, gràcies a la periodicitat de les edicions, la seva família pogués viure més còmodament. La segona raó, menys important, però sí més literària, era lluitar contra la mort. Però Javier, o millor dit, però, senyor Javier, per què ja tinc una edat, pròximament faré noranta anys, us pensàveu que era més jove? No, d’aquí a uns mesos —no vull revelar la data— en faré noranta, tota una vida. Per on anava? Ah, sí! Però, senyor Javier, què vol dir lluitar contra la mort? I jo us diré, lluitar contra la mort vol dir lluitar contra el temps, i què vol dir lluitar contra el temps? Lluitar contra el temps vol dir lluitar contra el pas del temps. Bolaño estava malalt. Patia una malaltia hepàtica i estava a l’espera d’un trasplantament de fetge que mai va arribar. Bolaño, com s’acostumava a dir, li veia les orelles al llop. Era les orelles al llop? El llop és la mort. Bolaño tenia, millor dit, vivia amb la urgència de l’escriptura. De nou: però senyor Javier, què vol dir viure amb la urgència de l’escriptura? Vol dir tenir la necessitat imperiosa d’escriure. Escriure com escriuria un boig o un escriptor que necessita menjar de la seva escriptura, vull dir, que necessita diners de forma urgent per poder comprar menjar. Escrivia amb la imperiosa necessitat d’escriure. I això el va encoratjar a escriure, molt probablement, la millor novel·la en llengua castellana del segle XXI. I es va convertir en el primer escriptor xilè, resident a Blanes, de ser traduït a l’anglès i ser primer venerat, després analitzat i per últim idolatrat, pels acadèmics nord-americans. Gairebé res. Jo també soc de Blanes i també soc escriptor. I si, com us esteu imaginant, també soc xilè. No, no soc xilè. I tampoc visc a Blanes, encara que hi vaig anar a dinar un cop, ja fa temps. Abans que li dediquessin una estàtua a Bolaño al passeig marítim. He vist les fotografies. Encara que tinc noranta anys sé utilitzar l’ordinador i tinc internet a casa. M’agrada connectar-me i llegir les notícies pel meu portàtil. Me’l va regalar la meva filla. És un MacBook. Diu el meu gendre Ramon, jo no en sé d’això, que els MacBook són els millors ordinadors. D’acord, si ho diu en Ramon; jo no li discutiré aquestes bestieses. Avui la gent necessita tenir sempre el millor. Tinc el millor ordinador. Hem comprat la millor televisió del mercat, la millor rentadora, etc. I què? Qui diu que és el millor? La gent que el compra. És absurd. Vivim en un temps absurd. Viviu en un temps absurd; jo no, perquè jo ja estic a les acaballes del meu temps. Estic a l’última o a la penúltima pàgina del meu temps. Que va ser el segle XX. Com va ser el segle d’en Bolaño. I de dues guerres mundials i la bomba atòmica i els camps d’extermini, una guerra civil i el franquisme i la Transició i l’estat del benestar i la tercera o quarta (ja no ho recordo) revolució industrial. Vivim en un món apassionant. Què més volia dir? Sobre en Bolaño voldria comentar-vos que jo tinc la sort, i n’estic orgullós, d’haver llegit tota la seva obra. Tota. La narrativa completa, les novel·les i els contes, els articles periodístics i la poesia. I que m’encanta la poesia d’en Bolaño. Em fa molta pena que hagués mort tan jove en Bolaño. Tenia cinquanta anys. Tenia tanta literatura a dintre, tantes històries i reflexions per explicar… Com m’hagués agradat ser escriptor a mi. I imaginar històries i personatges i situacions. Però no vaig ser escriptor, vaig estudiar medicina. Vaig especialitzar-me en medicina interna. Sí, vaig ser una de les últimes persones que va tractar amb en Roberto: vaig ser un dels seus metges en la seva etapa final. No el vam poder salvar; però ell sí que ens va salvar a nosaltres.