Miquel Amorós Peidro (Alcoi, 1949) va participar en les mobilitzacions estudiantils i obreres dels setanta; ha escrit nombrosos llibres i articles sobre temes com la Revolució del 36, el moviment autònom o les tesis antidesenvolupistes; ara acaba de publicar El proletariado salvaje. Movimiento asambleario y autonomía obrera (Editorial Milvus). Parlem amb ell al Casal de Barri de Prosperitat, a prop de la plaça –rebatejada pel veïnat– de les treballadores i treballadors de la Harry Walker, que van fer la primera gran vaga autònoma de Barcelona, l’any 1971.
No s’han fet gaires llibres sobre l’autonomia obrera i el moviment assembleari…
No molts, és que l’autonomia obrera molesta. S’han fet milers de llibres sobre la Guerra Civil, queda tan lluny que tothom pot reivindicar alguna part i trobar una certa legitimació, però això és recent. Un moviment obrer força independent va protagonitzar les vagues més importants de l’època i va desestabilitzar el franquisme. De fet, la legalització dels sindicats va ser ràpida per poder acabar amb les assemblees. Jo ho vaig viure intensament, vaig estar exiliat a França, vaig conèixer la gent del Maig del 68 i després va passar la revolució de Portugal, amb ocupacions de fàbriques i quarters militars. Pensàvem que una acció autònoma del proletariat era possible; i més quan sabíem que si deixàvem actuar a l’oposició oficial, aquesta pactaria amb la part del règim que volia renovar-se i això donaria lloc a un sistema polític híbrid, amb aspectes parlamentaris, però fonamentalment autoritari, perquè heretava tot de la dictadura: legislació, policia, jutges, militars, cures, tot intacte. El moviment obrer se’l van carregar amb els Pactes de la Moncloa, on es va pactar no fer vagues; i amb l’Estatut dels Treballadors, que ja prohibia pràcticament les assemblees, es legislava de tal manera que eren impossibles. Aquelles eren assemblees on anaven gent d’altres fàbriques, fins i tot gent del barri, podia parlar qualsevol, anaven a la pràctica, per feina, feina reivindicativa. No era com les assemblees d’ara, del 15M i tot això, que és una altra història…
En quin sentit?
“No hi havia sindicats, aleshores els obrers creaven unes estructures que eren formes de llibertat, sense adonar-se’n: assemblees, delegats elegibles i revocables, piquets, comissions i coordinadores”
Allò eren assemblees de lluita. No hi havia sindicats, aleshores els obrers creaven unes estructures que eren formes de llibertat, sense adonar-se’n: assemblees, delegats elegibles i revocables, piquets, comissions, coordinadores… Tot això van ser creacions del moviment obrer de l’època, que descobria unes formes de llibertat que es podien aplicar a tot. En alguns llocs, sobretot al País Basc, per exemple a Errenteria, es van fer assemblees de poble, on ja es decidia la política i la gestió de l’ajuntament, se’l feia dimitir. Eren assemblees transcendents, hi havia una estructura d’ofensiva, una estructura política superior, hi havia molts consells de fàbrica. A Barcelona n’hi havia molts, sobretot al cinturó, no al Baix Llobregat, on dominaven els comunistes, sinó més a la zona del Vallès. Jo vaig donar suport a vagues com les d’Onda, de la ceràmica, en Elx a la sabata, després també a Valladolid. El moviment va acabar perquè no tenia prou força ni prou claredat per fer un pas endavant. Els mestres, per exemple, ens hi vam ficar, però les assemblees de mestres es van transformar ràpidament en sindicats, com la USTEC. Al País Basc la majoria d’assemblees van entrar a LAB; i aquí moltes a CNT. La gent anava per reivindicacions, salari, horari, vacances, condicions… Això sí, hi havia molta solidaritat, hi havia gent que parava per solidaritat. La vaga de Laforsa, per exemple, és una vaga de solidaritat. Hi havia molta efervescència. Recordo que quan et detenien en una manifestació, si ensenyaves el carnet sindical, et deixaven estar i, si no eres de cap sindicat, et retenien i et fitxaven. Parlo del 1977 i 1978, quan vaig venir a Barcelona.
On vas viure el Maig del 68?
A València, a la universitat, allà va coincidir amb la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. El que volia el Partit Comunista d’Espanya (PCE), que era el partit més organitzat que hi havia a la universitat, era crear una alternativa sindical seriosa per negociar amb les autoritats acadèmiques i això implicava parar les vagues. Però hi havia un ambient de vaga constant i assemblees per tot arreu. També hi havia gent del PSV, del Felipe, dels Inters i algun anarco perdut, com jo. Les vagues van començar el 64 a Madrid, es van prohibir unes conferències de professors dissidents, com Aranguren, gent molt moderada, aleshores es va celebrar una assemblea. L’assemblea va portar a la vaga, hi va haver repressió, la repressió va provocar assemblees i això és una espiral que va començar a progressar. Ni el règim volia donar massa corda, ni la poca que donava podia conformar als estudiants, i això va anar a més. Les manifestacions que hi va haver per tot arreu van fer petar el règim, es va declarar l’estat d’excepció, es va crear un servei secret que es deia Servicio Central de Documentación de Presidencia del Gobierno (SECED), la mare del CNI; i es va crear una legislació especial, la Llei General d’Educació, tot per parar els estudiants. Van crear universitats autònomes per separar la concentració d’estudiants i aïllar-los a la quinta punyeta. Aleshores es va entrar en una dinàmica de petits grups que havien sortit de la descomposició del PCE i del Frente de Liberación Popular (FLP) sobretot, i va perdre importància. En canvi, el moviment obrer ja anava soltant la rèmora de la política estalinista, carrillista, que era ocupar el sindicat vertical de treballadors, la CNS. Hi va haver una altra línia que era abandonar les esquerdes del sindicat vertical i organitzar assemblees i decidir col·lectivament. La vaga de Blansol, a Palau de Plegamans, és una de les primeres vagues amb estructura assembleària clara. L’oficial és Harry Walker.
Vitòria-Gasteiz va ser el punt màxim.
Sí, allà van autoorganitzar a escala de ciutat. Encara que les assemblees més grans van ser les que es van fer a Elx, al camp de futbol. Elx estava ple de fàbriques de sabates, espardenyes… Ara està ple de magatzems xinesos, d’importació, ja no hi ha treballadors. Doncs va passar això, que hi van concentrar tanta gent treballadora que allò es va desbordar i es va crear una dinàmica pròpia de reivindicacions. És el punt fort perquè aplegava gent de tota mena, però és el punt feble perquè impedia passar a reivindicacions i accions polítiques, això quedava pels partits.
Com van començar les vagues autònomes?
“La CNT va sortir com a reflux del moviment assembleari perquè els que venien de moviments autònoms pensaven que només la CNT podia ser un sindicat de l’autonomia”
Això va començar al 70-71 amb la Authi, a Pamplona, la Harry Walker i alguna altra, però de seguida va fer taca d’oli. Tothom tenia gent a la fàbrica, estava molt polititzada, hi havia perspectives de superació, d’anar més enllà en idees. Però, amb l’excusa de l’ETA, la legislació antiterrorista s’aplicava el 1976 també a les vagues que no eren legals. La gent es va anar desencantant i els sindicats van anar recuperant tot el terreny. Era molt cost personal, millor deixar que el sindicat negociés. Era jugar-se-la molt, que t’acomiadaren, que entrares en llistes negres, que no trobares feina. El moviment autònom va trigar a sortir i ho va fer discutint sobre les estratègies. L’any 1958 la dictadura va crear la Ley de Convenios, on admetien que, a través de la Unión de Trabajadores y Técnicos, es discutís el conveni amb la patronal i el sindicat vertical. Aquesta llei va regir les vagues i els treballadors van començar a portar a les negociacions als delegats que ells elegien en assemblea, en comptes dels delegats sindicals, que eren tios molt controlats. Això va passar a moltes fàbriques de manera gairebé espontània. Hi havia molta gent que defensava aquests mètodes assemblearis, va ser una cosa que va quallar dins del moviment obrer, fins i tot Comissions Obreres (CCOO) va ser, a l’inici, assembleària.
El moviment llibertari va estar present al moviment autònom?
Llibertaris pocs. Llibertaris van començar a haver-hi, aquí a Barcelona, arran de la desfeta del Front Obrer Català (FOC), branca catalana del Felipe (FLP). La CNT va sortir com a reflux del moviment assembleari perquè els que venien de moviments autònoms pensaven que només la CNT podia ser un sindicat de l’autonomia. Aquests eren molt sindicaleros, reivindicatius, laboralistes; en canvi, a dins de la CNT hi havia altres corrents: gent de la universitat, tios que volien fer la lluita armada, catòlics, antics falangistes, cincpuntistes. Era com un moviment defensiu ficar-te a la CNT, però era ficar-te en un embolic, un laberint de gent amb lluites fraccionàries, molt violentes fins i tot; i encara estan, això no ha desaparegut. La CNT va arribar a tres-cents mil afiliats i els va perdre. Van fer una manifestació contra els Pactes de la Moncloa, només una, amb 15.000 persones. Es van fer bronques contra els autònoms, es va fer una lluita contra ells perquè passaven dels principis llibertaris i els altres volien fer una CNT ortodoxa, amb els estatuts antics i tot això. Clar, dintre d’ells hi havia diferents ortodòxies, perquè hi havia gent que admetia la praxi política, els pestañistes; hi havia quantitat de gent que no era obrera, eren estudiants, o no treballaven; gent que feia atracaments; un poc de tot. El que no pots és reconstruir una època històrica com la del 36, perquè el proletariat no és el mateix, ni les estructures de sindicats únics. Van entrar en una dinàmica molt interna, fagocitària, es van menjar entre ells i això va anul·lar l’alternativa llibertària, que va passar a ser minoritària. I fins ara.
En aquella època van aparèixer en escena nous moviments socials.
El 1976, amb la legalitat democràtica, van aparèixer els moviments socials. Tot això va venir dels EUA, ho van començar els maoistes, que era el que més hi havia a França després del Maig del 68. Gairebé tots eren tercermundistes i hiperautoritaris, però els de Vive la révolution (VLR) van obrir una sèrie de fronts: front gai, front de la joventut, etc. Tenien una revista, Tout, i hi posaven dibuixos estil Freak brothers i Robert Crumb, l’underground americà, aquí ho reproduïa El Víbora, Després, aquest moviment es va acabar, però les estructures identitàries es van mantenir. Aquí va haver-hi un moviment ecològista, sobretot antinuclear, molt fort, a partir del 1977; també la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL), moviments feministes… Anava tot una mica junt i es deia que la revolució havia de solucionar-ho tot, no només la qüestió obrera, també aquests altres temes.
I la classe obrera va perdre protagonisme.
“Hi ha una reorientació cap a la globalització i a partir de mitjans dels setanta la part de serveis, funcionaris i empleats és molt més gran que la gent de la fàbrica”
Cal tenir en compte que a partir del 1978 hi ha un procés de reconversió industrial, es tanquen indústries i molta gent va a l’atur. Hi ha una reorientació cap a la globalització i a partir de mitjans dels setanta la part de serveis, funcionaris i empleats és molt més gran que la gent de la fàbrica, fet que li treu protagonisme als obrers industrials. Els funcionaris i empleats podien fer assemblees, però no tenien l’empenta que tenien els altres. Després hi havia els aparells polítics: si tenies un pedigrí de lluites, podies apuntar-te a partits com el PSOE, que no tenia ningú. T’acceptava tothom. Molts de la CNT van anar al PSOE. I del PSUC i Bandera Roja, també. I també cap al nacionalisme, fins i tot a Convergència. Molta gent es va ficar a aparells polítics i va passar a regidories, on tenien poder per donar feina a gent. Les autonomies van facilitar un aparell polític important i els sindicats també.
També hi va haver grups armats autònoms.
Alguns de Roca van fer un grup armat i els va pillar la policia cometent un atracament. El 1979 és quan surten els grups armats i va haver-hi grups solts com Grupos Autónomos Libertarios, gent de Madrid, Barcelona, València, etc. Els van detenir de seguida, no tenien cap infraestructura, alguns d’ells van estar molts anys tancats, molts van morir de sobredosis. Als anys vuitanta, fotre’t un pico d’heroïna era tan barat com prendre un cafè. La desesperació portava la gent a tirar endavant, a atracar i tot això. A Valladolid també van fer un grup armat i també va durar poc. La lluita armada és una espiral molt perillosa, no té res d’heroic. Els anys vuitanta són els de l’inici de la globalització, de la desaparició de la classe industrial com a centre del proletariat i la desaparició de la militància, per cooptació, per resignació, per la droga…
I després dels vuitanta què?
Jo vaig marxar a França, vam fer una revista teòrica, calia replantejar-s’ho tot, tornar a formar-se socialment, fer lectures que no s’havien fet. Vam fer la crítica de la ideologia del progrés, vam pensar que el moviment antinuclear podia ser la punta de llança dels moviments socials i vam estar defensant-ho. Després van aparèixer els partits verds i ho van cooptar tot. Les reflexions que vam portar a partir dels anys vuitanta, que hi havia poca mobilització, em va servir després per fer la crítica urbana, a la metropolitanització, a la destrucció del camp… la defensa del territori, que és on estic ficat des dels anys noranta.
Les assemblees són una eina de lluita?
“Aquest grau de frustració i repressió i una mica de narcisisme que hi ha entre la gent jove és el que bloqueja tot moviment assembleari. Més que assemblees, semblen sessions de teràpia psicoanalítica perquè la gent s’alliberi i es relaxi”
Les assemblees dels anys setanta eren per sortir al carrer, qualsevol assemblea que es creava, el primer que feia era sortir al carrer, manifestació immediata i, després, bronca amb la policia i, si podia ser, ocupació d’algun edifici, trencar de vidres de bancs… Eren manifestacions per fer coses. Quan hi ha esperit de classe, formes part d’un col·lectiu i, quan parles, parles per defensar aquest col·lectiu, no per dir el que et dona la gana, per realitzar-te el teu jo. Aquest grau de frustració i repressió i una mica de narcisisme que hi ha entre la gent jove és el que bloqueja tot moviment assembleari. Més que assemblees, semblen sessions de teràpia psicoanalítica perquè la gent s’alliberi i es relaxi, no reunions per anar en la direcció concreta i aclarir les tàctiques a seguir o allò que s’ha de demanar. Ara no són assemblees que representen a un col·lectiu, sinó que és una suma d’individus solitaris, amb les seves manies les seves frustracions i tot això. És l’èxit del capitalisme, el capitalisme ha penetrat en la vida quotidiana, ha sabut colonitzar l’imaginari.
Les lluites en defensa del territori poden fer un pas més enllà?
A França s’estan fent unes lluites molt grans en aquest sentit, són comitès que han sortit de les lluites de les ZAD i s’han generalitzat; i estan enllaçats. N’hi ha uns dos-cents i tenen una capacitat de mobilització molt gran, ocupen territoris i s’enfronten a la policia. Hi ha un fort moviment de defensa del territori, antidesarrollista, antiindustrial; i és totalment oposat a les mogudes electorals. A Catalunya hi ha moltes plataformes, contra la construcció de parcs eòlics marins per exemple, a la Costa Daurada, o a Roses, contra la construcció d’un tram d’autopista a Blanes… Un centenar de petits moviments locals, hi ha una certa oposició. Això és el que vam fer a la Encyclopédie des Nuissances, discussió i anàlisi teòrica sobre crítica del progrés. L’antidesarrollisme era el que anava a substituir l’antiga lluita de classes, la lluita de fàbriques. En aquest impàs estem, ja fa temps que penso que això serà la nova punta de llança.
Què fem amb la tecnologia, cal tornar enrere?
No es pot tornar enrere, es tracta de desmantellar les metròpolis i tenir una relació directa i recíproca amb la natura i amb el camp, es tracta de concretar estratègies comunitàries que vagin en aquesta direcció, que siguin realistes. Aquesta lluita permet trobar solucions positives, hi ha gent que va al camp i es fa autònom i organitza xarxes, com allò de Fraguas, o abans a Itoiz. Però són mogudes molt petites. A Nantes s’aplegaven fàcilment deu-mil persones.
Aleshores, la tecnologia l’hem d’aprofitar?
“L’anarquisme va decaure molt en el primitivisme i l’insurreccionalisme, que mostren que no ha tingut una alternativa clara a la societat”
Penso que sí. Abans de nosaltres, la millor reflexió sobre la tecnologia és la de Lewis Munford. Té una obra importantíssima, és el nostre Karl Marx, el meu sobretot. Deia que hi havia dos tipus de tecnologia, l’autoritària i la democràtica, que és la que afavoreix l’organització igualitària de la societat; i l’autoritària afavoreix una organització vertical. Es defensa un ús de la tecnologia per afavorir un desenvolupament humà equilibrat amb la natura. En la mida que la tecnologia afavoreix aquest equilibri, visca la tecnologia!
Com veus el moviment anarquista actualment?
Va decaure molt en el primitivisme i l’insurreccionalisme, que mostren que l’anarquisme no ha tingut una alternativa clara a la societat. Majorment, es dedica a crear sindicats petits que no van enlloc o a somiar amb insurreccions que mai vindran, aquestes fantasies són utòpiques, irreals. Hi ha un llegat que no ha arribat fins aquí. Sembla que els anarquistes miren la història com de reüll, no s’hi fa cas a les col·lectivitats, els debats anarquistes que hi va haver aquí, etc. Els anarquistes han fet cas omís al passat i un moviment sense història és un moviment sense arrels, sense contingut, purament estètic, de posat. La postmodernitat ha desplaçat al pensament clàssic socialista.
Cal recuperar els clàssics?
Sí; i parlar de coses noves com l’antidesarrollisme. El desenvolupament econòmic és la base del capitalisme, cal atacar on el capitalisme està progressant, ara són les energies renovables, el turisme, la construcció… Has d’atacar ahí, cal tocar aquests temes.
Ets optimista amb la lluita anticapitalista?
“La classe mitjana és la pitjor de totes perquè és la classe conservadora per excel·lència”
Soc un pessimista que creu en la revolució. Anem a la destrucció del planeta, el capitalisme se l’està carregant; una de dos, o li fem front o pagarem les conseqüències. Hi ha poca gent que li fa front. A Catalunya hi ha un milió de segones residències, això vol dir uns cinc milions de persones que tenen un estatus de classe mitjana. La classe mitjana és la pitjor de totes perquè és la classe conservadora per excel·lència; si està emprenyada es fa més d’esquerres, si hi ha massa esquerres, es fa més de dretes. Catalunya hem passat de ser un país obrer a ser un país de classe mitjana, un 60% de població ho és. I, encara que la classe mitjana està retrocedint, molt a poc a poc, la mentalitat es conserva. A Alemanya això va donar lloc al feixisme, gràcies a que aquesta mentalitat que es va mantenir en moltes capes de la població, fins i tot les més empobrides. Aquí ha inflat les rengles del nacionalisme, és una falsa oposició que amaga totes les contradiccions, la societat burgesa vol explotar-te, li és igual si ets negre, dona o el que sigui. Aquesta lluita identitària elimina la qüestió central, que és la qüestió social, la vida de la gent, aquesta alienació que tu no tens cap poder sobre la teva vida, que està condicionada per interessos financers.
La classe mitjana és contrarevolucionària doncs…
La classe mitjana és una mentalitat. Hi ha gent molt pobra que té aquesta mentalitat, que amb prou feines té quatre peles i es canvia de cotxe, s’ho compra tot. És més un estat mental que una condició social. El sistema crea aquest estat mental en facilitar el consumisme. El sistema avança perquè totes les necessitats bàsiques són barates: el menjar, la roba o el calçat estan molt industrialitzats, molta cosa ve de la Xina o Índia, perquè és més barat que fer-ho aquí. Hi ha molta gent assalariada que està aburgesada, que té aquesta mentalitat. És un producte de l’alienació capitalista, el sistema té molta experiència de propaganda de mercat.
Aleshores, la batalla de la propaganda és la primera que cal fer?
No està malament que fem coses en aquest sentit, però és la mateixa gent la que ha de canviar, cal donar exemples, apuntar en la bona direcció. Cal tocar tots els temes que afecten la gent.
En què estàs treballant ara?
Estic preparant una reedició de La revolución traicionada, perquè tinc més informació; i de La Columna de ferro. Per altra banda, he fet alguna xerrada sobre la moguda que està passant a França; faré algunes presentacions d’aquest llibre… I continuo, el que passa és que ja no tinc edat per fer massa més cosa.
