La Confederació Nacional del Treball (CNT), el sindicat anarquista més important a nivell estatal, vivia el debat, a partir de 1931, entre dues marcades tendències, sobre com afrontar el canvi de règim polític. L’anomenada tendència trentista, més moderada, plantejava la necessitat de donar suport a la consolidació de la República i a la seva legalitat progressista per així continuar fent créixer el sindicat i arribar a la revolució social a través de la lluita sindical. Per contra, els elements de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) ben aviat es van oposar a la República, acusant-la de ser un règim burgès contrari als obrers. En oposició als trentistes, apostaven per la revolució i l’aixecament armat com a eina per assolir la societat anarquista.
Així doncs, malgrat els intents inicials del Govern de Madrid i del mateix Lluís Companys de comptar amb la CNT per construir un sindicalisme col·laboracionista, la imposició de la tendència faista dins el sindicat va suposar el trencament de relacions i l’inici d’una marcada conflictivitat laboral que va durar fins la Guerra Civil. Un dels agreujants d’aquesta situació va ser la continuïtat dels mètodes que la República va fer servir per reprimir aquests motins. Una de les prioritats del nou sistema va ser la reforma dels cossos de seguretat, primer amb una efímera Guàrdia Cívica Republicana i, més tard, el febrer del 1932, amb la Guàrdia d’Assalt, que havia de ser la substituta d’una Guàrdia Civil abarrotada d’elements de la dictadura. L’exèrcit tampoc es va lliurar de reformes que limitessin el nombre d’oficials, controlessin les graduacions i asseguressin la lleialtat de les forces armades a la República.
Davant les reformes, les classes conservadores van manifestar el seu descontent envers el canvi de règim. La seva força raïa en el control del poder econòmic (bancs, indústria, terres, etc.) i dels mitjans de socialització (premsa, ràdio, educació, etc.), a més de l’aliança amb l’Església Catòlica, l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Ben aviat la dreta conservadora es mobilitzà per lluitar contra la República i els seus projectes socials, els quals suposaven una important redistribució de la riquesa i els recursos. Això va afectar a totes les branques de treballadors espanyols, ja fossin treballadors del camp, obrers industrials, miners, i va suposar l’enemistat de la dreta. Però malgrat l’impuls progressista, la República no sempre va ser capaç de fer aplicar la llei. Sovint els poders republicans no van poder imposar-se a les antigues xarxes de terratinents, patrons, policies i eclesiàstics que havien monopolitzat el poder a les zones rurals. Així doncs, la pau social d’aquestes zones, com és el cas de la zona de l’Alt Llobregat al Berguedà, es va ressentir enormement davant les mesures paralitzades. Els aixecaments i motins resultants d’aquest bloqueig conservador van ser utilitzats per la mateixa propaganda antirepublicana per vertebrar el seu discurs contra la República i els seus “mals”. El Berguedà, concretament la colònia industrial de Sant Corneli i els pobles de Fígols, Berga, Cercs, Sallent o Cardona, exemplificaven aquesta situació d’immobilisme conservador.
El Berguedà, concretament la colònia industrial de Sant Corneli i els pobles de Fígols, Berga, Cercs, Sallent o Cardona, exemplificaven aquesta situació d’immobilisme conservador
En aquesta comarca muntanyosa, travessada pel riu Llobregat, hi abundaven els jaciments miners (de carbó i sal, concretament) i les colònies tèxtils. Tota aquesta indústria es trobava controlada per empresaris contraris a les reformes, que amb l’ajuda del Sometent, imposava l’ordre als treballadors de la zona. La mateixa consciència de classe era un desafiament, ja que els propietaris tenien prohibit, a Fígols i a Sant Corneli, el dret d’associació, obligant els treballadors a reunir-se clandestinament als boscos. En aquesta situació els obrers del territori s’havien anat acostant cada cop més a les posicions anarcocomunistes, integrant-se en la CNT. Finalment, poques setmanes abans de la insurrecció, la FAI, Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, organitzaren una gran trobada clandestina a la localitat de Fígols, preparant i animant a la revolució llibertària.
La vida a la mina
La vida dels treballadors i treballadores de la mineria i el tèxtil no era fàcil. S’enfrontaven a llargues jornades de feina, compartint lloc de treball amb els fills, cobrant el mínim per subsistir i sota la voluntat del cap. A més, tant miners com teixidores, s’exposaven a accidents laborals que podien ser mortals o a malalties derivades d’anys de treball en condicions insalubres. L’esperança de vida dels miners era de 40 anys. Per entendre aquesta revolta, és necessari que coneguem la situació dels miners de les colònies de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació.
Tot el Berguedà és considerat una comarca eminentment minera. Això va portar a dos empresaris de Berga i Ripoll a invertir en una primera explotació minera a finals del segle XVIII que no va prosperar. No va ser fins l’any 1860 que van començar a sorgir explotacions mínimament abastides i connectades, que empraven una tecnologia bàsica per a l’explotació i que necessitaven una línia fèrria que en garantís la viabilitat. Es per això, que l’empresa Ferrocarriles y Minas de Berga va impulsar un projecte fallit, que va servir per construir el primer edifici de la colònia de Sant Corneli. Va ser amb la compra de les explotacions de Fígols i Cercs per part de José Enrique de Olano y Loyzaga, que el ferrocarril arribà a aquestes, impulsant l’economia minera de la zona, l’any 1904. Just després, es va iniciar l’explotació de l’adjacent mina de la Consolació, la més important. De Olano també va construir la colònia minera de Sant Josep i la tèxtil del Carme, a Sant Salvador de Vedella (actualment submergida en l’aigua pel pantà de la Baells). Finalment, l’any 1908 va tenir lloc la visita del rei Alfons XIII i el president del govern Antonio Maura, que va servir per alabar la tasca empresarial de José Enrique de Olano i nombrar-lo Comte de Fígols. L’any 1911 aquest fundà la companyia minera de Carbones Berga S.A., la qual administrà les mines de bona part de l’Alt Llobregat i els seus treballadors.
José Enrique de Olano y Loyzaga, basc però nascut el 1858 a Liverpool, va ser el promotor d’aquesta iniciativa minera, adquirida l’any 1893. Enginyer de mines, accionista naval i especialitzat en el sector metal·lúrgic, tèxtil i miner, també va ser fundador de Ferrocarriles Berga y Navegación Libre Española. Amb el nom de Carbones Berga, es va convertir en el propietari vitalici d’una empresa valorada en 6 milions de pessetes i amb un sou anual de 12.000. El sou mitjà d’un miner a Espanya era de entre 2 i 5 pessetes al dia. Políticament adscrit al Partit Conservador de Maura, era proper a sectors ultra-monàrquics i va ser escollit senador els anys 1914 i 1916, i diputat des del 1924 fins al 1931. També va ser president de la Diputació de Barcelona entre 1924 i 1925. Amb la Segona República, va abandonar la vida política i, des del castell que es va construir a la falda de les mines, va continuar exercint el poder a la zona, fins l’any de la seva mort, el 1934. Tot el que hi havia a les colònies de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació era seu.
Les instal·lacions on feien vida els obrers pretenien crear una sensació de comunitat similar a qualsevol altre poble de Catalunya. Per això, es va dotar als treballadors i les seves famílies d’escola, església, teatre, cantina, un economat, forn de pa i un camp de futbol. A part d’aquestes atraccions, la vida a la colònia es reduïa al treball dins la mina i a tasques derivades d’aquesta, en les quals també treballaven les dones i els nens. Les dones es dedicaven a les tasques de la llar (sense aigua corrent) i a treballar als rentadors de carbó, triant i destriant, ajudats pels nens i els avis. A canvi, rebien un petit salari i una mica de carbó. Els nens, per la seva banda tenien escola, però no per això deixaven de treballar en alguna tasca minera. El reial decret del 25 de maig del 1901 establia que les colònies de més de 150 treballadors havien de tenir una escola dirigida per un mestre religiós. Fins l’any 1931, no es van introduir els mestre laics. És per això, que José Enrique de Olano va fer construir dues escoles segregades, la de Sant Corneli i Sant Josep, on els nens i nenes rebien una educació obligatòria fins els 12 anys. Malgrat això, els nens de més de 10 anys seguien treballant a la mineria, normalment ficant-se a picar pedra a les vetes de carbó més petites, d’entre 60 centímetres i el metre i mig d’alçada, destriant-lo o empenyent les vagonetes.
En els seus inicis, la mineria es feia a través de galeries baixes, de quilòmetres de llargada, apuntalades amb fusta i amb jornades de 12 hores per torn: de 6 del matí a 6 de la tarda, fins les 6 del matí un altre cop
En els seus inicis, la mineria es feia a través de galeries baixes, de quilòmetres de llargada, apuntalades amb fusta i amb jornades de 12 hores per torn: de 6 del matí a 6 de la tarda, fins les 6 del matí un altre cop. A partir del 1910, la jornada era de 9 hores diàries, mentre que, a partir del 1931, es va implantar la jornada de 7 hores amb descans dominical, mesura que va topar amb l’oposició dels patrons. Potser per això, José Enrique de Olano va decidir-se a introduir un nou sistema de ventilació i un túnel amb volta de canó per purgar l’aire de les mines, inundat de partícules de sofre, nocives per a la pell i els pulmons dels miners. A part d’això, les mines de la zona arribaven a estar a molts metres de profunditat, sovint per sota el riu Llobregat, per tant, es necessitaven bombes d’aigua i sovint hi havien inundacions que podien ser mortals.
Les habitacions on descansaven els miners eren de 30 metres quadrats, convivint amb una desena d’homes en torns rotatoris, i comptant amb l’única distracció de la taverna, fet que fomentava l’alcoholisme. Era una situació tan tensa, que amb el temps es va permetre que les famílies dels miners es traslladessin a la colònia i hi treballessin. Fins l’any 1932, els miners no cobraven amb diners sinó que, a canvi de la seva feina, rebien un habitatge en lloguer i vals en paper per comprar a l’economat del poble. En aquest sentit, els treballadors estaven lligats a la mina, fet al que hi contribuïa l’aïllament del Berguedà. Tot això derivava en importants carències i problemes de salut i, per això, les colònies comptaven amb un metge amb material sanitari bàsic. L’alimentació era minsa: pa, patates, farina i una mica de carn o peix molt esporàdicament. No era una dieta adequada per treballar 8 o 10 hores dins la mina.
En aquestes condicions la mortalitat era alta, igual que la necessitat de nous miners. Per això, José Enrique de Olano viatjava sovint per Espanya, buscant treballadors als quals persuadia ensenyant fotografies dels miners. Les fotografies que escollia per fer promoció eren les que oferien la imatge de miners joves, ben plantats, treballadors i somrients. Res més allunyat de la realitat, però un cop els miners i les famílies provinents de tota Espanya arribaven a Fígols, ja no tenien els mitjans per abandonar la feina.
Set dies d’anarcocomunisme a Fígols
El gener del 1932 la situació fou insostenible. Emmarcat en un context de motins i aixecaments no planejats a nivell nacional, les dones de la colònia tèxtil del Carme, a Sant Salvador de Vedella van declarar-se en vaga. Aquestes treballadores, tancades llargues jornades dins la nau, amb un soroll de màquines eixordador i amb possibilitat de patir accidents amb les llançadores, ja en tenien prou. Era el dia 17 quan es van revoltar i les vaguistes, avançant-se al Comitè Local de la CNT i exasperades per les males condicions de vida i els salaris, van demanar la vaga solidària als miners de Fígols i la colònia de Sant Corneli. La petició va ser atesa l’endemà mateix, el 18 de gener, començant la vaga a les 6 del matí en finalitzar el torn de nit. La zona va ser controlada amb facilitat gràcies a la rapidesa de les accions revolucionàries.
La primera mesura pels revolucionaris va ser la declaració de la vaga general revolucionària i la creació d’un Comitè Executiu que la gestionés, a més de proclamar al comunisme llibertari a la zona. Aquest Comitè encarregà de seguida als treballadors que s’apoderessin del polvorí i desarmessin al Sometent casa per casa i, a poder ser, pacíficament, com sembla que així va ser. També la burgesia i el capellà de la localitat foren posats sota control dels revolucionaris. Superada per la situació, la Guàrdia Civil es va refugiar a la seva caserna, on demanà reforços reiteradament i on va ser encerclada, però no atacada, pels treballadors. Un cop controlada la situació, les armes requisades van servir als obrers per prendre posicions estratègiques pels voltants de Fígols i Sant Corneli, protegint la zona de possibles atacs. Finalment, amb el control del telègraf, es van enviar missatges a les poblacions veïnes de Berga, Cercs, Sallent, Cardona, Súria i Manresa. Fet això, el Comitè Executiu preparà les reformes necessàries per assegurar el funcionament de la comuna revolucionària.
Les condicions de vida eren tant nefastes, que tres quartes parts dels miners van participar de manera activa en l’aixecament, fent-se notar l’empremta de la FAI dins la CNT, si bé sembla que no va ser un aixecament unànime. Fos pel motiu que fos, algunes persones no creien convenient que hi hagués una vaga revolucionària i va ser gràcies a l’entusiasme popular i a la creença de que la revolució s’havia estès a tot l’estat, que la gran majoria de miners van sumar-se al nou projecte llibertari. En aquest aspecte va destacar el miner asturià Manuel Prieto, que posteriorment va ser identificat, amb poques evidències, com a cap de la revolució de Fígols.
Un cop requisades les armes el Comitè Revolucionari va organitzar la defensa i les milícies revolucionaries, alhora que va impedir tot tipus de represàlia contra els antics amos i dissidents polítics
En aquest sentit, la revolta tenia clar quins eren els problemes de la classe treballadora i com remeiar-los. Un cop requisades les armes el Comitè Revolucionari va organitzar la defensa i les milícies revolucionaries, alhora que va impedir tot tipus de represàlia contra els antics amos i dissidents polítics. Abolir la moneda era el primer pas per assegurar l’èxit de les col·lectivitzacions de les mines i fàbriques tèxtils. Un cop fet això, assegurar el consum de la població era la prioritat absoluta i per això es van controlar els aliments de l’economat, amb la voluntat de distribuir-los, d’acord amb les necessitats de cadascú. Abolida també la propietat privada dels mitjans de producció, el sistema econòmic de la zona va consistir en la distribució de tots aquells elements necessaris perquè tothom pogués continuar treballant en unes condicions més humanes. El carbó s’extreia de forma voluntària i s’havia d’entregar de forma gratuïta a totes les llars i indústries que el requerissin, igual que la roba, les eines i els aliments que van ser repartits entre tothom que els necessitava. Malgrat tot, sembla que les reformes en l’aspecte econòmic no van ser totes les que es pretenien ja que els diners no van desaparèixer de la vida de la colònia. Una altra de les mesures va consistir en la millora de l’atenció mèdica i de la salubritat dels llocs de treball i dels habitatges de la colònia. Finalment, és va impulsar la celebració d’eleccions per escollir un delegat general i vuit delegats comuns, que havien de ser els administradors de la naixent comuna minera. Aquesta, fins i tot, va projectar la possibilitat de crear una nova escola, una biblioteca, una consulta mèdica i reformar el sistema de clavegueram i les latrines. Però aquest impuls cívic a la comunitat de Fígols i Sant Corneli, no va poder triomfar davant la resposta governamental, inclosa la no-reacció del Comitè Nacional de la CNT.
L’inici del final de la revolució
El Comitè Nacional de la CNT va rebutjar donar suport a una vaga revolucionària que, impulsada pels elements faistes, anava en contra de la corrent dominant trentista. Malgrat això, la vaga no es va aturar i les poblacions properes al Llobregat van seguir el mateix camí que s’havia iniciat a Fígols i Sant Corneli. Durant els dies 19 i 20, es van ocupar els ajuntaments de poblacions, com Cardona, Sallent, Súria i Berga, hissant-t’hi la bandera negre i roja i paralitzant-ne el dia a dia. Es bloquejaren carreteres, tancaren comerços i mines i s’aixecaren barricades destinades a la defensa de les noves comunes. També es van crear nombrosos comitès de treballadors destinats a administrar les noves condicions dels llocs on la revolució havia triomfat. L’aixecament també es va fer sentir a Manresa, on la FAI va pressionar a la Federació Comarcal de la CNT perquè continués amb la vaga. Aconseguit això, el dia 21, la ciutat quedà paralitzada.
Aquest mateix dia, Manuel Azaña, president del govern, es va dirigir al Congrés dels Diputats invocant la Llei de Defensa de la República, la qual l’autoritzava a enviar a l’exèrcit a acabar amb la revolta i socórrer a la Guàrdia Civil, atrinxerada durant dies a les seves casernes. La matinada del mateix dia 22, tota la tropa reunida a Manresa va acabar pacíficament amb els pocs revoltats de la ciutat. Sembla ser que a Manresa, el dia abans, hi va haver un dels pocs incidents violents de l’aixecament, quan dos Guàrdies Civils van ser tirotejats i ferits en ple carrer. Malgrat aquest fet aïllat, la revolta es va desenvolupar de manera pacífica i la repressió no va ser violenta, si bé es van detenir a nombroses persones dels cercles anarquistes i sindicals.
Un exemple és el de l’alcalde de Manresa, Lluís Prunés, autor d’un ban el dia 22 en el que instava a tothom a tornar a la feina, evitant la violència i pertorbacions greus de l’ordre públic. Dies més tard, va denunciar l’incompliment dels convenis laborals per part de la patronal, pactats amb els sindicats, com una de les causes d’aquest esclat revolucionari. Durant tot el dia 22, l’exèrcit va anar ocupant les ciutats i pobles revoltades com eren Berga, Sallent, Súria i Cardona. El divendres 23, tots els pobles de la regió, excepte Fígols i la colònia de Sant Corneli, es trobaven sota control de l’exèrcit i la Guàrdia Civil.
La realitat és que la revolta havia perdut molta força i es mostrava inactiva als llocs on havia aconseguit triomfar, deposant les armes davant d’un exèrcit molt més nombrós i ben preparat. Per tot això, els militars van arribar amb facilitat a Fígols, on els revolucionaris, armats i atrinxerats, també van preferir no oferir resistència i deposar les armes. Només van quedar per controlar uns pocs revolucionaris que, després de discutir acaloradament amb els partidaris de la rendició, van decidir fer explotar el polvorí de la mina i fugir a través del massís. Malgrat això, els militars els van enxampar fàcilment, el dia 25 de gener. Set dies després, l’aixecament s’havia acabat.
La repressió va dirigir-se a autors morals més que no pas materials, aprofitant-se la revolta per detenir i desarmar el moviment anarquista a Catalunya
Començaven ara, els dies de les detencions i la repressió, imposant-se el toc de queda, la llei marcial i els escorcolls i interrogatoris necessaris. La repressió va dirigir-se a autors morals més que no pas materials, aprofitant-se la revolta per detenir i desarmar el moviment anarquista a Catalunya. Es van clausurar els locals sindicals de la CNT a tota la comarca, a més de detenir, a Barcelona, a importants membres de la CNT i la FAI, com Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També els òrgans de premsa a la comarca van ser prohibits, mentre que a Barcelona, Solidaridad Obrera va deixar de publicar fins el dia 2 de maig, quan se li va aixecar el veto.
Al Berguedà, les detencions van ascendir a 150 persones, 40 de les quals eren de Fígols. Igual que a la resta de la contrada, aquests van ser assenyalats a dit pels antics cacics locals (patrons, capatassos, capellans, monges o membres de la Guàrdia Civil) només pel fet de ser considerats “revoltosos” o tenir el carnet de la CNT. Els homes acusats van ser introduïts en camions i traslladats a la presó Model de Barcelona i al vaixell Buenos Aires, atracat al port de la ciutat. Finalment, sembla que el vaixell va fer-se a la mar el dia 10 de febrer, amb 104 presos a bord i amb destí a les colònies africanes de Villa Cisneros i Río de Oro. Pel camí, va fer escala a Cadis i les Canàries, on alguns dels presos van ser alliberats i un va morir per malaltia. Finalment, arribà a Villa Cisneros amb una quarantena d’homes a bord, que fins al setembre no van poder tornar a les seves respectives llars.
Amb això, la República es va guanyar la intransigència de la CNT i la FAI. Aquesta repressió es va dur a terme de maneres diferents, ja que a Barcelona es va fer amb discreció, mentre que a l’Alt Llobregat es va fer sota l’atenta supervisió dels antics oligarques. Gairebé immediatament, aquests i l’empresa de Carbones Berga S.A., van encarregar-se d’organitzar nombrosos acomiadaments, desnonaments, rebaixes en els salaris i augments de la jornada, conscients del seu poder a la regió, després de la repressió de l’exèrcit i la Guàrdia Civil. De fet, tots els miners de l’empresa van ser acomiadats, readmetent a aquells considerats lliures de culpa, i obligant a un centenar a abandonar la seva feina i tornar als seus llocs d’origen. Les famílies d’aquests i d’altres treballadors de la comarca també van córrer un destí semblant i van ser expulsades de les colònies i fàbriques on havien treballat i viscut. Alguns van decidir tornar als seus llocs d’origen, però bona part de les famílies treballadores, gràcies a l’ajuda anònima d’altres famílies obreres, van buscar i trobar feina a les localitats pròximes. De casos de solidaritat com aquests n’hi va haver molts i sempre es van fer per sobre de les diferències entre sindicats o ideologia.
La premsa, especialment la llibertària, es va esforçar per intentar oferir una informació contrastada i recollida in situ, cosa que els grups oposats a l’anarquisme no van fer
La premsa, especialment la llibertària, es va esforçar per intentar oferir una informació contrastada i recollida in situ, cosa que els grups oposats a l’anarquisme no van fer. En aquest sentit, hi va haver tota una batalla dialèctica sobre què havia passat, com havia passat i si estava justificat. La premsa antirepublicana o monàrquica va anar més lluny i no va tenir problemes en parlar d’assassinats, afusellaments, bombes o saquejos, quan la realitat de la revolta va ser completament pacífica. El conservadorisme en bloc es va negar a entendre les difícils condicions de vida dels treballadors, mentre que alguns, com Francesc Macià, van assenyalar que la negativa de la patronal a aplicar les reformes del govern havia estat l’espurna que havia encès la flama de la revolució.
L’explosió de 1975: el final de la mineria a Fígols
Però la història de Fígols encara compta amb un episodi final en els últims moments de la dictadura franquista. El 3 de novembre de 1975 es va produir una forta explosió de gas grisú a la mina de la Consolació, la qual va acabar amb la vida d’una trentena de miners. La patronal va insistir en què l’explosió va ser culpa d’algun miner que havia fumat dins la mina, cosa prohibida des de l’any 1932. Aquesta versió de l’empresa aviat va ser desmentida pels pocs supervivents de l’explosió i les posteriors investigacions van demostrar que l’explosió es va produir per una acumulació desconeguda de gas grisú en contacte amb el sistema elèctric d’extracció i ventilació. L’empresa de Carbones Berga va voler rentar-se’n les mans.
Les mines de Fígols i Cercs van tancar els anys 90, conscients que després d’incidents com aquests, el treball a les mines era inviable. Però la colònia Sant Corneli, avui en dia coneguda com el Museu de les Mines de Cercs, queda com un vestigi històric d’un lloc on centenars de persones van viure i morir, entre els segles XIX i XX, en condicions de vida i treball pèssimes. Just a l’entrada d’aquest, hi ha un monument a les 209 persones conegudes que van trobar la mort dins la mina. El fet és que aquesta placa rememora les víctimes a partir de l’any 1941, detall significatiu si es té en compte que les mines es van obrir a mitjans del segle XIX.
