La situació d’emergència sanitària actual ha evidenciat la crisi de cures i dependència en el model neoliberal. Les pandèmies posen contra les cordes les societats, tant per l’amenaça que suposen com a l’hora d’esbrinar quina ha de ser la resposta. Fa un mes que es va decretar l’estat d’alarma per la gestió de la situació d’emergència ocasionada per la COVID-19, que ha evidenciat la fragilitat i la vulnerabilitat de les persones grans, un dels principals grups de risc. Contra això, xarxes de suport mutu i entitats del tercer sector s’organitzen per a buscar treva a la crisi.
Les persones grans formen part d’un col·lectiu heterogeni, al qual afecten molts factors. Per exemple, la classe social, si es tracta d’una persona en els darrers anys de la seua vida o si la salut està truncada. També depén de l’espai on viu, l’adaptació del seu habitatge, els recursos per a les cures, l’alimentació… Tots aquests factors, ara, es troben alterats per una pandèmia en l’era de la globalització. “Parlem de societats digitals, d’una economia immaterial. El més material que tenim són els immobles i les monedes, però, en realitat, tot es mou per una qüestió bancària, fictícia”, explica Aina Faus, sociòloga a la Universitat de València. En aquests temps de tecnologia, intel·ligència artificial, big data i “d’una mena de control a través de satèl·lits”, segons Faus, la gent gran queda exclosa i pateix una greu discriminació.
Les expertes remarquen la necessitat de posar fi a l’estigma que sofreixen les persones majors, les quals, encara que tinguen algun tipus de dependència, tenen el dret a una vida digna i autònoma
Tal com matisa Faus, una persona es considera “major” quan té més de 65 anys i, per tant, ja s’ha jubilat o es troba a punt de jubilar-se. No obstant això, existeix una discriminació envers les dones, ja que la seua vellesa es planteja en termes de reproducció biològica, quan arriba la menopausa. També entren en joc termes econòmics: “En realitat, ser major es defineix per deixar de ser productiu econòmicament”, remarca la sociòloga, qui afegeix que les persones grans se solen relacionar amb les malalties o la decrepitud, encara que “són independents i autònomes”. “S’ha demostrat –continua– que les malalties que generen cronicitat i dependència només succeeixen en els darrers períodes de vida”. És per això que les expertes remarquen la necessitat de posar fi a l’estigma que sofreixen les persones majors, les quals, encara que tinguen algun tipus de dependència, tenen el dret a una vida digna i autònoma.
L’emergència actual també està posant en el punt de mira el sistema sanitari, amb greus dificultats per frenar la corba de contagi. Els darrers anys, el sistema de salut s’ha vist afectat per les retallades, la qual cosa ha comportat que avui dia hi haja menys professionals, respiradors, llits… Aquest plantejament privatitzador de la sanitat, segons Faus, afecta principalment les persones grans, ja que “estem veient que davant la manca de recursos els sanitaris han hagut de triar a qui salven” i, en certa manera, està lligat a l’exclusió que pateixen les persones grans: “Amb l’allargament de l’esperança de vida, el govern sent que ha de pagar moltes jubilacions. D’ací ve la idea neoliberal que donada certa edat la gent ha de morir”. I afegeix: “S’està posant sobre la taula el sistema de cures i de dependència, sense tenir en compte que l’Estat no les podria pagar i que una bona part de les cures recau sobre els majors”.
Les professionals sanitàries estan seguint les consultes de les persones grans de manera telefònica, fet que comporta, segons explica Rosa González, metgessa del centre de salut d’Algirós (València), que es troben aïllades a les seues cases. “No surten perquè és un perill per a elles i, aleshores, n’hi ha moltes que es troben soles. Algunes tenen familiars, però d’altres no. Potser tenen una cuidadora, però amb la pandèmia algunes no hi van”.
Xarxes de suport i solidaritat amb les persones grans
Als Països Catalans, han aflorat moltes xarxes de suport mutu per detectar les necessitats del veïnat i ajudar-lo davant la crisi sanitària, econòmica i social. És el cas, per exemple, de la xarxa de suport del barri de Benimaclet, de la qual formen part diferents entitats, col·lectius i comerços locals, amb l’objectiu de bastir una resposta que pose les persones en el centre. “El primer que s’ha de tenir en compte és que la xarxa naix abans de la pandèmia. És una iniciativa impulsada, sobretot, per l’Assemblea Feminista de Benimaclet i en la qual col·labora també Cuidem Benimaclet”, explica Guillem Sanz, membre de Cuidem Benimaclet i Entre Barris.
S’ha intentat conscienciar la gent gran sobre el perill que suposa anar a comprar a les grans superfícies, una tasca que també s’ha dut a terme des dels comerços o farmàcies de barri
La xarxa de suport ha activat diferents iniciatives, amb les quals es vol “reprendre la idea del fet que entre les veïnes hem de cuidar-nos, posar al centre les cures”, incideix. Així mateix, moltes d’aquestes iniciatives se centren a donar suport, acompanyar i cuidar les persones grans, que ara no poden eixir a passejar o mantenir converses com ho feien abans. “Com que no tenen xarxes socials, hem vist que tenen la necessitat d’establir un contacte directe amb algú, poder expressar-se en aquests moments…”, exposen des de la xarxa de Benimaclet, les membres de la qual també aprofiten per conéixer les persones grans del barri i crear-hi xarxa. En aquest barri de València, s’ha intentat conscienciar la gent gran sobre el perill que suposa anar a comprar a les grans superfícies, una tasca que també s’ha dut a terme des dels comerços o farmàcies de barri, que han posat a disposició de la clientela els seus contactes. “El que hem fet, principalment, és informar sobre els xicotets comerços i ajudar-nos”, conclou Sanz.
També s’han oferit per a realitzar les activitats més quotidianes, com comprar, baixar el fem o qualsevol altra necessitat bàsica que puguen tenir. Les últimes setmanes s’estan centrant a oferir assistència psicològica amb l’ajuda de professionals, ja que les persones grans són un dels sectors més vulnerables davant el confinament i els seus efectes mentals i emocionals, sobretot si viuen soles o en residències. “No sabem exactament el que vindrà, hi ha molta incertesa. Aleshores, ara mateix, hem encetat moltes anàlisis, reflexions i debats per a veure com ho afrontem. Tot va molt de pressa i és molt complex, però la base és fer-ho des de les veïnes per a les veïnes”, postil·la Sanz.
En la línia dels efectes psicològics, Araceli Esparducer, psicòloga i psicoterapeuta voluntària de la xarxa de suport mutu de Sant Pere de Ribes i Olivella, a la comarca del Garraf, recalca que han establert una línia telefònica per a atendre consultes. Esparducer exposa que estan rebent moltes demandes logístiques, tant de persones afectades per la COVID-19 com de persones grans vulnerables, així com de suport emocional. “Ningú et truca, però quan comences a parlar amb ells, veus que necessiten parlar”, lamenta la psicòloga. “Hi ha dies que l’arribada d’aliments s’atura, que se senten aïllades… –continua–, per tant, poder sentir que hi ha gent fora que els dona suport té un efecte tranquil·litzador per a les persones majors”.
Les expertes remarquen el sentiment de por que sent la gent gran a causa de la sensació d’aïllament, la falta de recursos, la pèrdua de l’autonomia o de la connexió amb la resta. “Agafen por, la qual pot generar una sensació de descontrol i estrés de manera contínua”, exposa Esparducer. I afegeix: “Per això és important estar connectats, parlar dels seus problemes, que algú escolte les seues necessitats i demandes i intente cobrir-les”. Tot això fa que les persones estiguen molt més tranquil·les i puguen passar el confinament de manera més adequada psicològicament i emocional.
Des de l’associació Amics de la Gent Gran, fa més de vint anys que lluiten contra la soledat i l’exclusió social d’aquest col·lectiu mitjançant el treball de voluntàries que acompanyen emocionalment la gent gran, així com a través de la sensibilització de la societat. L’any 2019, van donar suport a 2.800 persones gràcies a la tasca de les 2.700 voluntàries que es troben en 56 municipis dels Països Catalans i l’Estat espanyol.
Les expertes remarquen el sentiment de por que sent la gent gran a causa de la sensació d’aïllament, la falta de recursos, la pèrdua de l’autonomia o de la connexió amb la resta
Davant la crisi de la COVID-19, Antonia Tamayo, membre d’Amics de la Gent Gran al Garraf, explica que el primer que han fet és coordinar-se amb els actors territorials, establint una relació amb les diferents xarxes de suport, ajuntaments i serveis socials. “Tradicionalment atenem a persones grans que pateixen soledat a través d’acompanyaments individuals, persones que estan als domicilis o persones que viuen a les residències”, explica. El darrer mes han continuat realitzant els acompanyaments, però per telèfon. Han llançat la campanya “Trucades contra el silenci” per tal de garantir l’acompanyament emocional i detectar noves necessitats.
El membre d’Amics de la Gent Gran Francesc Gisbert, de 88 anys, viu sol a Vilanova i la Geltrú (el Garraf). La sensació d’angoixa i patiment li condiciona molt el dia a dia, però, segons explica, gràcies a les voluntàries de la xarxa rep el menjar a la porta de casa i estableix un contacte amb elles. Per a Gisbert, que va patir la Guerra Civil espanyola, la situació actual poques vegades s’ha viscut: “En la guerra hi ha molt més d’odi i ens matem els uns als altres. Ara ens ajudem, tot i que les dues situacions són dolentíssimes”. I remata: “Tot és dolent, però açò és una crisi sanitària, més preferible que una guerra. Abans es mataven per bàndols i interessos creats”. Isabel Fuentes, de 87 anys, també viu sola a Vilanova i la Geltrú. Té dos fills, un viu a Barcelona i l’altre a Cubellas. Ambdós li criden cada dia. “Nosaltres hem treballat molt perquè ells tinguin un futur. Són enginyers i ara, gràcies a Déu, m’ajuden amb tot”, diu. El confinament li resulta esgotador, perquè abans eixia amb les seues amigues i podia airejar-se. “Jo crec que açò serà una guerra per a la joventut. Tinc nets amb vint anys i estan començant a treballar, però no ho veig gens fàcil”, expressa.
