Amb quants recursos més comptarien ara les actuacions de mitigació i adaptació al canvi climàtic si l’impost a les activitats econòmiques més emissores de gasos d’efecte hivernacle (GEH) s’hagués activat fa sis anys, com la llei catalana de canvi climàtic preveu, és un interrogant milionari.
L’abast recaptatori del tribut creat amb la normativa del 2017, que hauria d’estar en vigor des del 2019, no es pot calcular amb rigor fins que no es dissenyi i quedi concretat com s’aplica. Però en tot cas, activar-lo suposa, de cara les empreses, un motiu econòmic per reduir al màxim les emissions de GEH. I, alhora, generaria la injecció econòmica amb més potencial de les que s’han posat damunt la taula, expressament, per destinar-se a alimentar l’acció davant els riscos i impactes de la crisi climàtica a Catalunya.
“La pressió en els pressupostos públics és molt gran per respondre als serveis públics que calen, així que crear impostos per satisfer necessitats ambientals i tirar-los endavant està bé, perquè, si no, estem abaratint molt el procés de lluita contra el canvi climàtic”, assenyala l’economista, professora de la UB, Montserrat Termes, que presideix el Comitè d’Expertes sobre el Canvi Climàtic, òrgan consultiu nomenat pel Parlament.
“Sense crear impostos per satisfer necessitats ambientals i tirar-los endavant, estem abaratint molt el procés de lluita contra el canvi climàtic”, exposa l’economista Montserrat Termes
El 2025 és l’any en què la llei preveia que cada tona de CO₂ equivalent (la mesura que s’utilitza per comparar les emissions de diversos GEH, partint dels potencials d’escalfament global que tenen) arribés a ser gravada amb el màxim establert, uns trenta euros. Això, després d’un període d’augment gradual, des dels deu euros del primer any de l’entrada en vigor de l’impost a les emissions generades per les activitats econòmiques, que hauria d’haver estat el 2019.
Si ens fixem en només les 95 instal·lacions més emissores del país, que segons les dades publicades l’abril de 2025 per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat, el 2024 van emetre 11,5 milions de tones de CO₂ equivalent, i si hi apliquem el preu per tona inicial que proposa la llei de canvi climàtic, la recaptació podria arribar a ser de 115 milions d’euros en un any. Si hi apliquem el preu previst a la normativa un cop arribat enguany, 2025, suposarien fins a 345 milions d’euros.
El retard de sis anys, seguint aquestes estimacions, aproxima a una xifra de 1.000 milions d’euros els que es poden haver deixat de recaptar de les empreses amb activitats responsables d’aproximadament el 30% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Catalunya. “S’ho estan estalviant refineries de petroli i gas, com les indústries de la petroquímica de Tarragona; indústries de producció i transformació de metalls; cimenteres; la indústria química, o l’agroindústria, els escorxadors d’alta capacitat i les macrogranges, de cria instensiva; també les plantes de gestió de residus, com ara incineració i dipòsits d’alta capacitat”, detalla la jurista de l’Observatori DESCA, especialitzada en dret ambiental, Ariadna Rigau.
Poden haver-se deixat de recaptar fins a prop de 1.000 milions d’euros de les empreses responsables d’aproximadament el 30% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
Són uns potencials milions que, ni en part —és a dir, ni la porció que en quedés en descomptar-hi i compensar altres impostos, o costos fixos que es considerin en el disseny del tribut— no tenen data per recaptar-se i dedicar-se a accions d’impuls de la mobilitat descarbonitzada i de les energies renovables; de l’eficiència energètica d’habitatges, equipaments i activitats productives; de conservació de la biodiversitat, de gestió forestal, de reducció d’impactes de l’escalfament global en la salut; de protecció davant l’increment de risc de fenòmens meteorològics extrems, o per transformar el model agroindustrial de manera que garanteixi la sobirania alimentària alhora que la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle en el sector agrari. Són tot d’accions atribuïdes al Fons Climàtic, on ha de destinar-se, segons estableix la llei de canvi climàtic, l’impost als GEH de les activitats econòmiques. “Cal finançar aquestes qüestions, sobretot, per salut, i cal fer-ho ja”, defensa Termes.
Canviar comportaments. O, almenys, més múscul financer
El mateix retard acumula l’impost sobre les emissions portuàries de grans vaixells. L’anterior Govern, presidit per Pere Aragonès, va anunciar que entraria en vigor el 2024, però amb el final de la legislatura va decaure’n la votació al Parlament. L’executiu republicà va aprovar-ne l’avantprojecte de llei i va estimar que recaptaria uns 7,5 milions d’euros, destinats al Fons de la Protecció de l’Ambient Atmosfèric.
El preu previst per gravar les emissions d’òxids de nitrogen dels grans vaixells de mercaderies i creuers als ports és molt baix per incentivar canvis, segons les expertes
“Sabent que hi ha problemes grans de contaminació de l’aire, com pot ser que no s’aprofiti aquest recurs per intentar disminuir-ho? Un impost com aquest el que fa és promoure que es facin les accions oportunes per intentar rebaixar el que han de pagar”, planteja Termes. I, apunta, alhora, la perspectiva que, d’aquí uns anys, passi la càrrega impositiva per aquestes empreses, perquè no contaminin.
Ara bé, diverses expertes consideren que el preu previst per gravar les emissions d’òxids de nitrogen (NOx) durant les maniobres d’atracament i durant l’estada dels grans vaixells de mercaderies i creuers als ports —uns 1.000 € per tona de NOx— és molt baix per incentivar canvis en els responsables. Tot i això, la presidenta del Comitè d’Expertes sobre Canvi Climàtic defensa que els tributs establerts a la llei del 2017 són “eines que no han d’oblidar-se”.
Per Anna Pérez Català, investigadora a l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI), que va formar part del grup motor de l’Assemblea Ciutadana pel Clima, cal remarcar que l’adaptació al canvi climàtic “requereix molts diners i que han de dirigir-se esforços a aconseguir-los”. La investigadora augura que la recaptació dels impostos pendents seria un pessic respecte als necessaris. Però un pessic, en tot cas, de què fa anys que els fons públics haurien de disposar.
Comptar amb la recaptació de l’impost a les emissions de les activitats econòmiques més contaminants previsiblement multiplicaria el múscul del Fons Climàtic, al qual la llei del 2017 projecta que es dediqui íntegrament la recaptació del nou tribut.
L’únic dels tres nous impostos previstos per la llei de canvi climàtic, del 2017, que ha arribat a entrar en vigor és el que grava el CO₂ dels vehicles de tracció mecànica
El 2024, aquest fons ha estat dotat amb quasi 115 milions, dedicats a projectes orientats a l’adaptació i la mitigació climàtiques. Fins ara, una part provenen d’un 20% de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient, i l’altra part de la recaptació de l’únic dels tres impostos previstos per la llei de canvi climàtic que ha arribat a entrar en vigor: el que grava el CO₂ dels vehicles de tracció mecànica.
La meitat d’aquest tribut, de fet, la normativa preveu que es dediqui a un altre fons vinculat a la lluita contra el canvi climàtic, el de Patrimoni Natural i Biodiversitat, que ha de gestionar l’encara bloquejada Agència de la Natura de Catalunya.
Fins a 87 milions de Repsol per les emissions de Tarragona
La previsió recaptatòria de la Generalitat amb l’impost sobre els vehicles de tracció mecànica, referent a l’exercici 2023, va ser de prop de 51 milions d’euros, segons publicava el Govern fa just un any. La xifra és inferior al que una sola de les empreses grans contaminants, en les condicions actuals d’emissions de GEH a Catalunya, podria arribar a estar obligada fiscalment a aportar als fons públics, amb l’activació del tribut a les emissions de les activitats econòmiques. O, vist d’una altra manera: són encara més els milions que cada any s’estalvien algunes de les principals responsables de l’escalfament global presents al país.
Els impostos climàtics no es pensen tant amb voluntat recaptatòria com amb la projecció de forçar que es modifiquin comportaments amb externalitats negatives
Per exemple, entre les 95 instal·lacions més emissores de Catalunya, al capdamunt en trobem de Repsol, emissor de gairebé tres milions de tones de CO₂ equivalent entre dues plantes d’activitat a Tarragona. Seguint el preu de 30 euros per tona de CO₂ equivalent, que arribat el 2025 podria exigir-se a les activitats econòmiques contaminants si el tribut hagués entrat en vigor a temps, la quantitat que es recolliria per finançar accions davant la crisi climàtica podria arribar a ser de 87 milions d’euros.
O, millor dit, tal com es plantegen aquest tipus d’impostos, que no es pensen tant amb voluntat recaptatòria com amb la projecció de forçar que es modifiquin comportaments amb externalitats negatives: l’incentiu de l’empresa per reduir la contaminació que genera amb la seva activitat a Tarragona seria no perdre aquests diners any rere any. Una lògica comparable a la que aplica el règim europeu de drets d’emissió de CO₂.
També dues plantes a Tarragona, de Dow Chemical, que emeten quasi un milió de tones, es podrien convertir en vora 30 milions d’euros recaptats amb l’impost a les emissions de GEH generats per les activitats econòmiques. És un recurs que, insisteixen les expertes, no garanteix tot el finançament necessari per respondre a la crisi climàtica amb equitat social, però valoren que és irrenunciable i que marca l’estela per arribar a tenir-lo.
Per la investigadora Anna Pérez Català, moltes eines no s’han activat per “interessos econòmics, com els de la indústria porcina”
Pérez Català lamenta que incompliments com el dels tributs de la llei de canvi climàtic —a més d’altres punts sense desenvolupar, com ara la llei de prevenció de residus; l’avaluació de la petjada de carboni dels productes o la integració de l’acció climàtica en totes les planificacions de les polítiques sectorials, així com el retard en l’aprovació dels pressupostos de carboni— són una mostra de la “manca de prioritat” que tenen les polítiques climàtiques. “En vuit anys des que es va aprovar la llei, moltes eines no s’han activat, o s’han activat tard, perquè hi ha interessos econòmics, com els de la indústria porcina, que fan que les eines que preveu la llei només surtin quan hi ha les cimeres mundials del clima; per dir que estem fent-ho bé”, critica. Entre els sectors en què la investigadora observa més complexitat i resistències als canvis per reduir dràsticament les emissions de GEH: l’agroindustrial i el transport.
Seguint les darreres dades de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, l’any 2023, el sector del transport (34%) i l’industrial (26%) van ser responsables de més de la meitat de les emissions de GEH al país. Seguidament, hi ha el sector energètic (13%) i l’agricultura i ramaderia (12%).
Oposició empresarial i alerta de “fuga”
El 2021, es va fer la memòria preliminar del que havia de ser l’avantprojecte de llei de l’impost a les emissions de GEH fruit d’activitats econòmiques, i també una consulta a les empreses a les quals tocaria el nou tribut, per tal que fessin aportacions prèvies a regular-lo. Entre les trenta participants hi havia Repsol, Naturgy, ENDESA, la patronal agroindustrial Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la patronal Foment del Treball, l’Associació Empresarial Química de Tarragona o l’agrupació de fabricants Ciment Català.
“La transició ecològica és difícil, però és més fàcil de resoldre generant recursos públics, és a dir, amb impostos, que sense tenir-los”, defensa Jordi Teixidó
Entre les valoracions de les empreses, recollides a l’informe de conclusions del Govern, consta la necessitat de tenir en compte la càrrega econòmica del mecanisme de drets d’emissió de CO₂ de la Unió Europea. En l’exercici 2024, d’acord amb la informació del Departament de Territori, les instal·lacions catalanes hauran d’adquirir –és a dir, pagar– 4,2 milions de drets d’emissió per sobre dels que han rebut gratuïtament. El dèficit –o sigui, excés d’emissions– es concentra en el sector energètic, la refineria i la indústria química. El preu dels drets d’emissió, entre 60 i 70 € la tona de CO₂, se suposa que reforça la voluntat d’invertir en tecnologies més eficients i substituir combustibles fòssils, ja que comprar en el mercat suposa un cost rellevant.
També, les conclusions de la consulta feta a les empreses recullen la preocupació per la incidència en la competitivitat dels sectors econòmics que serien gravats pel nou tribut català, així com una alerta del risc que l’impost a les emissions de GEH provoqui una “fuga” a altres territoris.
Jordi Teixidó, investigador en economia ecològica i del canvi climàtic a la URV, exposa que és important que els impostos ambientals tinguin “un abast tan ampli com sigui possible” i apunta que l’Estat espanyol té una de les fiscalitats ambientals més baixes d’Europa. “La transició ecològica és difícil, però és més fàcil de resoldre generant recursos públics, és a dir, amb impostos, que sense tenir-los”, afirma.
Teixidó planteja que s’evita posar-ne perquè són una mesura “impopular” pels governs que ho fan, malgrat que els impostos tenen avantatges rellevants com a eines per forçar la reducció d’emissions generadores de l’escalfament global. “Si poses un impost ambiental, l’empresa sempre pot triar reduir la contaminació, fins que ja no li surt a compte fer-ho, i aquesta opció sabem que a escala social té menys costos que altres, com exigir a les empreses canvis tecnològics”, defensa, d’acord amb els resultats de la recerca empírica feta en diversos països europeus. Considera que s’han d’entendre, en darrer terme, com a “polítiques climàtiques que són polítiques de salut” i, destaca, que l’aportació d’ingressos a les arques públiques possibilita mesures per compensar la part de la població més afeblida econòmicament.
“Seguretat climàtica” infradotada i adaptació massa lenta
L’Observatori DESCA defensa una fiscalitat ambiental que parteixi de criteris redistributius: “que qui contamina més, que són els rics, paguin més”. Reclamen que s’utilitzi la recaptació dels tributs climàtics pendents per finançar actuacions de justícia climàtica i compensar les famílies més afectades pels canvis que està provocant l’escalfament global: “Hi ha persones que no poden assolir els estandards mínims de seguretat climàtica, i això Catalunya ho hauria d’integrar en la seva política fiscal”, exposa la tècnica de drets ambientals de l’Observatori Ariadna Rigau. Entre les prioritats que identifica, hi ha adequar els habitatges als impactes dels fenòmens climàtics extrems. I, segons Rigau, “les administracions no ho estan fent”. “Va més de pressa la crisi climàtica que l’adaptació”, denuncia.
El Comitè d’Expertes sobre Canvi Climàtic té damunt la taula reclamar l’entrada en funcionament dels tributs pendents a empreses contaminants un cop aprovats al Parlament els pressupostos de carboni de Catalunya. Una eina que encara pocs països tenen, i un dels grans potencials que aportava la llei de canvi climàtic del 2017, per tal de planificar la reducció, en tots els sectors, de les emissions al país.
Entre les prioritats d’adaptació que identifiquen a l’Observatori DESCA, hi ha adequar els habitatges als impactes dels fenòmens climàtics extrems
Les emissions de GEH a Catalunya l’any 2023 van ser de 38,36 milions de tones de CO₂ equivalent. Respecte a l’any anterior, un 5,5% menys (2,2 milions de tones de CO₂ equivalent menys). Però la davallada ha de ser dràstica per assolir l’objectiu global de neutralitat climàtica a temps, segons defensa el Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic: d’un 8,2% anual entre 2026 i 2030 (un 42% respecte a 1990); i d’un 10,5% anual entre 2031 i 2035 (un 67% respecte al 1990). “Som a temps d’evitar els pitjors escenaris només si intensifiquem radicalment l’acció climàtica de manera immediata”, alerten en la seva proposta de pressupostos de carboni, presentada al Govern d’Illa l’abril d’enguany.
Amb uns objectius 11 punts per sota de la disminució d’emissions plantejada en la proposta del Comitè, i sense la planificació a deu anys vista que la llei de canvi climàtic estableix i que el grup d’expertes reclama a l’executiu català, els pressupostos de carboni de Catalunya s’aprovaran, previsiblement, abans d’acabar l’any al Parlament, amb un retard de vora cinc anys.
La proposta del Govern correspon al període 2026-2030 i assumeix una reducció del 31% de les emissions respecte al 1990, en la mesura que demanen els objectius europeus. Indústria, transport i sector agroramader són els àmbits en què hi ha més distància entre el grau de reducció d’emissions assumible segons el Govern pel pròxim quinquenni i el grau que veu necessari el Comitè d’Expertes sobre Canvi Climàtic.
