Em presento: soc Sara, soc jove i soc d’esquerres. Una rara avis segons diuen les enquestes. Fa tres dies que sortien els resultats de l’Enquesta de l’ICIP 2025, i encara no sé si el que sento és tristesa, ràbia o cansament. O comprensió. Un de cada quatre joves rebutja la democràcia com a millor sistema polític i un 40% dubta que ho sigui.
La percepció d’inseguretat i la desconfiança augmenten, al costat del rebuig al feminisme i l’ecologisme, la fe en les institucions cau, i la temptació autoritària creix entre la gen-Z catalana. Hem fallat a la democràcia?
Som una generació que ha (sobre)viscut entre crisis: érem infants amb la bombolla immobiliària; adolescents amb la crisi econòmica; i joves amb la pandèmia. Som la generació que s’ha format més que els seus pares, viu pitjor que ells, comparteix casa amb dos estudiants i un expat, i veu un futur cada cop més fosc.
Som la generació que s’ha format més que els seus pares, viu pitjor que ells, comparteix casa amb dos estudiants i un expat, i veu un futur cada cop més fosc
Hem crescut amb la promesa que estudiar i esforçar-se serviria d’alguna cosa, i hem descobert que no. Que el futur és més incert que mai, els lloguers són impossibles i el planeta literalment crema mentre els polítics juguen a repartir culpes en un hemicicle parlamentari que cada cop s’allunya més de la realitat dels joves. I ens tirem les mans al cap quan els joves diuen que la democràcia no funciona. És trist, però comprensible. Van vendre la democràcia als nostres avis i pares com una garantia de llibertat i progrés, i els seus nets i fills, amb 27 anys, dues carreres i un màster, no marxen de casa.
Fa unes setmanes, una altra enquesta revelava que dos de cada deu joves espanyols consideren que el franquisme “va ser bo o molt bo”. Fa por. Em fa por. Però, de nou, ho entenc. No és que de sobte siguem “més dolents” o “més ignorants”, és que… Ens han explicat algun cop el que realment va ser la dictadura? Espòiler: no.
La memòria històrica al nostre país és una assignatura pendent. Vivim en un sistema que ens ha fallat. A nosaltres i a tots els homes i dones que van ser assassinats, torturats, exiliats i obligats a viure entre el terror i el silenci durant la dictadura franquista.
Molts ‘influencers’ venen una mena de masculinitat agressiva i capitalista que promet seguretat a canvi d’egoisme i misogínia
Un sistema educatiu que evita parlar de política per por a “adoctrinar” deixa, amb aquest silenci, un buit que omplen els discursos simplistes (i les notícies falses) de la ultradreta. Però el problema va molt més enllà de l’aula. Vivim immersos en una cultura que glorifica l’èxit individual i el “si vols, pots”, mentre ens condemna a la precarietat, l’individualisme i la frustració. A les xarxes, molts influencers venen una mena de masculinitat agressiva i capitalista que promet seguretat a canvi d’egoisme i misogínia. I aquest discurs funciona, perquè quan el sistema et fa sentir petit i impotent, algú que et vengui afirmacions tancades sembla tenir raó.
Així és com s’alimenta el monstre. El populisme autoritari creix sobre la frustració i la por, i nosaltres en tenim de sobres. Por de no trobar feina, de no poder pagar un pis, de no poder construir res semblant a un futur. Por d’estar sempre a la corda fluixa, fent equilibris entre l’ansietat i l’esperança d’un món millor que no arriba. Ens van dir que érem la generació més preparada, però ningú ens va preparar per viure en un món sense garanties.
Un sistema que no garanteix drets bàsics, que no escolta, que no cuida, no pot exigir fe cega. Si la democràcia no s’ensenya, no es valora
Potser el problema no és que els joves no creguin en la democràcia. Potser el problema és que la democràcia no ha cregut en nosaltres. Quin sentit té parlar de participació política quan les decisions que condicionen les nostres vides es prenen a porta tancada entre lobbies i despatxos? Si la política només és un espectacle d’ego i desconnexió i mai “és el moment” de fer canvis reals? La desafecció no és el nostre defecte; és el seu fracàs. Un sistema que no garanteix drets bàsics, que no escolta, que no cuida, no pot exigir fe cega. I quan ho fa, com aquest, sense garanties ni educació, els joves s’allunyen. Perquè si la democràcia no s’ensenya, no es valora.
Però també hi ha resistència. En cada jove que continua creient en la justícia climàtica, en la igualtat, en la solidaritat, en la cultura i en la cooperació hi ha una forma de rebel·lia. I potser som menys dels que érem, potser som una rara avis, però existim. I el que ens toca no és resignar-nos, sinó reivindicar una nova manera d’entendre la democràcia, més viva, més comunitària, més real.
Perquè si la democràcia és només un ritual buit, no la salvarem amb moralines ni amb discursos paternalistes. La salvarem amb justícia social, amb habitatge digne, amb educació crítica, amb participació real. Amb un sistema que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que la nostra frustració.
La democràcia la salvarem amb habitatge digne, amb educació crítica, amb participació real. Amb un sistema que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que la nostra frustració
La pregunta no és per què els joves no creuen en la democràcia. La pregunta és: quin tipus de democràcia els estem oferint perquè hi creguin? Una en la qual poder participar? O una de promeses buides i decisions contràries a porta tancada?
D’aquí a pocs dies comença una nova Cimera del Clima, la COP30. Una altra. Una més. Què hi trobarem a més de polítics i lobbies en jet privat? Dies i dies de discursos buits, d’objectius “històrics” que ningú compleix, de promeses reciclades i fotos d’unitat mentre el planeta es fon? Ens demanen confiança, però ens donen inacció patrocinada per petrolieres.
Com voleu que confiem en la democràcia si tampoc podem confiar que sobrevisqui el planeta? La crisi climàtica és el símptoma més clar del fracàs d’un sistema que prefereix protegir els beneficis d’uns pocs abans que la vida de tothom. I nosaltres, els joves, que serem qui n’haurem d’afrontar les conseqüències, només podem mirar com discuteixen objectius per al 2050 quan no sabem si el pròxim mes podrem pagar el lloguer. O si en cinc anys, podrem formar una família.
Potser no estem en perill d’extinció. Potser només ens estan fent creure que no val la pena resistir. I això, precisament, és el primer pas cap a la derrota
No sé si els joves d’esquerra estem en perill d’extinció, però sí que sé que ens estan deixant sense espai. Ens han pres la paraula “llibertat” i l’han convertit en una marca buida. Ens han fet creure que preocupar-se pel col·lectiu és ingenu i que l’únic camí és l’individualisme. I mentrestant, les desigualtats creixen, els discursos d’odi s’organitzen i les últimes restes de memòria s’esborren. Les esborren.
Si no voleu que siguem l’última generació que va creure en la justícia social, cal tornar a fer de la democràcia una experiència viva, tangible. Cal que l’escola parli de política sense por, que la cultura torni a ser un espai de debat i que els joves tinguem veu, no només quan toca fer fotos per la campanya electoral. Perquè potser no estem en perill d’extinció. Potser només ens estan fent creure que no val la pena resistir. I això, precisament, és el primer pas cap a la derrota.
