Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Els Moviments de Renovació Pedagògica, paradigma de la transformació social al País Valencià

A partir dels anys seixanta i setanta, el professorat que va formar part dels Moviments de Renovació Pedagògica al País Valencià va articular un canvi del model educatiu franquista que va traspassar les escoles i es va traslladar als carrers amb l'organització d'esdeveniments culturals. En aquest reportatge, que forma part d'una sèrie de col·laboracions amb la Fènix Universitat Popular, es recorden els seus orígens i s'expliquen algunes de les propostes pedagògiques

Els Moviments de Renovació Pedagògica van articular un canvi del model educatiu franquista que va traspassar les barreres educatives i es va traslladar als carrers amb l'organització d'esdeveniments culturals com l'Aplec dels Ports / Salvador Rabaza

Quina relació mantenen la cultura i l’educació? Consisteix l’educació en una transmissió de cultura? O és la mateixa cultura la que entra en l’educació bescanviant-se i alliberant potencials ignorats? No estan els problemes educatius valencians connectats a un determinat context d’alliberament cultural postfranquista? L’entrada de l’antifranquisme en la cultura i la seua puixança en l’educació va fer brollar un conjunt d’idees i un diàleg que arriba fins hui dia. Una herència directa que va marcar els Moviments de Renovació Pedagògica (MRP) al País Valencià, l’Escola d’Estiu i una política educativa contracultural.

En l’escola nacionalcatòlica, segons explica Joan Andrés, mestre de primària i secundària jubilat, si la meitat del professorat contaven històries avorrides en classe, l’altra meitat estaven represaliats, compungits per la pena i la ruïna de la República. Com s’havia esborrat tota referència al passat republicà, les noves professores es trobaven sense referències educatives en la pràctica docent. “Abans, simplement explicàvem una cosa i ja estava. Tu ho apuntaves a la pissarra, i el que ho agafava bé, i si tardaven molt a agafar-ho, dos galtes… Pedagogia directa. Es considerava normal. Ho feies a l’escola, ho feies a casa”, recorda Andrés. Durant el franquisme, el càstig sever era una pràctica àmpliament generalitzada entre els docents. Fixar l’atenció en l’autoritat i l’amenaça fou el catecisme de la seua criança, tant en l’educació a casa com a l’escola.

Un dels impulsos més forts que fa nàixer als MRP és la lluita sindical per la millora de les condicions laborals arreu de l’Estat, i molt significativament contra la Llei d’Educació del ministre d’Educació franquista Villar Palasí

Tot i que sovint es presenta l’intercanvi de cultura des de l’estranger com un factor de degradació de l’autoritat del règim, s’ha prestat poca atenció a les lluites educatives en la clandestinitat, que determinaren l’esmentada desintegració del franquisme. Un dels impulsos més forts que fa nàixer als MRP és la lluita sindical per la millora de les condicions laborals arreu de l’Estat, i molt significativament contra la Llei d’Educació del ministre d’Educació franquista Villar Palasí (LGE), qui va impulsar un projecte de racionalització i modernització de la instrucció franquista junt amb els sectors tecnocràtics del règim a principis dels anys setanta.

La precària situació laboral en l’educació primària, la conquesta de les llibertats democràtiques —com el dret d’associació— i les reivindicacions salarials són els elements que configuren el primer gran moviment d’educadors antifranquistes. “Quan vaig ser jo el que educava, vaig veure que això no funcionava. El màxim que aconseguies era que aprengueren de memòria quatre coses i al cap d’un temps les havien oblidat. I el més fort: allò que aprenien no tenia res a veure amb el seu món… Llavors, què estem fent ací? Què estic fent jo?”, es va arribar a preguntar Andrés. Posar fi a la imatge del professor com a tècnic acrític que aplica de manera rutinària les prescripcions curriculars i formar un professional amb capacitat de prendre decisions des de criteris personals autònoms i en col·lectivitat foren els eixos cardinals que la renovació pedagògica aprengué en aquestes lluites.


Les escoles d’estiu

El qüestionament de la seua tasca com a educadors els fa buscar alternatives. La majoria d’ells no tenien nocions reals de pedagogia. En les anomenades “Escoles Normals” impartien classes sobre algunes assignatures, com matemàtiques o història, però hi havia un buit en la formació del professorat, que trobà satisfacció amb les Escoles d’Estiu. Foren un model de formació autònoma que arribà des de Catalunya. Durant els anys seixanta i setanta es desenvolupa una forta contracultura. El Maig francés impacta en les consciències, i a les reivindicacions democràtiques comença a afegir-se la crítica a la pedagogia tradicional.

Des de les escoles organitzades per l’educadora catalana Rosa Sensat fins a les ikastoles d’Euskal Herria, i amb la cooperació dels freinetistes francesos, les cases editorials i els exiliats  —que portaven materials didàctics des de França mitjançant un circuit d’intercanvis que burlava la censura—, el nord de la península Ibèrica es converteix en tot un pont de sàvia nova que nodreix els educadors d’arreu de l’Estat espanyol.

Des dels Ports fins al Baix Segura naixen col·lectius de mestres que defenen que una transformació en l’escola és inseparable d’un canvi substancial en la societat

Al llarg dels seixanta, Ferran Zurriaga i Carme Miquel, membres de la secció de pedagogia de Lo Rat Penat, reprenen la tasca dels mestres freinetistes de la Segona República espanyola. L’escola de magisteri de València, al llit del Túria, és un punt d’irradiació i vertebració de corrents pedagògics renovadors. Des dels Ports fins al Baix Segura naixen col·lectius de mestres que defenen que una transformació en l’escola és inseparable d’un canvi substancial en la societat. Pretenen vertebrar una resposta global al model escolar reflex del model social i instaurar un model d’escola pública, popular, valenciana i democràtica. A la pràctica ocupen un espai polític que serveix per a articular una veu crítica en l’escola, afavorint el qüestionament de les formes institucionals. Els MRP introdueixen la noció del fet que no es tracta de millorar les didàctiques, sinó de crear una altra escola.

Les afinitats entre les educadores s’escampen com una taca d’oli en un paper. Són llegides les veus de Ferrer i Guàrdia, d’Enric Soler i Godes, de tots els pedagogs de la República, així com les pedagogies alternatives de Freire, Freinet, Piaget, etc. Consegüentment, tot el moviment de redreçament de la cultura popular és percebut com una amenaça per l’ordre postfranquista. Entre el 78 i el 82 es crea una xarxa de grups d’activistes il·legals sostinguda i protegida per autoritats de gran transcendència per a l’ensenyança, ja que amenaça i agredeix mestres i persones que treballen per la reintroducció de la llengua pròpia del país. El juliol del 1978 membres del Grup d’Acció Valencianista (GAV) i Fuerza Nueva agredeixen els assistents (mestres, xiquets, familiars i amics) a la festa de cloenda de la III Escola d’Estiu al barri de Campanar de València.

Els seus mètodes d’investigació i acció combinaven el millor de la renovació pedagògica amb aquest tarannà d’experimentació humanista i emancipadora dins d’un paradigma social transformador més ampli

Les Escoles d’Estiu omplien el buit que havien deixat les Escoles Normals amb noves ferramentes per a l’equip docent (metodologia, tècniques, etc.), però també aportaven experiències a unes sensibilitats àvides de canvi. Cada estiu es feia un assaig d’autoorganització democràtica, des d’on el moviment assembleari de mestres formava grups de treball permanents durant l’any. A més, ja que també formaven la comunitat educativa, altres actors confluïen a les Escoles, com moviments veïnals, l’ecologisme, el pacifisme o el feminisme. “Al carrer es produeixen confluències amb altres moviments socials, per exemple, amb el moviment veïnal, que reivindica l’escola infantil; amb el moviment ecologista, oposat a la instal·lació de centrals nuclears; o el moviment pacifista, centrat en el debat sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN”, exposa Àngels Bonafé, professora d’Història i Ciències Socials.

Les Escoles d’Estiu eren espais des d’on somiar –més no de manera il·lusòria– per a projectar la potència col·lectiva d’un desig per la cultura i rebre la resposta. De fet, funcionaven com a “laboratoris” del nou sistema educatiu postfranquista. Els seus mètodes d’investigació i acció combinaven el millor de la renovació pedagògica amb aquest tarannà d’experimentació humanista i emancipadora dins d’un paradigma social transformador més ampli, solidari amb les altres veus que venien a tombar tot allò que significava la dictadura de Franco. En aquesta línia, les Escoles d’Estiu foren plataformes públiques, en el sentit d’”àgora” que Elvira Mondragón —mestra i militant històrica del Sindicat de treballadors i treballadores de l’ensenyament del País Valencià (SETPV)— li dona per a les veus antifranquistes. Cada estiu es difonien una sèrie de propostes culturals que volien arribar a les aules, però també als carrers. Així, els MRP plantegen alternatives sorgides del diàleg entre col·lectius autònoms al caliu de l’experimentació empírica a les aules i tracten de configurar-se com a una opció real enfront del  monopoli estatal del poder-saber.

Seguint el seu exemple, no es podria batallar per les idees de “civilització” i “progrés” preses del paradigma tecnòcrata? O bé, alhora, no es podria començar a guanyar aquestes dues nocions per a la cultura ecològica? No es podria incorporar a l’educació l’experimentació artística de l’underground per a formar la societat en la capacitat de valorar i practicar la bellesa de la poesia? O desfer-nos d’aquest tarannà competitiu i productiu que plena compulsivament el temps i impedeix educar en comú? Com fer entrar en l’educació l’emergència cultural (valenciana) postfranquista? Quina educació cal per a emancipar-se de la cultura nacionalcatòlica? Com incorporar a les aules l’ús de la llengua? I a la inversa: com alfabetitzar la cultura popular valenciana? Els MRP tenien molt clar l’escola que no volien, i les Escoles d’Estiu eren l’espai on emergia l’alternativa.


Els aplecs reivindicatius

Els i les mestres el que fan amb la renovació pedagògica és un profund acte contracultural. Lluiten contra la cultura nacionalcatòlica, desafiliant-se del seu univers simbòlic i polític, i contra l’autoritarisme patriarcal de “l’home civilitzat”. Alguns autors defenen la funció catalitzadora dels MRP per a la desintegració cultural del franquisme.

Des de mitjans dels huitanta, hi ha una percepció des dels MRP que allò que s’agità en les Escoles d’Estiu passa a formar part de la tecnocràcia neoliberal, institucionalitzant la participació i desfent el moviment social. “Critiquen durament la conformació de la triple xarxa de centres públics, privats i concertats que la llei educativa de 2006 legitima i que fa impossible l’escola unificada, pública i sostinguda per l’Estat, com a espai en què no es reproduïren les desigualtats socials”, recorda Bonafé. I afegeix: “Consideren que el PSOE ha cedit davant la pressió de les empreses d’ensenyança privada, desoint els grups de renovació pedagògica, els sindicats i les associacions de pares i mares de l’escola pública”.

 

Els tecnòcrates amb el seu “estil científic de consciència” bloquegen i reconverteixen l’educació en una indústria cultural. Però, l’educació no oblida la seua essència i entra en absurd en ser un negoci més, una indústria cultural més. Tanmateix, una de les solucions que es contempla en l’acció dels MRP implica començar a prestar atenció a tot allò que el món de l’educació ha deixat fora per “inútil”, com el teatre, els cinefòrums, la música… Disciplines molt valorades en les Escoles d’Estiu i que constituïen l’esplai lúdic, els ritus expiatoris, d’aquestes trobades d’educadors i educadores.

En la constitució d’aquesta oportunitat de canvi que brindaren els Moviments de Renovació Pedagògica, hi és l’alfabetització popular, però també la diversió, a través d’esdeveniments com l’Aplec dels Ports, en constant evolució des de fa 40 anys. S’entén que el fet d’esperar de “lliurar”, de tenir festa i de gaudir-ne és profundament transformador. Tal com es pregunta la historiadora Carme Bernat, “què és guanyar?”. I respon: “Viure tranquil·lament”. En la mateixa línia s’expressava el periodista Paul Lafargue, qui considerava que “habitar aquests espais és un dret de la jornada laboral que cal exercir-lo com a tal”.

En la constitució d’aquesta oportunitat de canvi que brindaren els Moviments de Renovació Pedagògica, hi és l’alfabetització popular, però també la diversió, a través d’esdeveniments com l’Aplec dels Ports

La cultura de l’esforç ignora la seua il·lusió de llibertat. Té una visió de l’èxit i el creixement meritocràtic incompatible amb la cura dels ecosistemes. Com hem dit abans, l’educació –siga en les aules o els carrers– oblida la seua essència i entra en absurd en ser un negoci més, una indústria cultural més. Per a la cultura romana l’otium és allò oposat al neg-oci. L’escola, mediterràniament contemplada, és l’espai per a l’excel·lència del temps vertaderament lliure, de prendre’s la clama de la curiositat, d’entregar-se al joc agonístic en l’aprenentatge comú d’ignorar ser humans. També d’estimar el bé comú i aprendre a participar políticament pel conjunt de la polis.

Treballem –i ens instrueixen– de manera nefasta i individualment per guanyar-nos el míser pà negre. Tanmateix, mai ens preguntàrem si tan sols eduquem per a marcar la ratlla dels insuficients, per a dividir-ho tot en dues classes? No ens cal pas educar-nos en un paradigma social distint?

Sembla que tot açò ens planteja un repte des del qual, gràcies al moviment de les nostres mestres renovadores no partim de zero; ja que fer renàixer la cultura, redreçar el país, ha de veure en aixecar l’ànima dels peus, educar-nos, aprendre i dreçar-se amb dignitat per la vida. A les mestres, als pares del redreçament cultural del nostre país, als qui han lluitat i ens han educat per retornar-nos el nom de cada cosa: Gràcies.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU