Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els moviments socials argentins planten cara a Macri abans de les eleccions

La cursa presidencial del 27 d’octubre de 2019 posarà a prova el suport a l’actual president, amb baixos nivells de popularitat i amb destacats incompliments del programa electoral. L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Llatinoamericà de CineBaix, publicat amb el número 472 de la Directa

L’Argentina enfronta un any electoral ple de complexitat després del panorama convuls que es va viure el 2018. En un context d’inflació, endeutament, ajustos i recessió, l’economia no ha deixat d’oferir disgustos a la classe treballadora. Tot i que les candidatures als comicis del 27 d’octubre encara estan per definir, el president Mauricio Macri ja ha anunciat que buscarà la reelecció, i molt probablement es trobarà en la cursa a la Casa Rosada amb l’expresidenta Cristina Fernández de Kirchner.

Mentre als despatxos es lliura una batalla de personalitats fortes i models socioeconòmics enfrontats, la pressió als carrers dels moviments socials servirà per mesurar la temperatura del país i suposaran tot un repte a l’hora de plantejar la campanya. La seva primera demostració de força va ser el 14 de febrer, quan desenes de milers de persones van ocupar el centre de la ciutat de Buenos Aires per exigir al govern que apliqués l’emergència alimentària, que obliga l’Estat a augmentar els subsidis als menjadors comunitaris.

“Macri és retallades, pujada de preus dels serveis públics, ajustos, tornada al Fons Monetari Internacional i, en definitiva, més pobresa i exclusió”, sentencia Belén Sotelo, secretària de gènere de la Central de Treballadors de l’Argentina (CTA) a la ciutat de Buenos Aires. “Per fer-hi front, el carrer és el nostre escenari de disputa. No tenim els mitjans de comunicació ni la justícia de part nostra”, es queixa. Els sindicats i moviments socials tenen un gran pes al país, i van agafar renovada força el desembre de 2017, durant els debats de la reforma provisional –llei de càlcul de les pensions de jubilació– al Congrés. “En aquell moment vam traspassar la lògica militant i vam convocar també la ciutadania. Des d’aleshores, em sembla que estem en una curvatura ascendent de confrontació amb el macrisme en les línies generals que impulsa el govern nacional”, valora la líder sindical.


El moviment feminista, un actor fonamental 

“El símbol d’aquesta etapa és la feminització de la resistència. Les dones estem sent protagonistes a l’hora de fer front a les polítiques d’ajustos”, diu Sotelo. Les dones a l’Argentina van reforçar l’autoorganització a partir de 2015, quan van sortir al carrer sota el lema Ni una menys per clamar contra els feminicidis. Durant el darrer any, el moviment feminista ha estat més viu que mai, ja que ha acompanyat a peu de carrer el debat per aprovar la llei de despenalització de l’avortament. El projecte va ser aprovat al Congrés el mes de juny, i tot i que poc després no va superar la ratificació del Senat, activistes com Sotelo no dubten de qualificar la lluita que van protagonitzar les dones com “una mobilització històrica que ha de servir de lliçó”.

Els reclams del moviment feminista també s’han anat fent més complexos amb el temps, fins a incorporar una agenda més àmplia on es vol fer espai per a totes les desigualtats i violències que pateixen les dones. “En un moment d’ajust, acomiadaments i precarització laboral, el que veiem és que les dones, lesbianes i trans som les que més perdem amb l’empobriment general”, explica la sociòloga Lucila Szwarc, portaveu de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït. “Els nostres reclams van de la mà dels moviments socials, l’economia popular i els sindicats. Demanem que hi hagi més presència de dones a les institucions i als llocs de poder, i també als àmbits educatius i d’ensenyament. I també hi ha una voluntat molt forta per visibilitzar les tasques no reconegudes”.


Una economia en recessió

Quan va assumir el poder l’any 2015, Macri va establir ell mateix el criteri per jutjar la seva gestió. “Si quan acabi el meu mandat no he abaixat la pobresa, aleshores hauré fracassat”, va dir en aquell moment. L’índex de pobresa a l’Argentina va pujar fins al 33,6% durant el darrer trimestre de 2018, la qual cosa suposa un augment del 19% respecte a les xifres recollides un any enrere. És la taxa més alta en l’última dècada.

L’índex de pobresa a l’Argentina va pujar fins al 33,6% durant el darrer trimestre de 2018, la qual cosa suposa un augment del 19% respecte a les xifres recollides un any enrere. És la taxa més alta en l’última dècada

També ha batut rècords l’índex d’inflació, que va pujar fins al 47,6% –el més alt des de 1991– i va situar l’Argentina en el quart lloc del rànquing mundial dels països amb més inflació, només per darrere de Veneçuela, el Sudan i el Sudan del Sud. Les xifres negatives s’han multiplicat des de l’any passat, i han dut el govern a recórrer al Fons Monetari Internacional (FMI) per no entrar en impagaments del deute extern. Des d’aleshores, el país enfronta l’enduriment de les polítiques neoliberals que l’administració ja havia començat a aplicar sota el concepte de gradualisme. En aquest procés s’hi fixen metes agressives de reducció del dèficit, ajustos fiscals, retallada de la despesa pública i objectius per atenuar la inflació.

Des dels sindicats reclamen que s’aturi l’ajust i el govern “deixi de governar per als rics i comenci a governar per a les majories”, detalla Sotelo. “Les polítiques econòmiques han estat destinades a afavorir els que més tenen. Ho vam veure a les exempcions impositives a la mineria, les rebaixes als grans exportadors o els augments de tarifes per a les empreses de serveis, que a més tenen preus dolaritzats que comporten pujades constants que paga la ciutadania”.


La imatge de Macri cau però manté les opcions de reelecció

Segons un sondeig de l’empresa Gustavo Córdova i associats, fet de cap a cap del país entre el 13 i el 15 de gener, la imatge de Mauricio Macri ha caigut fins al seu punt més baix en tota la legislatura. Mentre que la seva imatge positiva ronda els 31,6 punts entre la ciutadania, la negativa puja fins al 61,5%. Malgrat que els números cada cop li són menys favorables, el president “encara pot somiar amb la reelecció”, assegura l’analista polític Sergio Berensztein. “Mantenir el suport de quasi un terç de la població no està gens malament tenint en compte la recessió tan profunda que viu l’Argentina i la decepció que ha generat tant en el seu electorat com en el conjunt de la societat”, comenta, i afegeix que “la seva principal garantia” és que entre el seu nucli dur és vist com “un punt de no retorn al populisme autoritari”.

Des dels sindicats reclamen que s’aturi l’ajust financer i el govern “deixi de governar per als rics” i comenci a governar per a les majories”, detalla Sotelo

Però no tot es pot llegir “des del refús que genera Cristina Fernández de Kirchner en alguns sectors”, apunta el periodista Gabriel Ziblat, que opina que més enllà de la seva figura hi ha una voluntat de “demonització del peronisme” i “una magnificació als mitjans de comunicació dels casos de corrupció atribuïts a l’anterior administració”. Mauricio Macri va arribar al poder amb la lluita contra la corrupció per bandera, i, segons Ziblat, “encara és vist com un revulsiu contra les irregularitats”. Això, per Berensztein, és sorprenent, ja que assegura que “Macri ha demostrat que el seu compromís amb la transparència és molt lleu. L’oficina anticorrupció no funciona de forma adequada, i la titular la va posar ell mateix tot i que no és una persona preparada”.

En aquests anys, el nom del president ha aparegut als Papers de Panamà, el seu partit ha estat acusat de finançament irregular i diversos membres de la seva família estan sent investigats per casos de corrupció. “L’alt grau d’incertesa” que encara tenen aquestes investigacions, sumat al fet que “cap d’elles afecta directament la gestió de govern”, apunta Ziblat, rebaixen una mica el seu pes de cara a l’opinió pública.

Dins de la mateixa aliança que el va dur al poder, Cambiemos, han aparegut algunes fractures. Com a coalició electoral –que no de govern– el seu rendiment és irregular. Mentre que Proposta Republicana (PRO) és un partit unipersonal amb Macri com a líder indiscutible, Elisa Carrió –líder dels seus socis més propers, la Coalició Cívica ARI– ha alçat la veu en diverses ocasions per criticar de forma bastant vehement qüestions relacionades amb la falta de transparència del govern. La Unió Cívica Radical, per la seva banda, és un partit històric que manté dissidències importants amb el president. Tot i així, i malgrat tenir una forta presència a les províncies, està mancat de referents forts a escala nacional, cosa que sumada al seu rebuig històric al kirchnerisme segurament inclinaran la balança per repetir fórmula electoral. Falta veure si torna a tenir èxit.

 

L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Llatinoamericà de CineBaix