La Gracia Amo i l’Alma han viscut molt de prop el sistema penitenciari sense estar privades de llibertat dins d’una presó. El fill de la Gracia, l’Eduard Laratta, va morir a Brians II el 18 d’octubre de 2016. El marit de l’Alma, que prefereix preservar el seus cognoms, es troba actualment pres en el mateix centre penitenciari català on va morir l’Eduard. Formen part de l’associació de Famílies de Presos de Catalunya, un “espai de confiança i acompanyament” per a totes les famílies que viuen la crueltat de les presons des de fora dels murs.
Quina relació teniu amb les presons?
Gracia Amo: Sóc la Gracia Amo, mare de l’Eduard Laratta, que va morir a Brians II el 18 d’octubre de 2016. Fins aquell moment, jo no sabia molt bé el que passava dins de les presons. Sí que havia pensat alguna vegada que el meu fill podia morir allà, perquè era consumidor d’heroïna intravenosa i a la presó hi ha moltes més drogues que al carrer. Però va ser després de la mort de l’Eduard que vaig començar a saber i entendre el què passa dins de les presons. A Brians II, el meu fill va ser maltractat, insultat i menystingut. Va entrar amb un diagnòstic de diversos trastorns mentals, però allà el que volen és que els presos dormin, amb pastilles o amb drogues il·legals, i que no toquin molt els nassos als funcionaris. El que volen és que estiguin tranquils. Va estar en aïllament i, precisament quan estava allà, va haver-hi un episodi, el mes d’agost de 2016, que va ser quan vaig començar a patir de veritat. El meu fill tenia problemes respiratoris i d’angoixes derivats del consum de drogues, pel fet d’estar tancat i a banda ser maltractat. Mentre estava en aïllament li va agafar un d’aquests atacs. Jo sé com ell es posava, que quan li donava pensava que es moriria. Va cridar al funcionari de guàrdia i li va dir “que me ahogo, que me ahogo!” i el funcionari li va respondre “pues hazte una paja“. Aleshores, ell va partir un pot de Ventolín que li donaven pels problemes respiratoris i es va autolesionar, es va tallar tot el cos. El van treure d’allà i el van tenir una pila d’hores lligat boca terrosa, li van posar injeccions, com a tots, perquè estigués quiet i no emprenyés. Es va pixar i es va cagar a sobre. El van castigar en aïllament quan el meu fill no era perillós. No havia fet mai mal a ningú, no tenia cap delicte de sang. De fet, l’únic que feia ell era robar ampolles als bars per pagar-se el pico d’heroïna, senzillament. Era rebel, sí, però el principal problema és que tenia molts trastorns mentals sense tractar.
“Han tingut el meu marit al psiquiàtric durant tota la seva estada a la Model, que ha estat dos anys i tres o quatre mesos, sense tenir cap malaltia mental”
Alma: Jo sóc l’Alma i el meu marit està ara mateix tancat a Brians II. El primer que haig de dir, perquè és la realitat, és que això ha estat i està sent una veritable bogeria. Ell primer va passar per la Model, i allà la peripècia ja va ser horrible. Va entrar i al cap de dos mesos el van ingressar al psiquiàtric. Ell sempre havia estat una persona sana, esportista, de sortir cada dia amb bici… Quan el van ingressar a psiquiatria ningú es va ficar en contacte amb mi, ni em van dir res. Simplement, vaig anar-hi un dia i em diuen que l’han ficat al psiquiàtric. Per què? I el funcionari em diu: “No tinc ni idea”. Al cap d’una setmana, ell em va trucar des de dins i vaig notar que no parlava bé. Li preguntava què li passava i no entenia res del que deia. Vaig anar corrent a la Model i aleshores em vaig assabentar que li havia donat un ictus i que van trigar catorze hores a portar-lo a l’hospital. Va caure enmig del menjador mentre menjava. Tot el llavi paralitzat, el peu, la mà, traient escuma, i així i tot van trigar catorze hores! Volien que li passés l’efecte d’allò que li havien donat. Vaig demanar de visitar al psiquiatre del centre, però no hi havia manera. Una instància després d’una altra, fins que al final, per pesada, em va atendre. No em van donar respostes i immediatament vam anar al SIRECOVI (Sistema de Registre i Comunicació per la protecció de Víctimes de violència institucional) per denunciar el maltractament. Han tingut el meu marit al psiquiàtric durant tota la seva estada a la Model, que ha estat de dos anys i tres o quatre mesos, sense tenir cap malaltia mental. Des d’aleshores, ell deixà de sentir algunes parts del seu cos, i aquí va començar la nostra peripècia. Els funcionaris van intentar dir que no li havia agafat cap ictus, no em donaven els informes. Dins el psiquiàtric li van fer absolutament de tot, humiliacions de tota mena. Es va emportar més d’una hòstia, quan es tracta d’una persona totalment pacifica. Quan van tancar la Model el van portar a Brians I i després a Brians II, on va continuar al mòdul de psiquiatria. A part de tenir mig cos paralitzat, el tenien tot el dia dopat. Van començar a elaborar uns informes dient que el meu marit era toxicòman i que tenia dependència des que estava a la presó. És tot una invenció de coses, una darrere d’altra. El cas és que vaig parlar amb la subdirectora, a qui vaig dir que denunciaria tot el que li estaven fent al meu marit, que entre una cosa i una altra va agafar una malaltia. En les anàlisis li va sortir un gen que fa que a poc a poc se li trenquin totes les vertebres… És un dolor inaguantable, que no pot resistir. Llavors, què han fet? Doncs posar en el seu informe que no està tan greu. Fan un informe on diu “possible”, però no és segur. Ara resultarà que és psicosomàtic el que té. Llavors, s’ho inventa? Entres en un cercle viciós, i així estem, intentant demostrar-ho perquè ho esmentin en els seus informes i li donin un tractament.
Qui us va ajudar en aquest procés de dol i acompanyament per reclamar els vostres drets?
G.A. Després de la mort de l’Eduard, vaig anar coneixent persones que em van ajudar. Vaig contactar amb el col·lectiu Clivella. Feia dos mesos que havia mort el meu fill i jo estava fora del món. Allà va ser quan vaig començar a conèixer presos i m’han explicat el poc que jo sé… No deixaré aquesta lluita fins al dia que em mori perquè, tot i que evidentment no veuré abolir les presons, penso que s’ha de fer molta força i s’ha de lluitar molt perquè almenys els presos tinguin una vida més digna.
A. Sort que vaig trobar el SIRECOVI i gent meravellosa, com la Gracia i altres mares de presos. Em van tirar un cable perquè jo no tenia ni idea de com funcionava aquest món. No em podia creure el que m’explicaven, tot era surrealista.
Tot i no estar físicament empresonades, com marca la presó les vostres vides?
A. Per a mi significa estar dins d’una altra presó. Primer, perquè et canvia la vida. I segon, perquè jo no he tornat a ser la mateixa persona. Ni tan sols surto de casa. Al principi, ni tan sols volia parlar del tema. Jo pensava, com que el meu marit no ha fet res, sortirà en dos dies. I aquests dos dies es converteixen en mesos, i la pilota es va fent gran. Aleshores, només en parles amb les quatre persones de confiança. Jo abans pensava que la justícia existia, que es podria demostrar. La presó t’afecta en tot, et deshumanitza com a persona. Per a mi, el tracte que et donen com a familiar d’una persona presa és indignant. És indignant que cada cop que vagis et registrin de dalt a baix. Què pensen, que si és una persona toxicòmana, li entraràs la dosi perquè consumeixi en aquell mateix moment? Allà dins ja poden aconseguir totes les drogues. Jo torno amb el bus dels nois que estan de permís i d’allí surten tots drogats.
“La majoria de drogues que hi ha a les presons les entren els funcionaris. Els que haurien de passar pel làser i per l’arc de seguretat quan entren són ells”
G.A. Jo aquí vull afegir que als patis de les presons, i jo continuo anant a Brians, hi ha tanta droga que és impossible que l’entri una mare als pits o a les parts íntimes. És impossible. Inclús a Brians II, jo sé per on entrava la droga. Hi ha un forat que dóna a un dels mòduls i per allí es passava la droga d’un mòdul a l’altre. Per això vull dir que la majoria de drogues que hi ha a les presons les entren els funcionaris. Els que haurien de passar pel làser i per l’arc de seguretat quan entren són ells. En el cas del meu fill, que encara està pendent de judici, hi ha un funcionari de cuina que era a qui li comprava la droga. I jo sé el seu nom i em presentaré en aquest judici com a víctima de la droga que ell li va vendre al meu fill. Les drogues les entren els funcionaris en grans quantitats, m’ho va dir el meu fill. Els patis de les presons són cementiris. Tios tirats per tot arreu ficats d’heroïna fins al cul, i ningú els hi fa res. I amb una paperina d’heroïna ningú té una sobredosi. O sigui, que a banda del negoci de la presó, estan fent el negoci de les drogues. Perquè una paperina d’heroïna al carrer costa 10 euros i en una presó costa 200 o 300 euros.
Amb quines situacions concretes us heu trobat i com us ha canviat la vida?
G.A. En el meu cas, el meu fill té una filla, que ara està amb mi. Jo ara tinc la seva pàtria potestat. I clar, ara la meva néta té quasi setze anys, però quan el seu pare va entrar a presó en tenia deu. Clar, explica-li a una nena de deu anys que el seu pare entrarà a presó. La nena pregunta si “el papa és dolent?”. No, el papa no és dolent. Perquè la societat pensa que tots els que estan a la presó són dolents i algun dolent deu haver-hi, igual que a fora. És difícil explicar-li el tema del consum de drogues a la meva néta, igual que el fet de robar per aconseguir les drogues. Això, per una nena de deu anys, no és gens fàcil. Et desestructura la família. I després, tu treballes però de tal hora a tal hora has d’anar a Brians, que si li donen les cartes que li envies o no, que si el castiguen o no el castiguen… és un patiment constant. I a banda, molts dies que vas a veure al teu fill, te’l trobes drogat perdut, tant que se t’adorm a la falda. I altres dies surt colpejant el vidre perquè ha estat tres setmanes en aïllament. Et desmunta la vida. I si a sobre el teu fill mor, com en el meu cas, doncs la nena s’ha quedat sense pare i jo tinc un altre fill que està molt pitjor que jo perquè no tira endavant des que va morir el seu germà. La presó és un desastre per tothom que la viu en la seva pell i pel seu entorn.
A. Quan estàvem a la Model, que estava dins de la ciutat, era diferent. Però ara que m’he de desplaçar cada setmana a Brians és una bogeria anar fins a Martorell. Jo tinc una diagnosi de dependència de grau 2 i quasi no podia sortir de casa. A mi qui em cuidava era el meu marit. Però és aquesta ràbia la que em dóna forces per poder sortir i lluitar. Com que els autobusos no et coincideixen has d’estar allà tres hores abans de la visita. I almenys a Brians II tens 50 minuts, perquè a Brians I feia tot el trajecte per només vint minuts de visita. Ara, almenys he aconseguit que els dies dels vis a vis vingui un voluntari a recollir-me del bus i m’acompanyi. Però arribarà un moment en què no podré ni arribar. Després, també està l’aspecte econòmic. Jo tenia una vida molt normal, però ara he hagut de vendre inclús casa meva. Per mi, aquesta despesa d’anar cada setmana a la presó, em suposa un esforç econòmic enorme. La gent no s’adona que la vida et pot canviar d’un dia per un altre.
G.A. També hi ha un problema de temps. Jo, que vinc de Castelldefels, per arribar a una comunicació a les 11 h he d’agafar el tren a primera hora, baixar a Sants i agafar el bus que va a Brians a les 9.05 h. perquè si perdo aquest, ja no arribo. A les 9.45 hores estic a Brians, comunico a les 11, surto a les 11.50, i a les 11.55 h marxa un autobús, per tant, no el puc agafar. He d’esperar fins a les 13.30 h, quan passa el proper autobús. Surto de casa a les 8 del matí i arribo al meu poble a les 15.15 del migdia.
A. En el meu cas, com es tracta del mòdul d’infermeria, encara és pitjor, perquè hi ha menys comunicacions i sempre són els divendres, quan hi ha encara menys busos. Jo surto de casa a les 12 h i he d’agafar l’últim autobús, i a vegades el conductor ni ens espera. Si no, haig d’agafar el taxi fins a Martorell i compartir-lo amb altres persones per gastar menys. Aleshores, esperar fins a les 17.45 que tinc la comunicació. Imagina’t, des de les 12 que surto de casa fins a aquesta hora. I a vegades et donen un vis a vis a les 19, quan ja no hi ha ni autobús d’anada. Has de tenir cotxe o pagar un taxi, amb el cost que això suposa.
Us heu trobat jutjades pel vostre entorn per tindre un familiar a la presó?
“Dins de les presons no es veu el que passa, ja s’ocupen ells que no ens assabentem del que passa dins”
G.A. En el meu cas, jo tenia molts amics a Facebook i des que vaig començar a parlar de presons en tinc la meitat. Hi ha gent que ho entén, hi ha gent que no ho entén. Però la veritat que a mi ara ja m’és igual. Sempre diuen “alguna cosa haurà fet si està a presó”. Com si a fora de les presons no hi hagués merda. Dins de les presons no es veu el que passa, ja s’ocupen ells que no ens assabentem del que passa dins.
Últimament, s’estan visibilitzant molt les protestes dels funcionaris de presons, que estan fent vagues i mobilitzacions per millorar les seves condicions laborals. Què heu de dir al respecte?
G.A. Jo el que veig en aquesta vaga és que són uns cuentistas. I a sobre, els funcionaris estan encobrint la vaga amb partes de baixa. I clar, sigui vaga o baixa mèdica això repercuteix moltíssim en els presos. No hi ha medicació, no hi ha serveis bàsics… totes les tasques que aquests funcionaris haurien de fer, desapareixen. I a mi, el que m’ha fet pensar molt, és la dimissió del senyor Font, l’exdirector de Brians I, perquè em fa pensar en el gran poder que tenen els funcionaris per fer fora a un director d’un centre penitenciari. Li han fet de tot: amenaces de mort, extorsions, pintades… i ho han aconseguit. No pot ser que un espai tan sensible com la presó quedi en mans dels funcionaris, que sempre miren pel seu interès i mai pel dels presos. Aquest director volia ficar càmeres, controlar més el que passava allà dins, i no li han deixat. Ha marxat perquè, o bé és un covard, o de veritat pensava que el podien matar. Com pot ser que els funcionaris i els seus sindicats tinguin tant de poder?
Amb el context que es viu actualment amb els presos polítics, afecta d’alguna manera a la resta de presos? S’interessen els familiars dels presos polítics pels altres?
“Tu imaginat els independentistes catalans si es morís un pres polític. Tenen molta gent a fora que els defensa i els dóna suport, en canvi, es va morir el meu fill i no es va assabentar ningú”
G.A. Jo conec a la Txell Bonet, la companya del Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. També a la companya de l’exconseller de la Generalitat, en Raül Romeva. Jo no vull que ningú entri a la presó, ni presos socials ni polítics ni ningú. Evidentment, en el vessant emocional, el patiment de la família és el mateix. El que passa, i em sap molt greu dir-ho perquè aquesta és la meva terra, és que són presos amb privilegis. He parlat amb gent que els va a veure i em diuen que no, que no tenen privilegis, però no m’ho crec. No crec que a cap d’ells els hi passi res, no pot ser. Estan protegits, no estan tirats com estan els altres. Tu imaginat els independentistes catalans si es morís un pres polític. Tenen molta gent a fora que els defensa i els dóna suport, en canvi, es va morir el meu fill i no es va assabentar ningú. Els presos socials no tenen cap repercussió, no són ningú. Els que són de fora –les persones migrants–, si no tenen ningú, moren, els enterra el penal. La vaga de fam dels presos polítics s’hauria d’haver fet coincidir amb la vaga dels presos socials, perquè aleshores sí que hagués tingut repercussió. Ens hem hagut de menjar tota la vaga de fam dels polítics a tot arreu i de la dels altres no s’ha assabentat ningú. Per la televisió no han dit mai res.
Per què neix l’associació de famílies que heu format i quins objectius té?
G.A. Jo abans formava part de l’associació de Familiares Frente a la Crueldad Carcelaria, que és en l’àmbit de l’Estat espanyol, i vaig veure que informant sobre l’associació en actes fora de les presons molta gent et començava a trucar, t’explicava els seus casos i et demanava ajuda. Aleshores, a poc a poc vam començar a conèixer altres familiars amb situacions semblants. Ara he deixat l’altra associació perquè m’ha semblat més fàcil de gestionar el fet de crear una associació amb gent que viu a prop i comparteix el mateix problema. Per trobar-nos i comunicar-nos és molt més fàcil i es pot fer amb més periodicitat. De moment, en aquesta associació de Famílies de presos de Catalunya som vuit famílies, quatre amb familiars vius i quatre amb familiars morts a presó. Ens trobem cada quinze dies.
“El nostre objectiu és donar suport a persones que es troben en la mateixa situació i facilitar-los contactes d’altres persones que les poden ajudar”
A. El nostre objectiu és donar suport a persones que es troben en la mateixa situació i facilitar-los contactes d’altres persones que les poden ajudar. No és el mateix ficar-te en un col·lectiu en el qual hi ha gent amb la mateixa situació que tu, a què no estiguin amb la mateixa situació, perquè encara que sàpigues que t’ajudaran, no et sents igual de còmoda.
G.A. Un dels pilars de l’associació és que hi ha coses de les presons que no les pots parlar amb qualsevol persona, perquè pensen que estàs boja. En canvi, si parles amb mares que tenen als seus fills a la presó, en qualsevol moment t’estan entenent. I per això penso que l’associació és bona, primer per a les famílies tant dels presos morts com dels presos vius. Entre nosaltres hi ha una gran unió i un gran vincle, és un espai de confiança. Si una està baixa d’ànims, la resta l’ajuda. Estem juntes amb tot el procés. De fet, aquest és el primer objectiu, que nosaltres estiguem bé. El segon objectiu és ajudar, acompanyar, sobretot les famílies que fa poc que els ha passat el mateix. Les ajudem amb l’experiència, amb el que hem viscut, com hem après a viure amb la pèrdua… acompanyar. Després, també és molt important, a part d’acompanyar a les famílies, la via jurídica. No hi ha advocats, ni metges, ni res. I els que tenim estan desbordats, no poden assumir més casos. Això significa que com a famílies ens hem de preparar una mica. Jo pregunto informació a tots els advocats per poder ajudar a les famílies. Hi ha advocats penals, però no advocats penitenciaris especialitzats. El que calen són advocats per quan la persona ja està penada.
A. En el meu cas, intentar ajudar. Hi ha molta gent que no té roba… A Clivella hi ha un armari ple de roba. Ens ajudem entre les mares i anem allà on algunes no poden arribar. Portem sabatilles, pantalons, jaquetes, el que necessitin. Jo no tinc els diners, per tant organitzarem actes i històries per veure com podem finançar-nos. Avui és per a mi, però demà serà per a un altre.
