Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La vaga de funcionaris de presons trepitja els drets de les persones preses i les seves famílies

Arran de les sis jornades de vaga que ha convocat el personal funcionari de presons entre octubre i novembre, dues membres del col·lectiu Familias Frente a la Crueldad Carcelaria denuncien les vulneracions de drets que estan patint les famílies i recorden els maltractaments i tortures registrats als centres penitenciaris

 

Silvia Encina i Fernando Alcatraz | @La_Directa

Com ja sap tothom, perquè pràcticament la totalitat dels mitjans de comunicació s’han encarregat de donar-los bombo en tots els formats possibles, els funcionaris de la Secretaría General de Instituciones Penitenciarias —exclosos, per tant, els que estan a les ordres de la Generalitat— han realitzat, entre octubre i novembre, sis jornades de vaga general. Segons els convocants, les aturades han estat tot un “èxit”, amb un alt percentatge de participació, i han estat la culminació d’una campanya propagandística i de mobilitzacions que ha anat in crescendo durant l’últim any i mig. D’ara en avant, pensen seguir pel mateix camí mentre no s’atenguin les seves demandes. Els portaveus dels seus sindicats —ACAIP, CSIF, CCOO, UGT i CIG— diuen que, des que van començar les retallades per la crisi, la seva vida és un “calvari”, que la seva situació laboral és precària i el seu sou escàs, que les seves plantilles estan minvades, envellides i poc formades i, sobretot, que han augmentat desmesuradament les agressions de la població empresonada cap a ells. Exigeixen, entre altres coses, augment de sou, increment de les plantilles, reactivació del protocol contra aquestes suposades agressions -aprovat per l’anterior govern-, i que se’ls consideri “agents de l’autoritat”. “Estem demanant al Govern que ens empari, que ens protegeixi”, diuen. “Com falten funcionaris, el servei públic penitenciari es deteriora, es controla pitjor els interns i hi ha més agressions”. Es presenten com a víctimes de la violència de les persones preses. “El teu abandonament ens pot matar”, resen algunes de les seves pancartes.

Per a nosaltres, una mentida no es converteix en veritat per molt que es repeteixi. I és que des de la nostra perspectiva es veu un panorama de les presons espanyoles totalment diferent de la seva: a molts dels nostres familiars presos se’ls ha torturat i maltractat dins dels centres penitenciaris; existeix un règim de càstig que destrueix físicament i mentalment a qui el pateix; es trasllada arbitràriament les persones preses, desarrelant-les del seu entorn social i familiar; la comunicació amb el carrer està molt restringida, igual que l’accés a la cultura i a l’educació; se censuren les publicacions i no existeix llibertat d’expressió ni d’associació; l’explotació laboral és enorme; les dones preses estan doblement discriminades, per preses i per dones; la situació medico-sanitària és catastròfica, ja que l’administració incompleix sistemàticament la seva obligació legal d’assegurar la igualtat de prestacions mèdiques i farmacèutiques entre la població empresonada i la resta de ciutadans; molts malalts greus queden abandonats, sense diagnòstic ni tractament, però no s’aplica la legislació que permetria excarcerar-los, més que quan ja és segur que moriran imminentment; el tràfic de drogues il·legals està consentit i, a més, es proporciona als presos tota mena de drogues legals addictives sense control mèdic adequat; hi ha moltes persones preses amb malalties psiquiàtriques que no reben les cures corresponents, sinó que moltes d’elles van a parar al règim de càstig; la mortalitat és molt major que al carrer, sovint per causes com la sobredosi, el suïcidi o la “mort sobtada”, amb moltes defuncions en circumstàncies estranyes i dubtoses, mai aclarides, doncs no es compleixen els tràmits legals ni es dóna als familiars l’oportunitat d’exigir-los.

Les persones preses estan indefenses enfront de tot això i també davant la multitud de decisions de l’administració carcerària i judicial, que els perjudiquen constantment. Els Serveis d’Orientació i Assistència Jurídica Penitenciària i la justícia gratuïta són insuficients. Els Jutjats de Vigilància Penitenciària, encarregats de la “tutela judicial efectiva” dels drets de les persones preses, inoperants. El poder punitiu de l’Estat s’exerceix sense respectar cap d’aquests drets que, en teoria, tenen les persones preses com a éssers humans. Algunes persones preses estan denunciant totes aquestes situacions que converteixen en paper mullat el principi constitucional que les condemnes estiguin orientades a la reinserció social. Porten diversos anys fent dejunis i vagues de fam per donar a conèixer una taula reivindicativa on s’enumeren i analitzen moltes de les vulneracions de drets i tractes cruels, inhumans i degradants que estan sofrint. Des del passat mes de maig, un grup de presos i preses a diferents centres penitenciaris de l’Estat espanyol s’han organitzat i venen realitzant vagues de fam col·lectives, i de fet, hi ha una nova convocatòria del 10 al 25 de desembre. El ressò mediàtic que reben aquestes accions i mobilitzacions és pràcticament nul, llevat del que han volgut donar-li, afortunadament, algunes publicacions alternatives coordinades amb grups llibertaris i associacions abolicionistes, garantistes o defensores dels drets humans. Una difusió moltíssim menor, per descomptat, que la que ha donat suport incondicional a la propaganda de la vaga de funcionaris.

Ells volen “que es dignifiqui el treball dels funcionaris de presons i se’ls valori” i es queixen que en les condicions actuals no poden dur a terme la seva “labor de reinserció”. Tot i això, tant en la seva pràctica habitual com en les seves reivindicacions, i en la seva manera d’intentar imposar-les, demostren que prefereixen continuar sent uns professionals de la violència

Ells volen “que es dignifiqui el treball dels funcionaris de presons i se’ls valori” i es queixen que en les condicions actuals no poden dur a terme la seva “labor de reinserció”. Tot i això, tant en la seva pràctica habitual com en les seves reivindicacions, i en la seva manera d’intentar imposar-les, demostren que prefereixen continuar sent uns professionals de la violència. Els seus sindicats ja havien anunciat abans de la vaga —convocada a propòsit en cap de setmana, quan es realitzen preferentment les visites— que pretenien col·lapsar les comunicacions entre les persones preses i les seves famílies perquè “els ciutadans entenguin la situació en la qual ens trobem”. És la forma més habitual d’actuar dels del seu gremi per pressionar l’altra part en els seus conflictes laborals: perjudicar tot el possible les persones preses i els seus afins, provocar-los per veure si es rebel·len, justificant així la repressió i donant-los la raó en el seu victimisme. Durant la seva vaga s’han perdut visites mèdiques, cites hospitalàries, torns quirúrgics, medicacions, cures, menjars, entrevistes amb advocats, compareixences judicials, permisos de sortida, hores de passeig, activitats esportives, culturals o educatives… i, sobretot, comunicacions.

Els seus piquets han bloquejat les entrades a les presons i coaccionat les persones que venien de visita, impedint-los entrar si més no als recintes, on potser haurien pogut ser ateses pels serveis mínims. Imagineu-vos que, després d’un llarg viatge, amb la corresponent despesa, desitjant abraçar un ser estimat pres que està esperant amb ansietat la vostra arribada, us trobeu amb una banda de guardians que, encara que no estiguin de servei, amb la seva prepotència habitual, us impedeixen el pas i fins i tot us amenacen, sota la mirada de la Guàrdia Civil o de la policia, que assisteixen passivament a aquests comportaments -tipificats com a delictes segons la seva llei-, comesos davant els seus nassos.

Al mateix temps, durant el mes de novembre, han augmentat les provocacions i pallisses a gent presa, tergiversades davant els jutges en les corresponents contradenúncies i publicades immediatament en els mitjans com “una nova agressió contra els funcionaris”. Com pot ser que succeeixi això? En primer lloc, perquè els poders dominants en la societat espanyola, inclosos els que controlen els mitjans de comunicació, estan a favor de la tortura i no existeix cap voluntat política per combatre-la. I, a més, perquè, a les presons, les tortures i maltractaments es produeixen generalment en llocs on no hi ha videovigilància ni testimonis. I, si no, es destrueixen els enregistraments de vídeo, es perden, o no tenen la suficient qualitat per veure el que ha succeït realment. Per altra banda, les víctimes i testimonis no s’atreveixen a denunciar, per temor a represàlies, ja que queden a mercè dels torturadors. Els metges es neguen a estendre els corresponents parts de lesions o els minimitzen; els jutges solen denegar les diligències de recerca que se’ls sol·liciten; la fiscalia s’oposa a elles sistemàticament, i les denúncies resulten arxivades en la seva major part. A més, els carcellers solen denunciar als presos als qui han maltractat, acusant-los de “resistència”, “desobediència” o “atemptat” i fent-los responsables de lesions com torçades de canell, generalment per utilitzar la porra amb massa entusiasme, dits trencats, a causa de cops mal donats, o contusions, que es produeixen en xocar uns amb uns altres quan s’abalancen, deu contra un, sobre una persona presa. I, ara, a sobre, volen que se’ls consideri “agents de l’autoritat” perquè les seves actuacions gaudeixin de “presumpció de veracitat” i les condemnes contra els presos denunciats s’agreugin considerablement.

Durant el mes de novembre, han augmentat les provocacions i pallisses a gent presa, tergiversades davant els jutges en les corresponents contradenúncies i publicades immediatament en els mitjans com “una nova agressió contra els funcionaris”

Així, el que es ve a plantejar fonamentalment en aquesta vaga, és una defensa acèrrima de la impunitat de la tortura dins de les presons, que es valori als qui l’exerceixen i que se’ls recompensi per això. Per tant, a nosaltres, com a familiars i amics, no ens queda altra que oposar-nos frontalment a aquesta pretensió. Per fer-ho, voldríem reunir la força suficient, que només pot venir de l’autoorganització de les persones afectades i la coordinació d’esforços entre elles i totes les persones i organitzacions sensibles a aquests problemes. I des d’aquest camp, a més d’exigir que acabin totes les altres vulneracions dels drets de les persones preses, cal exigir prioritàriament que es prenguin mesures especials per acabar amb aquesta impunitat en la pràctica de la tortura, controlant i vigilant, precisament, els funcionaris de presons. Farien falta accions de molt major abast —com, per exemple, que la fiscalia i la resta del poder judicial actuïn realment contra la tortura i els altres abusos—, però, mentre reunim la força necessària per exigir això, se’ns ocorren una sèrie de mesures concretes per començar a aplicar des d’ara mateix: que els metges que estenen els parts de lesions siguin independents de les institucions penitenciàries; que no hi hagi punts cecs en els sistemes de videovigilància; que sigui efectiu i obligatori guardar i lliurar al jutge els enregistraments de vídeo; que aquests incloguin també enregistrament d’àudio; que es gravin igualment les converses a través dels intèrfons que connecten les cel·les amb els funcionaris de guàrdia… Ens sembla molt més urgent destinar a tot això la quantitat necessària de diners públics que gastar-la en apujar-los el sou als carcellers.

En fi, els funcionaris de presons exerceixen el seu dret fonamental a la vaga trepitjant, com a mínim, els drets fonamentals de les persones preses, dels seus familiars, amistats i advocats. Sostinguts per alguns sindicats suposadament obreristes, es presenten com a “treballadors”, però el que va distingir sempre la classe obrera —recordem-ho, ara que tothom vol pertànyer a la “classe mitjana”— va ser, precisament, la solidaritat, d’on brollava la seva força per enfrontar-se a les condicions opressives de dominació i explotació. I els carcellers, no només són servidors actius d’aquesta mateixa opressió, sinó que la seva actitud en la defensa dels seus interessos laborals és profundament insolidària. Amb ella, han vulnerat, entre d’altres, els nostres drets a la vida i a la integritat física i moral, a la salut, a la defensa jurídica, a no patir tractes cruels, inhumans i degradants… Tampoc han quedat garantits els serveis mínims, que pràcticament no s’han prestat, ni s’ha avisat adequadament les persones afectades de què anaven a quedar restringits per la vaga. De tot això, són responsables els funcionaris de presons vaguistes, els sindicats convocants i, en molts aspectes, la Secretaría General de Instituciones Penitenciarias.

Proposem, per tant, a les persones preses, familiars, amistats, advocats, etcètera, que s’hagin vist perjudicats d’alguna manera per la vaga de funcionaris de presons -o pels seus abusos durant la mateixa-, i per l’administració penitenciària, entaular col·lectivament accions legals contra ells, per les vulneracions dels nostres drets, per les accions delictives perpetrades contra nosaltres i pels danys i perjudicis materials i econòmics que se’ns han causat.

Convoquem totes les persones afectades a què ens enviïn les seves dades —nom, cognoms i nombre de DNI— i un relat de què els ha succeït a la següent adreça de correu electrònic: lavozdelxspresxs@riseup.net. Poden trobar altres formes de contactar i més informació sobre nosaltres al blog. Això només seria el principi d’una acció en comú de molt major abast. Els qui vivim dia a dia el que succeeix a les presons sabem el necessari que és que ens coordinem.

 

Silvia Encina i Fernando Alcatraz són membres de Familias Frente a la Crueldad Carcelaria