Pablo Daniel Magee va conèixer a Martín Almada (1937-2024) casualment. Amb tot, d’ençà que hi va parlar per primera vegada es va obsessionar amb la vida i història del paraguaià. Durant vuit anys va investigar els Arxius del terror que Almada havia descobert el 1992 i que certifiquen l’existència de l’operació Còndor, un pla orquestrat des dels Estats Units per implantar règims dictatorials i anticomunistes a l’Amèrica Llatina. Editorial Descontrol publica La pluma del Cóndor, on Magee relata la vida i lluita de Martín Almada.
Tu vas tenir una relació molt estreta amb Martín Almada. Com el vas conèixer?
Vaig viatjar al Paraguai el 2010 amb una ONG que es dedicava a instal·lar bombes d’aigües solars en una comunitat indígena. Vam treballar dos mesos allà i el Martín ens va rebre a casa seva perquè estava molt interessat en l’àmbit solar. Ell era professor i sempre volia estar amb els joves. Jo en aquella època tenia vint anys i durant un sopar se’m va asseure al seu costat i vam començar a parlar. M’havien comentat que era un home ficat en lluites socials, però poca cosa més. Aleshores vam començar a parlar sobre l’Operació Còndor. Quan jo estudiava a la Universitat de Greenwich, a Londres, la meva professora de filosofia, que era exassistent de Henry Kissinger als Estats Units, m’havia explicat que havia estat en moltíssimes reunions secretes amb la CIA, parlant de Pinochet i de com s’havien sostingut els règims dictatorials a Amèrica Llatina. Per tant, jo sabia molt bé què era el Còndor i quan Almada me’n va parlar vam connectar. Aleshores em va explicar que va descobrir cinc tones de documents, els anomenats Arxius del terror, que comprovaven l’existència de l’operatiu Còndor. Va ser ell, de fet, qui va certificar l’existència del Còndor, que durant molt de temps va ser com una espècie de teoria conspiració. Em va fascinar, vaig tornar a França i poc després li vaig enviar un correu electrònic dient-li que volia escriure un llibre sobre ell. L’endemà em contesta i em va dir que sí.
Al llibre comences relatant la infància d’Almada i expliques que ve d’una família modesta. Com creus que el van influenciar aquests orígens per a la seva posterior politització?
“Martín Almada va entendre que el coneixement és fonamental per desenvolupar la consciència política i intel·lectual”
Almada ve del Chaco paraguaià, es cria amb els indígenes chamacoco, i com que és d’origen guaraní només parla el guaraní. Amb la inestabilitat política del país a la dècada dels quaranta, la seva família decideix fugir a la ciutat d’Asunción, i allà és on entra a l’escola i aprèn el castellà. Es torna boig amb el diccionari se’l llegeix tot, s’aprèn els noms de les plantes en llatí… Té una fascinació total pel coneixement. Crec que els seus orígens humils, on el coneixement era inaccessible, el fan entendre que el coneixement és fonamental per desenvolupar la consciència política i intel·lectual. Més tard descobreix Paulo Freire, de la pedagogia de l’oprimit que planteja que per alliberar les ments cal educació, i per això Almada obre la seva escola. Ja durant la dictadura d’Alfredo Stroessner (1954-1989), escriu una tesi que es diu Paraguay: Educación i Dependencia en la qual considera que sota el règim del terror que viu el país, l’educació està feta per perpetuar la dependència del poble a la violència i al silenci. És per aquesta tesi, que fa a la Universitat de la Plata, a l’Argentina, que el detenen. Mitjançant els mecanismes del Còndor la tesi arriba al Paraguai abans que ell hagi tornat. L’exèrcit ja ha llegit la tesi i l’està esperant a la frontera per detenir-lo, però uns dies abans de poder-ho fer, un amic seu que treballa en el Ministeri de l’Interior l’avisa que el detindran i probablement l’assassinaran i ell diu: “Que vinguin, no m’amagaré”. Així és com el detenen durant mil dies, des del 74 fins al 77.
Durant la detenció Almada pateix tortures i la seva dona, a conseqüència del calvari que viu, acaba morint.
“A Almada el torturen de formes horribles: electricitat als testicles, li arrenquen les ungles, l’enfonsen en banyeres de fems i orina i mentre el torturen truquen a la seva dona que sent en directe els crits del seu marit”
Bé, cal saber que la dictadura d’Alfredo Stroessner va ser una de les més sanguinàries de tota Amèrica Llatina. Va ser la més llarga, 35 anys. Mentre en altres països del continent, quan es torturava, els botxins ho feien amb màscares per conservar el seu anonimat, el Paraguai era l’únic país on no se’n posaven per l’absoluta una impunitat que regnava. A Almada el torturen de formes horribles: electricitat als testicles, li arrenquen les ungles, l’enfonsen en banyeres de fems i orina i mentre el torturen truquen a la seva dona que sent en directe els crits del seu marit. Una de les parts més fortes del llibre és quan parlo de l’amor de Martín Almá i de Celestina Pérez, que és un amor com hi ha cada mil anys. No sé, era un amor de novel·la, de Romeu i Julieta… Quan ella l’escolta, dia rere dia, com el torturen el seu cor es va afeblint. Això passa fins que un dia li truquen per dir-li que pot anar a buscar el seu marit, però que no ho faci en moto perquè cal carregar amb el cos del mort. Aquí ella pateix una aturada cardíaca. En aquest moment, fa temps que viu el que es diu l’exili interior, és a dir, el seu marit està en la presó per objecció intel·lectual i ningú es pot acostar a la casa de Celestina Pérez i quan pateix la parada cardíaca, la secretària del col·legi truca als metges i ningú vol anar a socòrrer-la. Ningú li brinda el suport necessari perquè sobrevisqui i mor. Martín s’assabenta d’això a la presó i es torna boig. A més la forma com coneix la notícia és una tortura en si. Els torturadors deixen un tros de diari a la seva cel·la i allà un company la llegeix i li explica.
L’any 1977 Almada comença una vaga de fam i finalment és alliberat. Per què pren aquesta decisió?
Aquell any tanquen a la seva filla de set anys amb ell en el camp de concentració d’Emboscada. Estan tancats junts a la cel·la 12, que és la cel·la dels comunistes, la més dura, que està en mans del coronel Grau, que té el sobrenom de carnisser de la mort i és qui organitza els vols de la mort. Llavors llençaven pagesos des d’avions i els lligaven un llençol perquè la gent els veiés caure des de lluny. Sigui com sigui, finalment, la seva filla és alliberada gràcies a la Creu Roja i quan la nena ja està fora de perill, Almada comença la vaga de fam. Sap que Amnistia Internacional està lluitant en el seu cas i just aquell any l’organització rep el Premi Nobel de la Pau. Aleshores la pressió sobre Alfredo Stroessner es fa molt més potent i a la fi l’alliberen, però queda en presó domiciliària. Aleshores, la secretària de la seva escola aconsegueix contactar-se amb l’ambaixador de Panamà i organitzen la fugida tant d’ell com dels seus fills cap al país centreamericà en una operació que relato al llibre i que és digne d’una pel·lícula d’acció. Arriba al Panamà del general Torrijos, és a dir qui va negociar la devolució del canal de Panamà a Panamà amb els Estats Units. Torrijos és un heroi de l’època. Entre el general i Almada sorgeix un vincle d’amistat i és Torrijos qui li explica que tots els sistemes de comunicació dels Estats Units estan a Panamà i que els diferents països d’Amèrica Llatina tenen denominacions concretes: Còndor 1 és Xile, Còndor 2, l’Argentina, Còndor 3, Paraguai… Torrijos li diu a Martín, alguna cosa està passant i li explica la història de la WACL, World Anti-Communist League, que té els seus orígens a Taiwan, en el moment de la divisió entre la Xina Comunista i la Xina capitalista de Xiang Kai-shek a qui els Estats Units dona suport. Aquesta organització va creixent i s’implant a Itàlia, França, Bèlgica, i finalment acaba a Mèxic a principis dels setanta. El 25 de novembre del 1975 la WACL signa a Xile el que coneixem com a Operació Còndor.
Com definiries la dictadura d’Alfredo Stroessner i quina relació té amb els Estats Units?
Segons la Comissió de veritat i Justícia, són tres mil morts, són diversos milers desapareguts. El que sabem és que hi ha molts més desapareguts dels que es va concloure oficialment. Hi ha 400 presons i centres de tortura clandestins. S’assumeix que un 60% de la gent és informadora del règim. Els venedors de diaris, les prostitutes, els taxistes informen al poder… La policia fa escoltes telefòniques i si descobreixen que tens una amant t’extorsionen i et diuen que si vols recuperar les cintes els has de pagar. Stroessner es presenta com el campió dels Estats Units en matèria d’anticomunisme i per això rep coses que cap altra dictadura té com, per exemple, el cotxe que es coneixerà com la Caputxeta vermella i que està fabricat per General Motors. Són quinze automòbils que recorren els carrers d’Asunción i que detenen a la gent. El cotxe és prou gran per torturar a algú dins. Tots els pares diuen als nens que a partir de les vuit de la nit, si estan caminant i escolten el motor d’aquests cotxes, s’amaguin. De fet, en el Museu de la Memòria, la foto de la presa política més jove és d’una nena d’onze anys. A més, Stroessner és un pedòfil. Hi ha centenars d’històries de nenes desaparegudes. És el Coronel Perrier, qui li troba les nenes, tal com The New York Times denuncia el 1973. Després hi ha tot l’aspecte narco de la dictadura. En aquells anys l’heroïna bàsicament passa per Còrsega, Cuba i més tard arriba als Estats Units. Quan Fidel Castro pren el poder, la màfia de Còrsega busca un nou lloc des d’on distribuir la droga als Estats Units i envia André Ricord, un exnazi, a Paraguai. Allà es fa molt amic del general Rodríguez, el número dos de Stroessner, i decideixen fer de Paraguai el hub de l’heroïna. De fet, el tràfic de droga que ve de Paraguai provoca la creació de la DEA als Estats Units.
El 1992 Almada descobreix els Arxius del terror en què s’evidencia la relació dels Estats Units amb les dictadures d’Amèrica Llatina. Com els troba?
“Teníem un tracte amb el Martín que jo esperaria uns anys després de la seva mort i després de la defunció de la seva vídua per a explicar com va trobar exactament els arxius perquè, en aquesta història, encara hi ha involucrada gent perillosa que és viva”
Martín Almada treballa 10 anys en la UNESCO, a París. Allà quan arriben paraguaians de la casta dirigent a la ciutat per estudiar a la Sorbona, ràpidament s’assabenten que hi ha un paraguaià que és Martín Almada. Ell es connecta amb aquesta gent i fent-los creure que està penedit de la seva militància. Així pot obtenir informació de primera mà de la dictadura. Per exemple, li porten la revista de la policia que és una revista com el ¡Hola! on apareix la jet set del país. Ell, amb aquests documents, comença a investigar com funciona la dictadura paraguaiana. En aquest temps coneix a Pierre Abramovici, un periodista francès que investiga la World Anti-Communist League, que li diu que si realment hi ha una Operació Còndor han d’existir arxius. Quan cau Stroessner, Martín torna a Paraguai i té al cap trobar els arxius del Còndor, dels quals, aleshores, es pensa que no són reals, però ell sap que existien perquè Torrijos li ho ha dit. Teníem un tracte amb el Martín que jo esperaria uns anys després de la seva mort i després de la defunció de la seva vídua per a explicar com va trobar exactament els arxius perquè, en aquesta història, encara hi ha involucrada gent perillosa que és viva. Com sigui, Almada acaba trobant els arxius del Còndor que són cinc tones, 700.000 documents. Allà hi ha el document del naixement de l’operació el 25 de novembre del 1975 que van signar Xile, Bolívia, l’Uruguai, Paraguai, el Brasil i l’Argentina.
Quines són les directrius bàsiques de l’Operació Còndor?
“L’Operació Còndor és la internacional del crim organitzat a nivell estatal. És terrorisme d’estat. És intercanvi de dades i informació entre països, és el dret detenir uruguaians a Xile, és el dret a fer operacions en països sense haver de demanar permisos a aquests països”
Bàsicament, és la internacional del crim organitzat a nivell estatal. És terrorisme d’estat. És intercanvi de dades i informació entre països, és el dret detenir uruguaians a Xile, és el dret a fer operacions en països sense haver de demanar permisos a aquests països. És com un Mercosur del terrorisme d’estat. Tot comença a Xile amb el suport incondicional de Henry Kissinger que de fet és qui diu: “Nois, estaria bé organitzar-nos una mica perquè tenim prou estructura. Ja són set dictadures”. Llavors, Manuel Contreras, que és el director de Serveis Secrets de Xile li diu a Pinochet que cal crear una organització i contacta amb els serveis secrets dels països llatinoamericans. El nom de Còndor es tria perquè la reunió es fa a Xile i allà el Còndor és l’ocell real dels indígenes. Els Estats Units que dona suport financer incondicional a tot això, envien material com els primers ordinadors de l’època per poder fer bases de dades numèriques quan els únics que utilitzen aquesta maquinària són la NASA. Tenen tecnologia molt més avançada que els moviments revolucionaris. Es crea el condortel que és com la internet de l’Operació Còndor mitjançant la qual s’intercanvien missatges. A més, els Estats Units també donen protecció política perquè en aquell temps s’estan matant exiliats polítics als carrers d’Europa. En aquest sentit, el 21 de setembre del 1976, tenen un primer problema quan Pinochet mana matar Orlando Letelier, un exministre de Salvador Allende, a Washington. Li posen una bomba al cotxe i explota en ple barri diplomàtic de la ciutat. Henry Kissinger va personalment a Xile per dir-los que s’han passat. És a dir, a París o a Roma no passa res, però als Estats Units, sí. Kissinger s’adona que potser s’ha creat un monstre que serà difícil controlar i oficialment demana que s’aturi l’operació deu mesos després de la seva posada en marxa. Però el Còndor segueix fins a la caiguda del mur de Berlín.
El 2016 Martín Almada parlar amb el papa Francesc perquè obri els arxius que hi ha al Vaticà sobre el Pla del Còndor. Més enllà dels Estats Units i els països de Llatinoamèrica, quina va és la implicació d’Europa en aquesta estratègia?
Els arxius del terror van convertir-se en la meva segona casa durant vuit anys. En els documents em trobava noms com François Mitterrand. De fet, la primera acció del líder socialista de França va ser un préstec colossal de diners al Paraguai d’Alfredo Stroessner. Clar, quan els xilens que estaven exiliats a París comencen a tornar a casa, el president francès de l’època envia llistes al govern de Xile. L’Operació Còndor té una dinàmica global. Avui, quan es parla d’això, et diuen que aleshores hi havia una guerra en curs…
Tu creus que avui dia existeixen estretegies similars l’Operació Còndor?
“Els sistemes del Còndor s’utilitzen per protegir els interessos econòmics que van néixer fa mig segle i que avui estan representats, per exemple, pel que es diu la República Unida de la Soja al Brasil, Paraguai i l’Argentina”
Avui? Clar. Anna Recalde Miranda, que és amiga meva i que va conèixer també a Martín Almada, acaba de treure un documental que es diu De la guerra freda a la guerra verda. I ella estudia com els sistemes del còndor continuen vigents, però ara, en lloc del comunisme es dirigeixen contra els defensors del medi ambient. Explica com van morir 2.000 defensors del medi ambient a Amèrica Llatina en els últims deu anys i com cada dia en moren més. Això es fa per protegir els interessos econòmics que van néixer en l’època del Còndor i que avui estan representats, per exemple, pel que es diu la República Unida de la Soja al Brasil, Paraguai i l’Argentina. Veiem com ara Javier Milei ha deixat una concessió d’explotació de liti argentí a Tesla. S’utilitza el poder polític per posar-lo al servei d’empreses privades.
L’any passat va morir Martin Almada. Com creus que hauria de ser recordat?
Quan va morir ens vam trucar amb l’Anna. En un inici no vaig poder plorar. Encara que sembli boig, vam riure. Per una banda, perquè sabíem com havia patit fins al final de la seva vida, el que va viure a les presons de Stroessner, la mort de la seva dona… No podia dormir a la nit, es despertava en xoc. Per altra banda, perquè fins a l’últim dia va fer tot el que havia de fer en aquesta vida i ho va aconseguir. Va arribar fins als 87 anys, combatent el sistema, donant conferències, denunciant… És el primer paio que va fer un judici a Monsanto. Va canviar la meva vida. Va deixar un llegat i vull que se’l recordi amb admiració i respecte.
