L’estiu ofereix un parèntesi en algunes cartelleres, que excepcionalment duen obres diferents de la programació habitual i més convencional de la resta de l’any. Paral·lelament, als grans teatres públics i privats barcelonins, en la xarxa teatral i l’ecosistema artístic de la ciutat, aquesta programació permet buscar i trobar autèntiques rareses i algunes gemmes. Un exemple el tenim a la petita sala de Gràcia Badabadoc, que, en el marc del Festival Grec 2025, proposa Se baila, que es podrà veure fins al 17 de juliol. Aquesta creació de Lali Álvarez, amb les autores argentines Melisa Hermida i Tamara Kiper, ens endinsa en “una manada de dues” dones, que habiten el bosc i retraten la natura i els animals, dues dones atentes i permeables, que viuen en i ballen amb l’entorn mentre proven de reenfocar-se després de la tragèdia. És una coproducció entre La Badabadoc, Timbre 4 (la coneguda sala teatral sorgida d’una “casa-chorizo” de Buenos Aires) i el Festival Grec, un projecte emmarcat en l’associació On el teatre batega.
Més avall de la ciutat, en un altre teatre igualment petit i autogestionat, en aquest cas, el Teatre Fènix del Raval, la Cia. Pecado Tarambana hi té actualment en cartell, i fins al 20 de juliol, l’espectacle La taberna de los perros, amb text de Miguel Peña Novo i Axel Novo, i dirigida per aquest últim. Amb una ambientació immersiva que convida els espectadors a esdevenir clients d’un bar amb escenografia detallada i realista, se’ns convida a assistir com a voyeurs o curiosos als diàlegs (que combinen castellà i català) entre el propietari i el cambrer, i el seu millor client. Els dos, a partir d’uns fets succeïts que involucren el Sindicat de Llogateres, analitzen, opinen i filosofen sobre els esdeveniments i les falles d’una ciutat tensionada que, si bé va perdent espais públics i imaginaris col·lectius, per les dinàmiques actuals, també conserva espais aparentment salvats i que, qui sap, poden actuar com a refugis provisionals: els bars? Els teatres? Les converses veïnals? L’obra recupera un cert teatre de crítica social, ambientat al barri i a peu de carrer, i amb rerefons greu i conscient però un primer pla també proper a la tragicomèdia hereva dels sainets. Abans de tancar per vacances, el teatre del Raval encara oferirà una altra obra, El bufón del rey Lear, una sàtira muntada a partir del drama de Shakespeare, signada i interpretada per Felipe Cabezas, que tindrà la peculiaritat d’obrir les portes, dissabte 26, com a funció “accessible amb visita tàctil”.
Encara a una de les petites sales barcelonines de nova generació, Dau al Sec (al Poble-sec) la programació estiuenca ofereix la possibilitat d’assistir a autèntiques peces de teatre de cambra, que per les mides i condicions (intimitat, complicitat, escalf) gairebé toca el gènere del “teatre de sala i alcova” (aquell que temps enrere es feia en llars i tallers, en un ambient d’amistat i confiança). L’interès afegit d’aquesta sala és la profusió d’activitats (lectures dramatitzades, col·loquis postfunció…), que permeten acostar nous punts de vista sobre el fet teatral, així com la combinació de projectes de teatre comunitari, programes educatius (com el que fan amb joves de la Xarxa de Salut Mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i amb la Unitat de Rehabilitació Hospitalària Psiquiàtrica Penitenciària de Brians II), i tallers de dramatúrgia i expressió corporal, com el que han dut a terme aquesta temporada amb infants de famílies turques de Barcelona. L’espai ofereix una cartellera teatral que resisteix a l’estiu, que, per exemple, oferirà l’obra Una cançó llunyana (de Simon Stephens i Mark Eitzel, amb Eduardo Lloveras, del 16 al 20 de juliol), que reflexiona en clau melancòlica sobre la identitat, la solitud i l’art com a combat del pas del temps, i també la peça de creació The Cryless (de Lili Molina Martínez i Anna Climent, del 24 al 26 de juliol).
Teatre de festival, en majúscula i en minúscula
D’entre els noms “imprescindibles”, o que aparentment i previsiblement semblen interessants, de la programació del Festival Grec d’aquest estiu, podem proposar una breu llista que inclou, per exemple, algunes revisions en clau contemporània. Més d’una d’aquestes peces encara està per veure: per exemple, la Medea’s Kinderen dirigida pel sempre radical Milo Rau, del NTGent (21 i 22 de juliol, al Lliure de Montjuïc), o bé l’actualització d’un Bertolt Brecht antibel·licista ben conegut, Moeder Courage, en la versió de la belga Lisaboa Houbrechts (Teatre Lliure de Montjuïc, 16 i 17 de juliol). Hi ha altres peces, ja vistes i que també eren revisions, a la seva manera. Per exemple, d’una novel·la i una pel·lícula que en el seu moment van tenir molt bona fortuna crítica: The Hours (Les hores) de Michael Cunningham, i que ara, en versió d’Eline Arbo, semblaven guanyar en intimitat, en claredat expositiva de la narració i en originalitat plàstica (amb un escenari donant voltes), però a costa de perdre en sofisticació (respecte als salts temporals entre les vides de tres dones, Virginia Woolf entre elles, en diferents moments del segle XX), i no aclarir-se en la intenció i la direcció del muntatge, fins a deixar el públic exhaust amb tanta lectura de subtítols (en holandès), i acabar sense esma (es va veure al TNC, entre el 4 i el 6 de juliol). També passava quelcom semblant a Faustus in Africa!, una versió de Goethe, de la Handspring Puppet Company i el reconegut artista plàstic William Kentridge, que es va programar al Lliure de Montjuïc entre els dies 27 i 28 de juliol. Potser per la inescrutable presència dels titelles, que a vegades són màgiques però que també poden ser antipàtiques i poc comunicatives i per tant, ineficients, l’obra també perdia pistonada, fins que quedava força aigualit el seu missatge postcolonialista.
També caldria prestar atenció a dues propostes estranyes i excèntriques, però d’alguna manera, centrals en el sentit que exploren el centre del significat de la creació teatral: allò que s’amaga rere els processos de transmissió, direcció i creació de les peces, els estils i els llenguatges escènics. La cita de Roger Bernat i Roberto Fratini, que ens convoquen a la Fundació Brossa – Centre de les Arts Lliures (16 i 17 de juliol), es complementen i ambdues tenen com a base o fons la mostra que s’ofereix a La Virreina Centre de la Imatge titulada Autopenetració. Eugenio Barba / Odin Teatret, per parlar dels paral·lelismes entre les arts performatives i les vies d’explotació, sotmetiment i ensinistrament sistèmiques. Bernat, amb el performer Søren Evinson i l’exactor de l’Odin, Toni Cots (codirector del centre de dansa gironí L’animal a l’esquena), explora a Autoritat, un “dispositiu que mostra la disponibilitat infinita de l’actor a exposar-se i la carismàtica tendència del mestre a manipular”. Mentre que Fratini, a la seva Conferència Autòpsia, reflexionarà sobre els mètodes interpretatius que “han estat l’avantguarda tova del règim d’autoexplotació que ha reconfigurat la subjectivitat sofisticada i elegant d’avui dia”.
D’entre la lletra petita del Festival Grec, a l’Antic Teatre s’ha programat (i exhaurit, i reprogramat per als dies 25 al 28 de setembre) un espectacle de la travesti Kika Super Puta, Fuerte esperpento, que barrejava utopies, fantasies històriques i distopies, entre les pestes i les tiranies medievals i uns ocells cantant Mariah Carey… I l’eclecticisme extravagant i irreverent no s’aturarà, ja que a l’agenda estiuenca de l’Antic hi ha per veure encara molta cosa i molt interessant: drames pastorils de ciència-ficció (Victoria Aime, amb Het Lam Gods. Primera part: La Pastora. “Idilio”, entre els dies 10 i 13 de juliol), una habitació coreogràfica retorçada i plena d’esquerdes (Luqui Lagomarsino & Guillem Jiménez, amb Duplex Studio, del 17 al 20 de juliol), per finalitzar el mes amb una proposta provinent del Teatro del Barrio, de Madrid: La gente, de la companyia Los Torreznos, on s’assaja performativament i en clau situacionista els passos i efectes de la conversió de “persones” en “gent” (24 a 27 de juliol).
