A Joan Brossa
Un mantell ocre inunda la ciutat de capvespre i esculpeix capricis d’ombra en façanes i terrats, suggeriments de perspectives esbiaixades, siluetes desafiadores, pictogrames juganers dibuixats sobre els ramats de roba estesa, universos efímers que s’apoderen fugaçment de la racionalitat planimètrica i el ritme funcional de les arquitectures mentre, ran de terra, rius de gent es fan escàpols dels torns de tarda, zigzaguejant per les voreres, bressolats pels miralls solemnes dels aparadors, traçant meandres desiguals entre quioscos i parades d’autobús, impulsats pels batecs dels semàfors, que es bifurquen a les cruïlles i es coagulen als passos de vianants, tot buscant l’aixopluc dels subsòls, el recolliment reticular dels extraradis, el confort dels alvèols domèstics i el bàlsam dels noticiaris nocturns, amb un repic apressat, arrítmic, nerviós, de passes, que embolcalla un formigueig de caps cots i d’esbufecs glaçats, clavats en l’escalf de la roba d’hivern, i un zumzeig insonor de retines llampegants, furtives, que es busquen i s’esquiven, s’escruten i es defugen, topen i es desvien, es pregunten i no es responen, s’envolen dissimuladament, projectant un eixam invisible d’interrogants que es diposita amb parsimònia, com una pel·lícula de neu fina, en el pentagrama de l’asfalt, es desfà i es replega en remolins sota l’acció combinada de l’estrèpit de motors i l’alenar tremolós dels tubs d’escapament, s’acumula als vorals, s’escampa per la monodia dels enrajolats, en espera del pas reparador dels serveis de neteja i, mentrestant, els enfilalls il·luminats de trànsit es dissolen com aquarel·les ínfimes en els punts de fuga de les avingudes, i la notícia dels carrers buits s’anuncia amb un pampallugueig general de persianes i cortinatges, telons protectors d’espectacles anònims, biografies sense guió, esqueixos de diàlegs sense rèplica, dosis prescrites d’escapisme i nits entre parèntesis, covades rere l’armadura dels portals, l’èmfasi dels pestells, la tranquil·litat de les bústies buides, la profilaxi dels forrellats, l’ull de peix deforme dels espiells que cerquen el calmant dels replans immòbils, l’assossec dels ascensors impertèrrits, l’espetec consolador de fluorescents solitaris, la seguretat petrificada de les escales, uns blindatges que cuirassen els bocins de vides del dictamen rígid dels exteriors momificats, la tabula rasa dels espais deserts, la successió uniforme dels fanals que escapça tota possibilitat d’ombra dissipada, on només el baf sèptic dels claveguerams notifica algun record de congestions ignotes, ecos llunyans de planys estèrils ofegats en soterranis sense rastre, enmig de repics imprecisos de severitat dactilogràfica, terrabastall sord d’arxivadors, guspires repel·lents, xerrameca de consignes memoritzades, balanceig de bombetes foses, esgarips de curtcircuit elèctric, somriures remollits, pulsions de cartes marcades, ofecs de paper de vidre, bullici de respiracions corsecades, esclafits de metall tòxic, apologies de punys closos, enginyeria de cossos amuntegats, batecs de parpelles lívides, clavades en murals de taques d’humitat, raneres de llengües balbes, remors d’escarafalls eixorcs, esclafits de boques sense nom, negades en embriagueses d’aire saturat, alenades d’òxid roent, simfonies de mans aferrades a poms d’incertesa, tenallades per cruiximents de plom, secs, eixuts, quirúrgics, feixos d’estupor que s’escolen per un laberint purificador de desaigües, entre esquelets de bigues i closques de formigó armat, sepulcre d’oblits, ventre amniòtic que aïlla les despulles de passadissos sense sortida del relat públic d’una nit impol·luta, de lluna de plata, esquitxada puntualment per estols marcials de cúmuls i escamots d’aus adormides, que cobreix el mapa urbà d’una capa suau de beatitud cronometrada, de lluentor exacta, de serenor indiscutida, de pau mil·limètrica, de silenci perfecte. I en alguna cantonada, algú, reparteix fulls clandestins.
