Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Esperpèntic, no?

Ens fem creus de la vulneració de drets humans contra les presoneres polítiques per part de les institucions espanyoles i, en paral·lel, vulnerem aquests mateixos drets (fins i tot de menors d’edat) des de l’administració de la Generalitat de Catalunya

/ Emma Casadevall

Fa uns dies, a classe, ens van recomanar –vol dir lectura obligatòria– Luces de bohemia, de Valle Inclán, una descripció de l’Espanya esperpèntica dels anys vint del segle passat. Han passat cent anys i val a dir que això de l’esperpent continua més vigent que mai. Hi ha coses que sembla que no poden canviar més que de format.

A alguns que som joves, o molt joves, se’ns fa estrany i se’ns dibuixa un somriure d’incredulitat quan sabem que fa uns anys, aquí, a Barcelona, a la Casa de la Maternitat, a la Travessera, unes monges robaven nadons directament del paritori. Ho feien “pel seu bé”, el de la criatura i el de la mare. Ho deien i, de tant que ho repetien, s’ho acabaven creient. Com que la societat, a base de repressió i de problemes que calia resoldre immediatament, era sorda, muda i cega, tothom s’avenia a ignorar-ho.

No, no parlem només del franquisme. Això va durar fins ben entrats els anys vuitanta, per exemple, a Barcelona, a l’Institut Dexeus. Què, no us ho creieu? Pregunteu-ho a Margarita Robles, avui ministra del gobierno progresista y de izquierdas, llavors una jove jutge del Tribunal de Menores. Segur que recorda la Clara Reinoso, una nena-mare de setze anys a qui el sistema –i Robles n’era part– va robar la seva nounada dient-li que el seu bebè –que era un nen– havia nascut mort, mentre entregaven aquesta nena, per l’altra porta, a una família benestant i “com de Déu mana”, o manava llavors.

Avui ni l’ultracatolicisme ni cap elit militar ni civil maneguen el “sistema de protecció de menors”. Hi ha moltes persones que hi treballen, i molt bé, però també hi ha un grapat prou nombrós de funcionaris i tècnics que juguen a ser Déu. Decideixen el futur d’infants i famílies, eludint el control judicial real amb tripijocs, de la mateixa manera que ho fan altres clavegueres de l’estat. Temuts com la mateixa STASI –expressament, evito les lletres SS– i rere el nom de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) i un rosari d’acrònims incomprensibles, s’amaguen l’arbitrarietat i la injustícia blanquejades amb la signatura d’un o una directora general del Govern. Tot legal i net, però no legítim ni just. L’embolcall d’un procediment administratiu ho tapa tot i sacseja la vida d’un infant. Són els menors desemparats administrativament. En tots i cadascun d’aquests casos de desemparament hi ha, d’entrada, una vulneració flagrant de drets. En tots els casos, no de tant en tant. Paradoxalment, només quan algú trepitja la línia contínua del presumpte delicte llavors sí que hi haurà garanties judicials. Els abusos i els maltractaments existeixen, però són excepció en el llistat setmanal de desemparaments.

Rere el nom de la DGAIA i un rosari d’acrònims incomprensibles s’amaguen l’arbitrarietat i la injustícia

Sí, sí, cal dir-ho ben clar: la DGAIA, i per tant el Govern, vulnera drets humans i fonamentals reconeguts a la Constitució espanyola (art. 24 i art. 18, per exemple) i de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989 –tots dos textos vigents al Reino de España, que inclou la Generalitat, de moment– a cada desemparament administratiu que fan.

Fa uns mesos, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va condemnar el Reino de España perquè als Jordis se’ls havien vulnerat drets civils i va dir que haurien de ser lliures i no a la presó. Fa unes setmanes, a Ginebra, l’ONU va examinar Espanya de l’assignatura de drets humans. El seu Consell dels Drets Humans només (!!!) li va fer 275 recomanacions. M’imagino la cara del relator especial quan rebi una denúncia sobre la vulneració sistemàtica del dret de tutela judicial efectiva (art. 24 CE) no de 2, ni 20, ni 200 activistes, presos polítics, exiliats… sinó de 5.000 menors internats contra la seva voluntat (forçada a no ser expressada) en centres, privats de llibertat i sense cap resolució judicial expressa. M’imagino la cara del Molt Honorable President de la Generalitat, destituït o no també des de la vulneració del dret i la lògica jurídica, quan –comprovats els fets– potser es condemna la Generalitat de Catalunya per vulnerar els drets d’aquests menors. Sí, és clar: la DGAIA pot treure pit i dir que és l’Estat espanyol i no pas la Generalitat a qui es condemna. Gran argument!

Jo, com que soc indepe, no ho amago. M’imagino que arribarà un dia que tindrem un nou estat a Europa que es dirà República Catalana. M’avergonyiria que l’endemà de la seva constitució i reconeixement a les Nacions Unides aparegués la República Catalana a la llista de països condemnats per vulnerar drets humans i a sobre els dels menors. Potser sí que algun dia ens farà somriure tot plegat, però ara encara no.

Article publicat al número 494 publicación número 494 de la Directa