Està vinculat al món sindical des que va començar a treballar a l’empresa Serveis Elèctrics Gran Buenos Aires (SEGBA), on va ser escollit delegat de base: “Per explicar com vaig entrar al sindicat haig de parlar del meu pare, que militava al Sindicat de Llum i Força. Ho he viscut sempre”, recorda Pablo Merzi. Va fer de delegat durant dos anys i, amb la privatització de l’empresa, l’any 1992, l’organització es va afeblir i es va quedar sense feina. Després d’un període vivint a l’Estat espanyol, va tornar a l’Argentina el 2003 i va començar a treballar en una empresa de l’àmbit aeronàutic. Des d’allà es va tornar a vincular a l’activisme laboral, aquesta vegada com a secretari de Turisme i Acció social del sindicat Unió del Personal Superior i Professional d’Empreses Aerocomercials (UPSA).
“El turisme sindical és una branca del turisme social, que he viscut des de ben petit. El Sindicat de Llum i Força, com molts altres a l’Argentina, té els seus propis hotels, càmpings i centres recreatius. Quan era petit anava de vacances a un hotel del sindicat, amb un preu reduït que es podia pagar en diverses quotes”, explica. “Hi anaves per sorteig i et podia tocar cada dos o tres anys perquè no hi havia prou hotels per a totes les persones afiliades. També anava a les colònies per a nens i nenes del sindicat. Em vaig criar amb això. Ho porto gravat a foc”, recorda el sindicalista, per a qui créixer anant a centres de vacances de turisme social va suposar “un sentiment de pertinença molt gran, et criaves amb els fills i filles d’altres treballadores”.
Trenta anys més tard va creure important poder desenvolupar des del seu lloc de representació sindical aquest turisme més accessible que entén com una forma d’acció social. Amb aquesta determinació, va ser un dels impulsors de la Roda de Turisme Social i Sindical, una intersindical en què participen les persones que assumeixen la secretaria de turisme dels sindicats que s’hi vulguin adherir. Creada l’any 2019 amb divuit organitzacions, ara n’aplega al voltant de cent, que formen part de la CGT i la CTA, dues de les principals centrals obreres del país. En conjunt, compta més de cent mil places hoteleres en uns 300 hotels.
Pablo Merzi explica que el creixement de la Roda s’ha produït des d’una idea cooperativa i horitzontal de la gestió: “Cada hotel i activitat de turisme sindical la gestiona un sindicat. L’únic que fa la Roda és unir tota aquesta xarxa de sindicats i treballar perquè cada cop tinguem més beneficis per a les persones afiliades”. Entorn el 60 % dels sindicats adherits no tenen ni hotels ni centres recreatius, “amb la qual cosa, la Roda ha suposat l’oportunitat d’accedir al turisme social i sindical per a les persones que estan afiliades a aquests sindicats, i la possibilitat de poder fer unes vacances”, remarca Benzi. El sindicalista explica que es tracta d’un turisme diferent del comercial en què no hi ha ànim de lucre, és a dir, que l’objectiu és garantir l’accés al turisme, no maximitzar guanys. Les persones que hi treballen tenen condicions més estables que en el sector comercial i també generen un sentiment de pertinença.
Més de la meitat de la població de l’Argentina no es pot permetre una setmana de vacances. “Un dels orgulls més grans és quan algú ens diu que gràcies a nosaltres ha pogut conèixer la platja”, afirma Merzi
L’experiència de la Roda suma un pas més en una història de turisme social i sindical a l’Argentina que té vuitanta anys de vida. Als anys quaranta, el govern de Juan Domingo Perón va crear dos grans complexos de turisme social per a persones treballadores: un a la província de Buenos Aires –el complex turístic Chapadmalal, a uns trenta quilòmetres de Mar del Plata, que es va convertir en el centre de vacances més popular de l’Argentina, avui privatitzat per l’administració de Javier Milei– i el de Còrdova –amb el complex Embalse, avui també desarticulat, en una zona muntanyosa propícia pel turisme medicinal.
Alhora, el govern peronista va atorgar subsidis, crèdits i exempcions impositives als sindicats, perquè poguessin adquirir, construir i gestionar una xarxa de centres hotelers i centres de vacances per a les seves afiliades. El que defineix aquest tipus d’espais recreatius és, segons Pablo Merzi, que “no tenim una visió comercial del turisme. Hem tingut grans discussions amb empresaris hotelers perquè diuen que fem un turisme de baixa qualitat. Però en té molta”, sentencia. Alhora, creu que aquest model té quelcom que el diferencia clarament de l’oferta comercial: “quan vas a un hotel o bé a un centre recreatiu o a un càmping del sindicat, la persona que t’atendrà ho farà com un company o una companya, com un igual. No ets un client, i això marca la diferència”.
Pablo Merzi és conscient de les dificultats de defensar el turisme social en l’àmbit català, on el que principalment es reclama des dels moviments socials és reduir el turisme massiu i la gentrificació. Però entén que el turisme social és una altra concepció de turisme, vinculada amb la idea de dret, de dignitat, de descans, de salut, de vincle i col·lectivitat, i pensat per aquelles persones que queden fora del sistema d’oci privat, les quals representen entorn d’un 30 % de la població en el context català –l’any 2025 un 28,8 % no es podia permetre una setmana de vacances l’any segons l’Idescat– i més d’un 50 % a l’Argentina. “Un dels orgulls més grans és quan una persona ens diu que gràcies a nosaltres ha pogut conèixer la platja”, afirma el sindicalista.
També posa l’accent en com el turisme sindical també s’obre a col·lectius més enllà de les afiliades: “Hem portat joves del sud del país, d’una comunitat maputxe, a l’hotel sindical, sense cap cost, i establim convenis amb cooperatives perquè puguin venir als nostres hotels. No busquem el turista comercial. Això està pensat per a nosaltres, per a la classe treballadora, o per als col·lectius que no pertanyen a cap sindicat, però fan una tasca social. El turisme sindical primer de tot és social. De fet, és social o no és”, conclou.
