Filòloga de formació, Elvira Prado-Fabregat (Barcelona, 1978) s’ha especialitzat els darrers anys en l’ecocrítica, la ficció especulativa i l’obra de Víctor Català, nom de ploma de Caterina Albert i Paradís (1869-1966). Després d’editar un disc, muntar un espectacle i una exposició al voltant del pensament de l’escriptora, amb el nom Més lloc per a la fosca, ara publica l’assaig Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de ‘Solitud’, de Víctor Català (Barcino, 2026). En aquest llibre, aporta una mirada original i crítica sobre l’obra de la narradora i n’extreu idees útils per pensar la relació amb la natura i enriquir el pensament ecologista contemporani.
A Natura Fosca expliqueu que Victor Català, a Solitud, però no només, fa un exercici per intentar “reencantar la natura”. Com lliga això amb una mirada ecologista com la que plantegeu al llibre?
És una idea que ara es fa servir molt des de l’ecocrítica. Amb les idees mecanicistes i l’empirisme de la ciència, la sensació és que s’havia perdut la relació de fascinació amb la natura. Però, ve de lluny. El romanticisme ja és una lluita contra això. En Víctor Català és una cosa molt clara; en Mercè Rodoreda, que li agafa el testimoni també i, després, en Irene Solà. Té a veure amb el mirar-se la resta de la natura sentint que és una cosa viva i que en formem part. No veure la natura des d’un punt de vista extractivista o d’un paisatge que és bonic, però que no és viu. Reencantar la natura és veure-hi aquesta vitalitat arrauxada.
Per això hi ha tanta presència de rondalles relacionades amb indrets concrets, a Solitud?
Quan el romanticisme arriba a Catalunya, i Jacint Verdaguer és el gran poeta romàntic, tothom estava fent feina de recollir cançons, rondalles, llegendes. Això era molt viu. Víctor Català, com que tenia una ment molt imaginativa, fa això, però vol anar un pas més enllà. El llibre té molt de folklorisme, però no només de rondalles i llegendes; també del vocabulari, dels costums, de les festes. Ara bé, mentre els altres antologuen, ella fa una cosa creativa a partir de tot de material que surt del folklore. Fins i tot les idees de partida són del folklore: la donzella en perill –com la caputxeta vermella– o la malcasada. Posa la cultura popular en un llibre inscrit en el que se suposava aleshores que era la “cultura culta”. Aquesta barreja és una declaració d’intencions.
De la suma de tradició i natura en poden sortir idees molt reaccionàries o conservadores. Són darrere les grans tesis del feixisme europeu de principis del XX. És la imaginació i la creativitat, el que fa que a Solitud prengui un altre camí?
Ella ho agafa amb la voluntat de preservar la tradició, però, d’altra banda, necessita canviar-la. O canviar-ne algunes coses. Per força. Per començar, perquè té una protagonista. Vol, clarament, que la seva protagonista sigui lliure i mestressa de si mateixa. Per tant, s’ha d’inventar altres coses, ha de trencar amb les estructures argumentals, ha de trencar amb el rol de la donzella en perill que només acaba sent víctima. La gràcia de la Mila és que no és només una víctima, sinó que és una dona que s’emancipa o esdevé lliure, entre moltes cometes. Té la gràcia d’establir un diàleg amb la tradició i agafar-ne la cosa positiva. Al final, en aquell moment, el folklorisme té a veue amb la construcció nacional, però també amb lluitar contra les lògiques de la globalització. És el mateix que passa ara.
Tan en l’època de Víctor català com en l’actualitat hi ha un interès renovat vers la tradició. Què hi ha en comú i què ha canviat en aquest interès?
És curiós que coincideixi molt en els tombants de segle. Passa del XVIII al XIX, del XIX al XX i també una mica del XX al XXI. Tot i la inestabilitat de les guerres i tot plegat, en el tombant del XIX al XX hi ha hagut grans avenços tecnològics. Però, el gran canvi és l’electricitat. Viuen una sensació com la que podem tenir nosaltres ara amb internet i la sobretot amb la IA. Aquest esclat de sentir que se’ns envà de les mans una mica, deuria ser com el que sentien ells en aquella època. També hi va haver una resposta a la tirania de la llum. Tenen coses en comú els dos moments. Al tombant del XX, la part més fosca de la natura té a veure amb què no la podien controlar, no hi havia serveis meteorològics com ara, per exemple. Avui té a veure amb la crisi ecològica. La coberta del llibre, amb la Mila lluitant contra el vent i la tempesta que entra dins de casa, és una cosa que ara mateix tenim molt present. L’imaginari és molt similar.
Per què és important aquesta foscor? Per què és fructífera aquesta “natura fosca” de cara a pensar el món o vivia Víctor Català? O per què us hi fixeu ara?
La gent em pregunta per què toco temes tan foscos, i jo penso que la vida al planeta és eminentment fosca. Si pots mirar on et sembla que no hi ha foscor és que estàs mirant un reducte molt petit. Però hi ha molt patiment. Si obres una mica el focus, hi ha gent treballant molt i guanyant pocs diners, hi ha gent a qui la crisi climàtica l’ha afectat moltíssim. En general, tot plegat és complicat. Víctor Català simplement ho veia d’aquesta manera. Qui no ho veia així era gent més privilegiada. I, tot i així, estaven molt marcats per la mort. La mort infantil, la mort als parts… El que era difícil és que no fossin fosques, les coses. Tots aquests documents d’aquesta “Natura fosca” ens serveixen també per entendre la nostra manera d’imaginar-nos la relació amb la natura i la crisi ecològica.
Abans de fer el llibre fereu una exposició i un disc en la mateixa línia de pensament, on no només posareu de manifest la presència de la fosca, sinó que demanareu “més lloc per la fosca”. Per què, si heu definit la fosca com quelcom dolent?
“Karl Jung diu que cal mirar l’ombra perquè, com menys la mires, més grossa es fa. És una feina que hem de fer de individualment i socialment, quan tenim foscors les hem de mirar de cara”
Tolkien odiava les pel·lícules de Disney i va deixar escrit per tot arreu que els estudis de Disney no podrien atrapar mai El senyor dels anells. I era perquè, precisament, Disney, el que feia, era blanquejar aquestes històries i donar-los una pàtina ensucrada. Això ha funcionat molt durant el segle XX, és la disneyització de la vida. En part, és el que més predomina, i no té a veure amb la realitat. Ursula K. Le Guin fa una anàlisi del conte A l’ombra d’Andersen i cita a Karl Jung, quan diu que cal mirar l’ombra perquè, com menys la mires, més grossa es fa. És una feina que hem de fer de individualment i socialment, quan tenim foscors les hem de mirar de cara. Però, quan en parlo, ho faig també en un sentit molt literal. Hem perdut l’espai de la nit, l’espai de la foscor. Els mòbils se’ns han posat dins el llit. No tenim espais per pensar tranquil·lament i tenir converses d’una altra manera. La llum elèctrica ha anat entrant cada vegada més, s’ha anat apoderant de la nostra vida, i hem perdut l’espai per la foscor literal.
Aquests espais més foscos, a Solitud, dibuixen límits, marges. Això també té un rerefons ecològic, en el sentit de posar límits a l’espai de l’humà i la seva expansió?
Víctor Català era una protoecologista molt avançada i ho continua sent ara. La fe en el progrés, que ara és una cosa molt hegemònica, ella la pensava d’una altra manera. No és que estigués en contra dels avenços i la tecnologia, però se’n reia una mica. Té un poema sobre el progrés on expesa que l’ésser humà podrà sempre menys que la natura. Aquesta idea és troncal per a ella.
Al llibre comenteu l’escena de Solitud on la Mila es planteja si pot o no matar un grill. Per què us interessa aquest moment?
Hauríem de conèixer molt tota la literatura europea, però estic pràcticament convençuda que aquesta escena és molt única, perquè és molt explícita. A Solitud hi surten tres maneres de relacionar-se amb la resta de la natura. Hi surt l’Ànima que és el sentit de la territorialitat i la depredació extrema: representa una mica les maneres de fer del capitalisme sense límits. També, hi ha el pastor, que és el contrari de l’Ànima: és l’harmonia i la inserció en la natura. I, després, hi ha la Mila, que és la que va un pas més enllà del pastor i es pregunta si n’hi ha prou amb les lleis morals que hem fet. Al final, el cristianisme va deixar completament fora tot el que no era de l’esfera social dels humans. Val a dir que connecta molt amb el pensament de Sant Francesc d’Asis. La Mila es pregunta si les nostres lleis morals pel que fa a la resta d’animals i de la natura estan bé. I conclou que no, que segurament és pecat matar un grill. Ara estem parlant molt de l’ús de pesticides i intentant regular-lo, però no ens en sortim del tot i resulta que els insectes són importantíssims.
Català es fixa en el grill o en els sons dels cargols, entre altres qüestions. A l’assaigdieu que “l’atenció és un acte moral”. Què voleu dir?
“Hem perdut l’espai de la nit i de la foscor. No tenim espais per pensar i tenir converses tranquil·lament. Els mòbils se’ns han posat dins el llit. La llum elèctrica s’ha anat apoderant de la nostra vida, i hem perdut l’espai per la foscor literal”
Quan Víctor Català diu que escriu una novel·la d’imaginació és perquè, d’alguna manera, es rebel·la contra moltes coses. A mi m’agrada parlar de la força de treball imaginatiu. Ara s’ha obert la finestra de la intel·ligència artificial i destinem un munt de treball imaginatiu a això. Per tant, el reduïm d’altres bandes, com va passar amb el cotxe. Vam posar tota la força de treball imaginatiu al cotxe i a fer carreteres i vam deixar de banda coses que ara hem de recuperar, com les línies ferroviàries, els tramvies, el transport comunitari. Allà on poses l’atenció i l’esforç imaginatiu, això et permet construir el món d’una altra manera, que és el que fa la Mila i Víctor Català. Ens podem plantejar si això que fem amb la resta d’animals està bé o no. Posen la imaginació al servei de coses on normalment no hi posem el focus. L’atenció que dediques a una cosa és un acte moral perquè vol dir que te’n preocupes.
Per això també és interessant que Català posi el focus sobre un personatge com la Mila, que representa una dona a expenses del seu destí dalt d’una muntanya?
Exacte, aquest és un dels grans què de Solitud. Agafa les cançons de malcasada com El rossinyol o Muntanyes Regalades i explica una història del que passa amb l’estar atrapat vital d’una dona que s’ha hagut de casar amb algú amb qui no voldria i ha de fer un ofici que no és el que voldria fer.
Quina funció fa la muntanya per a la Mila?
La meva tesi és que la muntanya, a Solitud, representa totes les ficcions. És l’espai on la Mila se sent atrapada pel pes d’una llegenda que diu que en aquesta muntanya les dones verges seran violades. Li fa experimentar una mica tot, però en parlaré més al següent llibre.
Un cop hi ha la violació de la Mila per part de l’Ànima, hi ha un tall a la novel·la i es desenvolupa d’una manera que desconec si era el més habitual a l’època…
En aquell moment Solitud canvia totalment i el final és un final fantàstic; i això converteix la novel·la en una creació digna d’estudi. És un final fantàstic, però abans ha fet servir el mode gòtic i també el realisme. Però és un final molt filosòfic. Una de les coses més importants de Solitud és que té un final panteista, en què tot és important i tot forma part de tot. L’altra és que és panpsiquista: hi ha la idea de la ment com una cosa incontenible i que tot té ment. Aquestes dues idees estan molt presents al pensament contemporani, però és bastant inusual aquest final i és una de les coses que el fa diferent a altres obres del modernisme. El final de la nit és clarament filosòfic i l’escena en què a la Mila se li desconfina la ment i ocupa tota la volta estelada…
És una anada a la llum?
Hi ha una gran apreciació de la foscor, crec. Català tenia insomni i escrivia molt de nit. Hi ha la sensació que en la foscor se’ns fa més evident que la ment és incontenible, que va fins allà on hi veus. En un moment en què estàs allà davant la volta constel·lada, veus que hi arribes.
En aquesta mirada diferent de Víctor Català, també destaqueu la manera com ella es refereix a l’Ànima en els moments que observa la Mila des del bosc, en contrast a com es dibuixen aquestes escenes en altres novel·les europees del moment. Què denota això de la perspectiva de Victor Català?
Simplement, ho explica tot des dels ulls de la Mila. Al llarg de la història, sobretot havíem tingut el punt de vista del voyeur. A Solitud tenim una escena molt ben construïda des del punt de vista de la persona que sent que pot ser agredida, de la dona, en aquest cas. És important el que fa i ho fa amb tot: dona una perspectiva diferent. Aquesta escena de la dona com a temptadora, forma part del camí de l’heroi. Però,és clar, Català ens ofereix la visió de la dona i en el camí de l’heroi sempre tens la visió de qui mira. Aquí tens la visió de qui serà agredit.
Ara que traieu el tema del camí de l’heroi, quina és la importància del capítol de Solitud que Català dedica a la neteja de l’ermita?
A Solitud, clarament, hi ha coses de l’estructura argumental del camí de l’heroi. Amb la diferència que és una heroïna, que no és només una víctima, sinó que al final va cap a la llibertat. I no només això: en el camí de l’heroi hi ha proves i a Solitud hi són. Una és l’ascensió a la muntanya, però l’altra és la neteja de l’ermita. Hi ha qui diu que al mite d’Hèrcules també hi és la neteja, però ell desvia un riu, després, i hi ha un component heroic. Aquí, en canvi, s’enalteix una tasca domèstica, quotidiana, i se li dona tota la importància. Li dedica tot un capítol que es diu “Neteja”. Hi passen més coses. S’ha interpretat com una trobada amb l’art. I sí, però també és una neteja. I la neteja continua sent una cosa, avui, absolutament menystinguda. Segurament, hi ha poques situacions laborals més precàries que les de les treballadores de la llar. Ella en aquell moment fa una cosa revolucionària que durant molt temps no s’ha llegit així i que continua sent una tasca menystinguda.
També dieu que aquest capítol serveix per delimitar el dins i el fora.
“Durant el segle XX la nostra croada ha estat delimitar molt bé el què és natura. Això ha fet que tinguem la dicotomia entre netedat artificial i brutor natural. No tolerem que als llocs hi hagi terra, grava”
La idea de neteja té molt a veure amb la nostra crisi ecològica, en part. Amb la nostra manera d’entendre què és la natura. Aquí es veu com la natura entra dins de casa i la casa és el lloc on intentes mantenir la natura fora. A mesura que avançava el segle XX, cada vegada ha estat més evident. Quan arriba la revolució química, després de la Segona Guerra Mundial, hi ha aquesta cosa d’intentar matar tots els insectes i erradicar qualsevol rastre de natura dins de casa. A Solitud això en cara no es veu, però durant el segle XX aquesta ha estat la nostra croada: delimitar molt bé el què és natura. Això ha fet que tinguem la dicotomia entre netedat artificial i brutor natural. No tolerem que als llocs hi hagi terra, grava. Això és un desastre i forma part d’una concepció que fa que les coses vagin malament. Crec que ens hem passat de frenada amb la higiene. No hem entès que molts dels productes químics, a vegades, poden ser més perjudicials que algunes coses que considerem brutícia.
Deixant una mica de banda Solitud, al llibre feu notar també la capacitat que té la fantasia per oferir altres opcions davant del capitalisme. És una mica el contrapunt al realisme capitalista que descrivia Mark Fisher.
El realisme sorgeix quan hi ha un enfortiment de la industrialització i l’organització de la vida i la societat s’ha tornat tan complexa que necessitem eines que ens ajudin a entendre-la. La novel·la realista és una simulació que ens dona eines per entendre aquesta complexitat. En canvi, la ficció especulativa, en general, ens permet especular sobre coses a les quals no tenim accés. La gent que continua fent servir el realisme, com Pilar Codony a Distòcia o Joan Lluís Lluís a Una cançó de pluja, fa un realisme especulatiu. En el moment en què volem mirar més enllà de la natura humana, hi ha una part d’especulació. O bé vas a la ficció total o bé fas un realisme especulatiu. Com Olga Tokarczuk i molta altra gent, sobretot dones. Hi ha hagut un gir especulatiu del realisme.
Quan tracteu aquest tema dieu que “el fantàstic permet lluitar contra l’escepticisme”
Sí, contra l’escepticisme com aquesta cosa de pensar que ho podrem saber tot. El fantàstic, al final, és més realista, perquè introdueix el dubte. Mai podrem arribar a saber-ho tot. El dubte és el que domina la nostra existència, d’alguna manera.
Sovint es diu que Víctor Català és un bolet a la literatura catalana, però al llibre la poseu en relació amb escriptores europees de l’època.
Faig un esforç per relacionar-la amb gent de casa nostra, com Carles Bosch de la Trinxeria, per veure que expressen una mica les mateixes idees de maneres diferents, i sobretot Maria de Bell-lloc, que va ser una pionera del mode gòtic i fantàstic a casa nostra. Va ser la primera dona membre honorifica de l’Associació d’Excursions Catalana i pionera, i segurament fou pionera a Europa com a dona que recollia folklore d’excursió. D’altra banda, com que Català es trobava molt sola com a creadora i havia d’explicar les coses des de la perspectiva d’una dona que estava a la perifèria, te n’has d’anar fora de les nostres fronteres i veure què feien escriptores que tenien reptes similars als d’ella. I clarament, trobes moltes connexions. O, fins i tot, amb algú com William Blake, que ara és molt reivindicat perquè té una filosofia molt similar pel que fa a la relació amb la natura.
Bell-lloc, com Rusiñol o Verdaguer, formen part d’aquest primer excursionisme català i tenen un acostament romàtic a la natura. Però no és aquesta la manera com Víctor Català s’hi acosta…
“Jo no soc tan contrària com Perejaume a la idea del paisatge, perquè hi pot haver una idea positiva de paisatge. Però el capitalisme funciona com funciona i ens hem dedicat molt a consumir paisatges i no es tracta d’això, es tracta de formar-ne part”
Ella forma part de les persones que ja han superat el paisatgisme i el fervor pel panorama –en paraules de Prudènci Bertrana. Veuen que la natura també és la natura petita. Intenten fugir de la idealització que es veu clarament a Bosch de la Trinxeria, tot i que la foscor sempre hi apareix. Ells han superat la idealització dels escriptors de la Renaixença i tenen clars els efectes del capitalisme. Ja veuen aquesta cosa de l’oci a la muntanya, de tots els estris que es necessiten per anar a caçar. S’adonen de l’alienació de l’ésser humà. A l’escena dels caçadors, Català diu que homes i bèsties caminen alienats per la muntanya. Ja veu no només les persones, sinó també els gossos que viuen a ciutat, allà ja no es troben en el seu medi. Crec que ho tenien molt clar això i, per tant, hi ha aquesta apreciació de l’espai i, alhora, les reserves contra la idealització.
Són reflexions que en part poden ser molt actuals. Ara Perejaume, que citeu al llibre, critica la idea de paisatge i sembla una idea original.
Ho sembla, però, en realitat Prudènci Bertrana ja ho identifica tot. Identifica que la gent va a la muntanya a lluir-se, a demostrar que té el pulmó més gran que l’altre, hi va pel fervor del panorama. Ja hi ha una línia de crítica d’això. Jo no soc tan contrària com Perejaume a la idea del paisatge, perquè hi pot haver una idea positiva de paisatge, però el capitalisme funciona com funciona i ens hem dedicat molt a consumir paisatges i no es tracta d’això, es tracta de formar-ne part.
