Des del dimarts 29 d’octubre del 2024, l’Horta Sud viu embarrancada en el fang. Moltes menes diferents de fang. Primer, el de l’aiguat que ho ha arrossegat tot al seu pas i que s’ha emportat 224 vides i, a hores d’ara, tres persones desaparegudes. Després el de la inacció política que deixa el territori i les víctimes desemparades més de tres mesos després. Finalment, el de la desgràcia que sempre atrau als voltors: les empreses privades que, de la mà d’administracions sovint corruptes, esperen obtenir sucosos contractes per a reconstruir les infraestructures malmeses. I sobrevolant les zones de la catàstrofe, els filantrops que s’ofereixen de bon grat a ajudar la població afectada: una llarga filera de donants milionaris i fundacions benèfiques que no dissimulen gaire que la seva solidaritat té un preu en el mercat, un preu que, tard o d’hora, tots haurem de pagar.
En un moment o altre de la vida, tots podem ser víctimes de la filantropia capitalista a l’hora de solucionar les nostres desgràcies personals o col·lectives. Pot ser per una malaltia sobtada o per una barrancada
Perquè, en un moment o altre de la vida, tots podem ser víctimes de la filantropia capitalista a l’hora de solucionar les nostres desgràcies personals o col·lectives. L’ocasió pot ser una malaltia sobtada, el tractament de la qual te l’ofereix la maquinària oncològica donada a la sanitat pública per la Fundación Amancio Ortega, o pot ser una barrancada que en poques hores t’arrabassa tota una vida, et deixa en la intempèrie i t’obliga a parar la mà a un donant local com Juan Roig, que t’ofereix caritat per sortir del mal pas. La façana que legitima èticament aquestes accions sempre porta el segell de la solidaritat. I és del tot veritat que d’altruisme al País Valencià n’hem vist a cabassos: milers i milers de persones anònimes vingudes de tot arreu i sovint moltes de joves, creuant cada dia la passarel·la que avui ja s’anomena “Pont de la Solidaritat”. Totes, pala i rasclet en mà, traient fang incansablement dels carrers, de les plantes baixes de les cases, de les botigues a peu pla, de les escoles i els instituts, dels centres mèdics… però negant-se a fer-ho en les botigues d’Inditex dels centres comercials. Hem vist també centenars de veïnes organitzades enmig del carrer repartint improvisadament productes de primera necessitat.
En paral·lel a aquesta solidaritat veïnal, la dels filantrops valencians i espanyols que anuncien a so de bombo i platerets una pluja de milions per compensar la pluja de fang. La llista incorpora els noms dels “sospitosos habituals” (Fonsi Loaiza dixit) de la gran banca i de les empreses de l’Ibex-35: la Fundació “la Caixa”, que dona 5 milions per atendre tant les necessitats més urgents com la reconstrucció; Florentino Pérez, que per mitjà de la Fundación Real Madrid dona 1 milió; l’entitat financera Abanca, un altre milió; o les donacions en serveis, com les anunciades per Telefónica, que habilita telefonia gratuïta i il·limitada per als damnificats; o Naturgy, que ajorna el cobrament de les factures de llum i gas als afectats, o alguns dels grans bancs que els han promès no cobrar-los comissió quan retirin efectiu als caixers, etc.
Tanmateix, les donacions més grans i més esbombades als mitjans corresponen a les dues estrelles rutilants del filantrocapitalisme espanyol: encapçalant el rànquing destaca Amancio Ortega, propietari d’Inditex i a qui la revista Forbes calcula una riquesa de 114.000 milions de dòlars (la dotzena fortuna a escala mundial) i, més modestament, Juan Roig i la seva dona, Hortensia Herrero, propietaris de Mercadona i coneguts filantrops valencians. A principis de novembre, els diaris s’afanyaven a anunciar que la fundació d’Amancio Ortega feia una donació de 100 milions d’euros per ajudar a les víctimes de la barrancada per mitjà de la Creu Roja i dels serveis socials dels municipis perjudicats. Mentre que Juan Roig destinava d’entrada 40 milions a socórrer les necessitats dels seus treballadors més afectats i després 35 milions més, amb el programa de nom engrescador “Alcem-se”, per rellançar el teixit empresarial de petits establiments i autònoms de la zona, donatius gestionats a través dels vivers d’empreses propietat del magnat (Marina Empresas i Lanzadera).
Solem pensar de bona fe que les donacions tenen un caràcter finalista i van destinades a atendre els més necessitats, tanmateix el filantrocapitalisme les concep com una inversió en caritat que busca el benefici del propi donant
Dos exemples magnífics de la filantropia de mercat on “tot queda a casa”, perquè els beneficis retornen també als mateixos donants. Solem pensar de bona fe que les donacions tenen un caràcter finalista i que van destinades a atendre sobretot els més necessitats. Tanmateix, el filantrocapitalisme actual les concep com una inversió en caritat que busca el benefici del propi donant i de la seva fundació: propiciant la creació de fons benèfics altament especulatius, de risc i que busquen l’impacte; col·laborant amb unes determinades empreses i corporacions dels sectors implicats en cada moment (sigui en sanitat, en educació o, com és el cas, en la gestió de catàstrofes); promovent partenariats publicoprivats per beneficiar-se de diners i contractes públics; i last but not least, recuperant bona part de les aportacions fetes en beneficència gràcies a les importants desgravacions i exempcions fiscals de què gaudeixen els donants i les seves fundacions. Al final, diners públics disfressats de caritat.
Malgrat el caràcter lucratiu de la filantropia capitalista, aquests magnats gaudeixen d’un enorme prestigi social perquè, en el context actual d’individualisme i neoliberalisme rampants, la seva figura es difon i es magnifica a les xarxes i mitjans de comunicació com a persones d’èxit que cal imitar, com l’elit dels “triomfadors”, perquè ells sí que s’han sabut enriquir! I aquí, les seves fundacions benèfiques i donacions tenen un paper fonamental a l’hora de blanquejar qualsevol sospita sobre la seva imatge. L’exemple ens el donen de nou la figura de Juan Roig i muller quan, a la sortida del funeral per les víctimes de la barrancada, celebrat el 9 de desembre a la catedral de València (i a on ells i els reis d’Espanya van assistir com a convidats d’honor i no pas els familiars de les víctimes), la gent que havia parat la mà l’esperava per donar-li les gràcies i ovacionar-lo al crit: “Si tots fossen com tu”.
Aquesta pràctica estratègica del goodwashing, que cerca fer créixer el capital reputacional i el lideratge moral d’aquests filantrops, entra en col·lisió amb el fet que la majoria dels treballadors de les seves empreses, el Dia D de la Dana van ser obligats a romandre als seus llocs de treball, malgrat l’evident risc que corrien. La Directa ha recollit nombroses declaracions de treballadores (anònimes) de la zona que critiquen com Inditex, Mercadona, Carrefour, empreses de transport i missatgeria, restaurants, etc., lluny de protegir-los d’accidents laborals, van negligir les alertes d’emergència i van posar en risc les seves vides (és icònica la imatge del naufragi del repartidor de Mercadona, essent rescatat in extremis pels bombers!).
Si tots fóssim com Amancio Ortega o Juan Roig, deixaria d’existir la gestió política i la societat es gestionaria com un gegant consell d’administració amarat de caritat. El somni humit del govern Trump!
Encara més. Aquesta mateixa estratègia blanquejadora els serveix també per fer créixer en lideratge polític, fins al punt que obertament qüestionen la inacció de l’administració pública en la gestió de la catàstrofe. De nou Juan Roig és el més agosarat quan, l’1 de desembre, en acabar la Marató de València que patrocina la Fundación Trinidad Alonso (la mare d’en Roig), critica la inoperància i la manca de coordinació de les administracions, tot dient: “menys discussions i més fer coses”. Certament, no deixa de tenir raó quan critica la negligència criminal de Mazón i els seus o el desistiment inicial del govern colonial del PSOE (tal com ens recorda l’analista polític Ricard Chulià), que deixa que l’administració autonòmica del PP s’enfonsi en el fang, i darrere, la gent de l’Horta Sud. Ara bé, aquestes crítiques merescudes no només tenen la intenció de desacreditar els polítics, sinó sobretot la “política” com a instrument de gestió de catàstrofes o d’articulació de la vida quotidiana de la gent. El missatge és clar: no s’hi pot confiar, cal que els homes d’èxit, que han demostrat la seva eficàcia enriquint-se en els negocis, surtin al rescat de la ciutadania. Aquests empresaris disposats a fer caritat, reformulen el lema esperançador que circulava aquells dies tot escampant que “només els filantrops salven al poble”, una reinterpretació antipolítica que aspira a cogovernar, perquè pretén marcar prioritats en les agendes públiques i suplir l’acció de governs depauperats en l’administració del benestar de la població, i tot a base només de donacions milionàries i fundacions.
Però si tots fóssim com tu, Juan Roig o Amancio Ortega, i féssim donació dels nostres diners, ningú no pagaria gaires impostos i l’estat no podria satisfer les nostres necessitats, i aleshores totes, absolutament totes, hauríem de refiar-nos en exclusiva de la teva caritat i afanyar-nos a ser els primers a parar la mà. Si tots fóssim com tu, deixaria d’existir la gestió política i tota la societat es gestionaria com un gegant consell d’administració amarat de caritat. El somni humit del govern Trump!
Enmig de tot això, una població que encara sobreviu enfangada entre la inoperància d’en Mazón i la caritat d’en Roig. Per sortir-ne, res com refer la pràctica política amb les companyes de La Repartidora a Benimaclet, en tots aquells actes solidaris de debò que duran a terme també aquest fred febrer. Arremanguem-nos!
