El dia a dia de les persones LGBTI migrants i refugiades és una realitat sovint invisibilitzada. Aquest any, però, en el marc del dia per l’alliberament de les persones LGBTI el tema es posa sobre la taula per qüestions diverses. Per una banda, el Pride Barcelona, l’esdeveniment organitzat per l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (ACEGAL), té com a temàtica enguany la visibilitat de les persones refugiades LGBTI. Per altra, i amb una perspectiva radicalment diferent, perquè la Tancada Migrant, en marxa des de fa tres mesos a Barcelona, no vol deixar passar cap lluita social sense posar les seves reivindicacions sobre la taula, i això inclou l’alliberament sexual i de gènere.
El col·lectiu que més experiència té en el treball amb migrants LGBTI a Catalunya és ACATHI. L’entitat va néixer l’any 2002 amb l’objectiu d’abordar des d’una mirada interseccional la qüestió LGBTI tenint en compte les diversitats ètniques, de procedència o d’idioma. “Les organitzacions LGBTI es centren molt, de vegades, en una defensa dels drets en els països d’origen amb una visió de cooperació internacional, però s’obliden que les persones migrades LGBTI estan ja aquí, i cal encarregar-se d’elles”, afirma Rodrigo Araneda, president d’ACATHI. “El moviment s’ha quedat molt en la denúncia però ha reivindicat poc els serveis de proximitat i han deixat de banda les persones més vulnerables dins la comunitat LGBTI: les persones migrants, les persones sense llar o les persones grans”, afegeix Araneda.
ACATHI participa aquest any, com ja és habitual, a la Comissió Unitària 28 de juny, però també al Pride Barcelona, on organitzen les principals activitats que tenen a veure amb refugi LGBTI, com ara un debat sobre com millorar l’acollida de persones refugiades LGBTI amb necessitat de protecció internacional. “Anar de la mà del Pride ens dóna visibilitat, i això permet que les persones que estan sensibilitzades amb el tema s’apropin i puguin col·laborar amb la causa. Cal passar del gest a l’acció”, afirma.
“Les organitzacions LGBTI de vegades es centren molt en una defensa dels drets en els països d’origen amb una visió de cooperació internacional, però s’obliden que les persones migrades LGBTI estan ja aquí, i cal encarregar-se d’elles”, afirma Rodrigo Araneda, d’ACATHI
Eloi Morte, director de Pride Barcelona des d’aquesta edició, recorda que “quan ACATHI va proposar la seva candidatura per la temàtica d’aquest any vam considerar que era el moment de donar visibilitat a aquesta realitat, que, sent persona refugiada, és més complicat ser una persona refugiada LGBTI”. en aquest sentit, des del festival s’ha impulsat una campanya protagonitzada per lesbianes, gais i transexuals refugiades a Barcelona, es promou la recaptació de fons per ACATHI i, segons explica Morte, “una bona part de les persones contractades per treballar a Pride Barcelona són persones refugiades o en risc d’exclusió social”.
“Capitalisme de l’arc iris”
Sabrina Sánchez, trans, lesbiana, mexicana i treballadora sexual, és secretària de l’associació Aprosex i membre del col·lectiu transfeminista i antiracista t.i.c.t.a.c.. És molt crítica amb el que representa el Pride. “No hi ha una solidaritat queer, sinó un capitalisme de l’arc iris”, assegura. “No es tracta de voler integrarse en la societat heterocapitalista sinó d’intentar canviar-la, no només que els gais es puguin casar, consumir, i tenir una hipoteca amb el seu marit i el seu fill racialitzat adoptat a l’Àfrica”, declara l’activista. Considera que el moviment està envoltat d’hipocresia, també en el tema del refugi: “La gent va a la manifestació i diu ‘Volem acollir’, però després se n’oblida i no fa res”. “I quan parlem de refugi LGBTI entra en joc la qüestió de l’homonacionalisme, que vol dir que Europa fa servir els nostres drets per dibuixar la línia entre civilització i barbàrie, i també ho fa l’Estat d’Israel, a on sembla que el Gay Pride de Tel Aviv sigui d’allò més guai, però mentrestant estan matant palestins, i alguns d’ells també són LGBTI”, conclou Sánchez, i afegeix que a casa nostra les persones refugiades tampoc ho tenen tan fàcil: “Molta gent arriba aquí i no se’ls reconeix el dret a asil, perquè l’Estat espanyol i Europa tenen criteris molt limitats”.
La manca d’acció dels col·lectius LGBTI i especialment d’aquells que treballen en temes de migracions és el que, precisament, denuncia el grup LGTBIQ+ de la Tancada Migrant, un espai que es va crear arran de la deportació, el 31 de maig, d’un noi gai marroquí anomenat Muhammad, que havia demanat asil per motius LGBTI i se li havia denegat en tres ocasions. Quan se li va notificar la denegació de la tercera petició de refugi, Muhammad ja es trobava en un vol que el portava del CIE de la Zona Franca de Barcelona fins a Madrid i d’allà al Marroc, on està amenaçat de mort per part de la seva família. “Els col·lectius LGBTI haurien d’estar preparats per aquest tipus de situacions i tenir personal a punt per fer un acompanyament”, afirma Ken (que prefereix que no es publiqui el seu cognom), activista trans marroquí del grup LGTBIQ+ de la Tancada Migrant, que va conèixer Muhammad els darrers mesos al CIE i ha seguit el seu cas. “En una deportació, estem parlant de casos de vida o mort si la persona és expulsada. S’ha de poder activar una emergència antiracista”, afegeix l’activista.
El grup LGTBIQ+ de la Tancada Migrant critica també el que qualifica d’hipocresia en el discurs que fa el Pride. De fet, algunes activistes del grup van realitzar una acció de protesta a la seu de B The Travel Brand el passat 22 de juny, quan organitzava l’activitat “Descubre el Caribe más gayfriendly” en el marc del Pride Barcelona. El grup Barceló, del qual forma part l’empresa, va aconseguir amb un recurs als tribunals l’any 2016 l’adjudicació del concurs públic dels vols de deportació, que aquest any han tornat a mans d’Air Europa i Swiftair. A la protesta s’hi ha sumat la Crida LGBTI, que a més denuncia el “rentat rosa” d’imatge del Pride a algunes empreses. “El cas de B the Travel Brand és dels més exagerats, ja que pertany a un grup empresarial que ha contribuït a deportar persones migrades i alhora participa a un Pride que té com a temàtica principal temes de refugi, però m’hi ha més”, afirma Amaia Garaialde, activista de la Crida LGBTI. El col·lectiu també critica la presència d’Airbnb, que promou una explotació turística molt qüestionades pel moviment veïnal de la ciutat. “Són empreses amb ètica dubtosa que, amb el Pride, renten la seva imatge i no volem que ho facin en nom dels drets de les persones LGBTI”, assevera.
“Hi ha empreses amb ètica dubtosa que, amb el Pride, renten la seva imatge i no volem que ho facin en nom dels drets de les persones LGBTI”, assenyala Amaia Garaialde, de la Crida LGBTI, en referència a companyies com el Grup Barceló o Airbnb
Després de les crítiques rebudes, Pride Barcelona va suspendre la col·laboració amb Airbnb, que patrocinava els debats sobre dret a refugi. “En el seu moment vam valorar positivament la col·laboració perquè és una empresa que té unes polítiques d’inclusió i tolerància LGBTI molt fortes, i semblava que hi havia un apropament amb l’Ajuntament de Barcelona”, assegura el seu director. Morte explica, però, que, davant les crítiques veïnals, “com que defensem els interessos i les llibertats de les persones, si la relació amb una empresa afecta la seva manera d’entendre la ciutat hem preferit descartar-la”. No ha tingut el mateix final, però, el vincle amb B The Travel Brand. “L’empresa ens va explicar que fa un any i mig que no treballen en aquest tipus de vols, i vam considerar que no els hi hem de posar una etiqueta per sempre, perquè a més no estan esponsoritzant sinó que és una empresa sòcia de la nostra entitat”, explica.
La dificultat per obtenir l’asil per motius de discriminació sexual
Mentrestant, al grup LGTBIQ+ de la Tancada Migrant hi ha gent que segueix vivint amb por a les deportacions. Per exemple Abdellah, un jove gai marroquí amic de Muhammad, també en risc de deportació i en procés de demanda d’asil per tercera vegada. El jove explica que les entitats que treballen temes de refugi i també les organitzacions LGBTI no l’han ajudat perquè no compta amb la targeta vermella (document temporal que s’obté de manera automàtica als sis mesos des de l’admissió de la sol·licitud de protecció internacional). Abdellah va demanar asil per motius LGBTI, també per amenaces i violències constants en el seu entorn familiar. El març de 2016 va entrar al CETI de Melilla, on va estar retingut un any i mig mentre esperava que es resolgués la seva demanda d’asil i la d’un grup de companys més en la mateixa situació, que finalment va ser denegada. Tot i així, va poder entrar a la península i ha passat en el darrer any per un seguit d’obstacles judicials i econòmics per arribar fins a Barcelona, on ha patit assetjament sexual al pis on vivia i s’ha vist obligat a viure els darrers dos mesos en un alberg per a persones sense llar. Sense papers i en risc de córrer la mateixa sort que el seu amic, Abdellah espera la cita que li va donar el Ministeri de l’Interior el febrer passat per poder sol·licitar una nova demanda d’asil: el 5 d’octubre de 2018.
Davant situacions com aquestes, Sabrina Sánchez crida a donar-hi respostes des de la base: “Un home gai blanc avui en dia ja no té tantes opressions com abans, en té moltes menys que altres persones, i hauria d’utilitzar els seus privilegis per tal que altres amb situacions difícils puguin sortir endavant”. I posa un exemple: “si algú necessita papers perquè no li reconeixen l’estatus de refugiat, casa-t’hi, és un pas d’acció directa que es pot fer i jo no veig que la gent l’estigui fent en massa”. “No calen grans accions sinó accions que es puguin fer des de la quotidianitat”, conclou.
