Globalment, de la ramaderia no es pot treure res prou bo per compensar el mal que fa. Fem de tot per ignorar-ho perquè estem programats culturalment perquè ens agradi la carn, ens la fan associar a la celebració i la força. Neguem que la ramaderia protagonitza l’antropocè o la condemna del planeta a mans humanes. La natura hauria de tenir en el món rural un aliat i no un enemic. Administrativament el que és rural s’ha definit en negatiu, és a dir, com allò no urbà. Els municipis amb menys de 2.000 persones censades són rurals i acullen el 5% de la població. El món rural no s’ajustaria a la visió mística i bucòlica de l’Arcàdia. Hi ha molts exemples de com el poder gira l’esquena al món rural, i això el fa un bon candidat perquè s’agafi al clau roent de les propostes d’hidroelèctriques, abocadors, cementiris de residus nuclears i macroexplotacions d’animals. Tots fan creure que són necessaris. La veritat és que el capital va allà on paga poc per molt, on troba poca resistència, mà d’obra escanyada i pocs testimonis que puguin denunciar. Les explotacions ramaderes van anar desapareixent del centre urbà al mateix temps que s’intensificava l’èxode rural.
Els pobles són els més indicats, tot i que no els únics, per beneficiar-se i prendre cura del patrimoni cultural tradicional i mediambiental. Del món rural s’ha de preservar una forma de col·laboració comunitària on tothom es coneix i coopera. Del món rural s’hauria de poder inferir una relació més íntima i respectuosa amb la natura tenint com a assignatura pendent ser menys despietat amb els animals. Com que la identitat és un concepte intrínsecament dinàmic, la identitat rural pot adaptar-se al que ara sabem sobre la sentiència animal i l’ecologia. L’animalisme i la compassió no són una prerrogativa urbanita. Com diu Corine Pelluchon, “la causa dels animals és també la causa de la humanitat”. Des d’un punt de vista ètic no hauria de perviure cap organització basada en l’explotació, hi estem d’acord?
La ramaderia, terrestre i aquàtica, satisfà paladars i unes poques butxaques, però no és ni imprescindible ni sostenible. Cal despertar del somni lactocarnívor que ignora la finitud dels recursos i el sofriment dels operaris de les granges i dels escorxadors (vegeu l’informe No relief d’Oxfam o el web Lives on the line), el patiment dels animals i del planeta. La indústria ramadera cosifica i normalitza el maltractament seguint la lògica fordiana exponencial que enfosqueix les nostres ments i el nostre futur. Les guspires de consciència sobre la toxicitat de les explotacions ramaderes s’intenten sufocar amb propaganda sobre benestar animal, llamineres ofertes de tres per un o l’ham de la sobirania alimentària no vegana. No hi ha escorxadors incruents. Les granges no són santuaris. A petita o gran escala, també els dels pastors, tots els animals acaben morts, esquarterats i consumits per satisfer el carnisme. El carnisme és el sistema de creences o condicionaments que empeny a menjar carn com si fos una necessitat i tal vegada un orgull. Llegiu Melanie Joy, Marta Zaraska, García Pereira o Roberto Lemes, per exemple. Alliberar-se o renunciar al consum de productes procedents del maltractament animal i de l’espoli del patrimoni natural ja no és una opció, és la condició de possibilitat per preservar el món, incloent-hi el món rural tant mitificat com maltractat.
