Nascut al barri de Benimaclet de València, Avant és el darrer exponent de la música urbana valenciana. Pioner del trap en valencià, el grup publica el seu primer EP, “Nosaltres”, amb l’objectiu d’ampliar l’escena musical urbana al País Valencià i la voluntat de defensar la normalització de la llengua per mitjà de cançons que parlen d’experiències quotidianes amb les quals el jovent es pot sentir identificada. Ho fan amb temes que recullen sentiments que moltes vegades no troben la manera d’expressar, sobre les amistats o la vida al barri. Conversem amb Tomàs Torres, compositor i veu, sobre com viu el viatge que, juntament amb el seu company i productor musical Pol Mut, els ha conduït a la creació de “Nosaltres”, una recopilació de cançons que han marcat la seua evolució artística fins hui dia. Aquest dissabte, 13 de desembre, el presentaran en un concert a Solcs Kulturals de Benimaclet.
D’on naix Avant? Quin és el vostre punt d’origen?
El grup naix a l’IES Benlliure, on vam coincidir estudiant el Batxillerat. Pol em va ensenyar bases que havia fet, jo ja escrivia lletres, i la idea de crear una cançó va eixir de manera molt natural. No pensàvem que en faríem més. Ara estem en quart de carrera —ell estudia Enginyeria Aeroespacial i jo Història — i continuem treballant junts, també perquè som amics des d’aleshores. Encara que, musicalment, Avant som nosaltres dos, hi ha més gent que ens ajuda: treballem amb Neu al carrer, una cooperativa de comunicació que ens ofereix suport amb el management i la comunicació, i comptem amb Propaganda pel Fet per a la distribució. No gravem en estudis professionals. Ho fem a casa i, així i tot, Pol sap treure molt de rendiment al poc que tenim. Hui dia no cal gastar-se un dineral per sonar bé si tens coneixement i criteri.
Què és Avant? Com definiríeu el projecte amb les vostres paraules?
“No veig sentit al fet de canviar de llengua. Si parle en valencià, en què escriuré? En rus?”
Som un grup de trap format per dos joves de València que fan música en valencià perquè parlen en valencià. És tan senzill com això. Pol i jo ens comuniquem en valencià, encara que després, al nostre grup d’amics, la majoria parla en castellà —i paradoxalment, molts d’ells, a casa, parlen en valencià. Des de sempre que escric en valencià. M’hi expresse millor i no veig sentit al fet de canviar de llengua. Si parle en valencià, en què escriuré? En rus? És des d’aquesta naturalitat.
Fer-ho en valencià us limita?
Segurament. Però no hi pensem massa. Ja hem vist artistes que canten en català omplint estadis a Madrid, i vindrà gent que encara anirà més lluny. Les limitacions són les que et pots trobar en qualsevol llengua. Alhora, tindre una llengua “xicoteta” també té avantatges que no trobes en altres idiomes més massius. El que sí que trobem a faltar és més música urbana en valencià. A Catalunya hi ha una escena consolidada, però ací no. Nosaltres no escoltem rock ni ska, que sí que han mantingut viva la llengua des de fa molts anys. Ens agradaria sentir un raper valencià que tinguera la força d’un artista d’Atlanta, però que siga de Pego o de Sueca i rapege en la nostra llengua.
I el context polític o mediàtic us condiciona?
Sí. No puc comparar governs perquè no portem molt temps, però des de l’últim canvi, en À Punt han tancat programes culturals als quals ens convidaven. L’última vegada que vam anar, els presentadors ens van dir que el programa acabava. Des d’aleshores, no hi ha espais a la televisió pública d’on ens puguen cridar. Això condiciona.
Cap a on us projecteu? Quin futur us agradaria construir?
Després de la nostra presentació, ens agradaria que sorgiren molts més grups en valencià; que existira una escena urbana ampla i diversa, com en qualsevol llengua majoritària. Que València deixe d’anar sempre darrere. I, com a grup, el nostre objectiu és tindre temps per continuar creant i treballant en la música.
Quin va ser el clic que vau fer per prendre-us el projecte més seriosament? Amb Propaganda pel Fet, abans de traure el disc.
No és el mateix tindre moltes gravacions guardades que començar a publicar i veure que el projecte s’ordena i avança. De fet, les cançons de l’EP estan fetes durant l’estiu de fa quatre anys. Ens distribuïm algunes tasques entre els dos. Quan un va més carregat, l’altre agafa més feina. I ara, amb Neu al carrer i Propaganda, podem delegar una part i tindre més temps per crear.
Com descriuríeu el vostre primer disc?
És un EP que recull les nostres primeres composicions. Hi ha cançons amb guitarra acústica o elèctrica, altres més pures de base. Hi ha temes més agressius, com “Nosaltres”, i altres més tranquils, com “Quan estem junts”. No és un disc conceptual: cada cançó parla d’un tema diferent. És més una mixtape que mostra d’on venim.
Quin paper juga Benimaclet en la vostra música?
“Encara que et diguen que en castellà arribaries més lluny, la nostra caseta és aquesta, i en aquesta estem bé”
Un paper enorme. Si no haguera crescut a Benimaclet, segurament no parlaria en valencià ni la llengua estaria tan present en mi. A més, totes les experiències que conte en les cançons les he viscudes en aquests carrers. I és cert que, encara que nosaltres no escoltem ska o rock, sempre hem tingut referents com Xavi Sarrià, que també va estudiar al Benlliure. Veure gent que manté la llengua i la seua manera de fer, malgrat els riscos, és una lliçó. L’essència del poble és això: mantindre el que és teu, encara que vinga qui vulga construir-te damunt. I encara que et diguen que en castellà arribaries més lluny, la nostra caseta és aquesta, i en aquesta estem bé.
Com veieu l’escena musical del País Valencià?
En urbà, pràcticament inexistent. Hi ha música política i és genial, però falta música quotidiana en valencià, gent contant la seua vida. Ens falten figures com un Yung Beef en valencià. A Catalunya és diferent: mantenen més la cultura, tenen més indústria, més suport, més espais i més diners.
Quines dificultats teniu com a banda que comença?
Sobretot, el temps. Les carreres ens mengen moltes hores. També els diners: vídeos, materials… tot val diners. També arribar a la gent i tindre energia per escriure, gravar, preparar xarxes, vídeos…
Ser artista implica responsabilitats?
Considere que tenim la responsabilitat que pot tenir qualsevol altre treballador. Fa poc sentia a Feliu Ventura parlant del fet que quan ets músic, tries on està i on deixa d’estar la teua música. Com la persona que ven un producte, tria en quina superfície el ven o no i de quina manera el distribueix. Pense que a vegades traslladem massa pressió als artistes. Jo sé que no salvaré la gent i no podem responsabilitzar els grups en valencià de salvar una llengua. Crec que no ens podem ficar la responsabilitat de canviar res, però sí de com dir i com fer les coses.
Quin futur us espanta i quin us il·lusiona?
El que més m’il·lusiona és poder continuar traient música, encara que en el futur cadascú hàgem de dedicar molt de temps a la nostra feina. I el que m’espanta és haver de dedicar cada hora a un treball i no tindre temps per al projecte. Confie que pot funcionar, però falta molt de temps. El que m’espanta és no poder invertir les hores necessàries i que, a més, tinguem pressió pel treball.
Com us sentiu de cara al pròxim concert a Benimaclet?
“Hi ha música política i és genial, però falta música quotidiana en valencià, gent contant la seua vida”
Amb molta il·lusió. És la presentació més oficial del disc i tocar a casa té una cosa especial. Algunes lletres les vaig escriure passant pels llocs on ara les cantarem.
Quins són els pròxims passos?
Volem més dates per rodar el disc i portar la música a més pobles. Musicalment, ja tenim cançons gravades que anirem traient, com singles o un futur àlbum. Pel que fa a col·laboracions, volíem consolidar-nos abans; ara que tenim repertori propi, ens agradaria començar a tocar-lo.
Quin és el somni d’Avant?
Alguns somnis ja s’han complert. El nostre desig principal és continuar amb el projecte, això ja seria suficient. Tot el que vingui al costat, com a resultat, serà benvingut. Tenim altres objectius per assolir, però el més important és que Avant dure el màxim possible.
