Són ja més de 70 anys de vida del poble palestí sota l’ocupació d’Israel. Com sol passar als països occidentals, les veus de les persones que sofreixen aquesta situació s’escolten de manera molt limitada. Fins i tot, moltes persones no saben o han oblidat que existeix un Estat d’apartheid a Israel, que hi ha més de vuit milions de persones refugiades palestines o que Israel mai ha estat sancionat per la contínua violació de tractats internacionals i dels drets humans. És per tot això que veus com la de Salah Mohammed Salah (Tiberíades, 1936) són especialment interessants d’escoltar enmig de tant de soroll, de la contaminació de la política internacional i els mass media. No tan sols per haver viscut en primera persona la Nakba o per ser una de les veus refugiades més ignorades del món, sinó per la seua implicació social, política i militant. Salah M. Salah ha sigut membre fundador i activista de l’Organització de la Joventut Àrab Palestina (1959-1967), membre fundador del Sindicat General Palestí (1965-1972), membre de l’Organització per la Lliberació de Palestina (1964-1967), fundador del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina en 1967, membre del Parlament Palestí des de 1970 fins hui, i des de 1988 és el president del Comité Permanent sobre Refugiats del Parlament Palestí, així com fundador del Centre de Comunicació Social (AJIAL) en 1999. El compromís social i militant li ha costat cinc atemptats, tres empresonaments a Síria i 19 a Líban.
Vosté ha sigut refugiat des dels 12 anys, i actualment ho continua sent al Líban. Segons l’ONU, en l’actualitat hi ha més refugiades que mai, superant els 70 milions de refugiades a tot el món. Què significa per a vosté aquesta xifra?
Sent molt el que passa en el món, l’he viscut, i no li ho desitge a ningú, així que el sofriment de tants i tants milions de refugiats se’m fa molt dur. Però, l’important és anul·lar les raons per les quals hi ha refugiats, siguen per culpa de les guerres, del sistema econòmic internacional i el colonialisme o pels governs autoritaris. Sent solidaritat per tots ells i ganes de resoldre els problemes d’arrel. Superar els 70 milions de refugiats suposa un fracàs de la humanitat. La situació de les persones de Síria i el tracte que ha donat Europa formen part d’aquest fracàs també. No solament hi ha més refugiats que mai, a més, el tracte cap a aquestes persones continua sent horrible en moltes ocasions.
Quan tenia tan sols 12 anys es produeix la Nakba. Vosté viu el moment en què el Regne Unit abandona Palestina i comença el caos. Què recorda d’aquells moments? Com va ser la Nakba?
“Després van arribar els paramilitars i vam haver de fugir milers i milers de persones. Havíem d’anar-nos-en, no teníem possibilitat de quedar-nos, no podríem sobreviure, no teníem el més elemental per al dia a dia. Eixa imatge la tinc molt present”
Són moments que no puc aconseguir esborrar de la meua memòria. És la pitjor de les imatges que un pot imaginar-se. Vam marxar del nostre poble a un altre, pensant que estaríem uns dies. Després van arribar els paramilitars i vam haver de fugir milers i milers de persones. Havíem d’anar-nos-en, no teníem possibilitat de quedar-nos, no podríem sobreviure, no teníem el més elemental per al dia a dia. Eixa imatge la tinc molt present, no la puc esborrar del meu cap. Poc després arribem al Líban, arribem milers i milers als pobles de la frontera. No hi havia menjar ni aigua per a tanta gent, recorde els crits dels xiquets i el plor de les mares i a la gent anciana en un estat lamentable. Després d’això ens va tocar anar a un camp de refugiats a l’est de la ciutat de Saïda (Sidó). De nou pensem que anava a ser provisional, i així ha continuat tot fins hui, mai vaig aconseguir evitar eixa sensació de vida provisional. No estàvem preparats, ni físicament ni mentalment, per a afrontar una situació així. La Creu Roja ens entregava tendes de campanya, cada família formava la seua, no hi havia cap infraestructura més, ni sanitària, ni higiènica… Entre les tendes hi havia molt de fang quan plovia, recorde una ocasió en la qual una d’aquestes tendes de tela va caure pel vent asfixiant a un xiquet. Era una situació límit. No sent cap complex per dir que ho vaig passar molt malament, que tenia molta de por. A l’hivern anava a escola en camisa, no tenia ni jerseis ni jaquetes, però la meua era una situació normal entre els refugiats. En el meu temps lliure havia d’anar a l’obra a treballar o a recollir taronges. Xiquets treballant per a la seua supervivència mentre el món callava, i així s’han criat les nostres generacions durant dècades, possiblement aquesta situació límit ha fet de nosaltres un poble dur.
Han passat més de 70 anys de tot això i vosté sempre ha reivindicat el dret al retorn, tal com diu la resolució 194 de l’ONU. Quin creu que és el futur de les persones refugiades palestines?
No s’ha aplicat ni s’aplicarà la resolució 194 de l’ONU. Després de la creació de l’Estat d’Israel en 1948, es va realitzar una conferència entre països àrabs i Israel per a veure com resoldre l’exili generat en la Nakba. En la conferència de Lausana de 1949, Israel va manifestar la seua posició de no aplicar ni en eixe moment ni mai la resolució 194, Nacions Unides tampoc ha fet res per a fer complir el seu dictamen. En aquells dies, els països àrabs eren països governats per marionetes colonials, no feien res per a pressionar a l’Estat d’Israel per a acceptar el dret de retorn. Després, en 1993, a Oslo tampoc es va voler parlar de refugiats, era una hipotètica segona fase, que mai va arribar. Ara, amb la judaïtzació per llei de l’Estat d’Israel es perd qualsevol dret al retorn. Israel no ens deixarà tornar, i ja hi ha veus que criden a la resistència armada que es va abandonar esperant l’aplicació dels tractats d’Oslo. Ens veiem abocats a una resistència miliciana que no volem, però pot ser siga l’última forma de resistència. El que veiem ara és que s’està parlant de què els refugiats palestins es queden al seu país d’acolliment, la qual cosa no és tan nova, perquè ja es va intentar en els anys 60. Les administracions nord-americanes, des de l’època de Johnson, van intentar que els països d’acolliment donaren la nacionalitat als refugiats per a acabar amb el dret al retorn, per tant, no és tan innovadora aquesta proposta.
Amb la nova pressió per part dels Estats Units i la conferència de Bahrain sembla que hi haurà novetats per al poble palestí. Què oferirà aquest escenari?
Pot semblar contradictori, però els atacs de Trump i l’agressivitat de les accions d’Israel han portat una cosa positiva, la unitat i unanimitat del poble palestí, que portava dividit des dels tractats d’Oslo. Ara, quant a Bahrain i els nous plantejaments dels EEUU, torna a haver-hi unanimitat enfront de les seues posicions, però mentre els palestins mantinguem aquesta unitat no ens podran véncer. No ens preocupa Bahrain, perquè molts països ens han contactat per a explicar-nos que s’han vist obligats a marxar. De fet, les delegacions són de molt baix rang polític, sabem que no depén d’ells, depén de nosaltres i ara tenim la unitat. A l’única part a qui encara li interessava una mica l’acord d’Oslo era a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), perquè Israel, amb la construcció del mur, la Llei de l’Apartheid, la seua política del dia a dia, amb la política del pal i la carlota a Gaza, que un dia bombardegem Gaza i al següent arriba un enviat egipci per a apaivagar i calmar els ànims de resistir, amb l’asfíxia econòmica i de llibertats… Amb tot això, l’única part que continuava tenint interés de l’acord d’Oslo és l’ANP. Per la seua part, EUA ja ha descartat Oslo amb el reconeixement de Jerusalem com a capital i el suport a les colònies. Per a Israel, el tractat mai va tindre validesa. Amb la reunió de Bahrain, l’ANP ha arribat a entendre que és el moment de tornar a asseure’s amb la resta de faccions palestines i entendre que Israel no cedirà, i que es requereix unitat, siga per a una solució política o d’un altre tipus. Necessitem el diàleg entre totes les persones palestines si no volem desaparéixer com a poble, ja que el més greu de tot el que ha passat després d’Oslo és la Llei de judaïtzació i apartheid, que exclou de l’equació d’Israel a tots els palestins, inclosos els d’abans del 48 que tenen nacionalitat israeliana. Aquesta llei reclama una judaïtzació sobre el territori reclamat per ells, llevant tot control dels palestins sobre la seua pròpia vida, en viure en un marc legal d’apartheid. L’esquerra palestina no volem això per a la nostra terra, ni el contrari, no volem ni un estat religiós jueu ni un musulmà, volem un estat laic, democràtic, en què totes les persones, siguen cristianes, jueves o musulmanes, puguen viure en pau.
Parlant de la Llei de l’Estat-nació jueu, que considera Israel com un estat jueu i ha sigut una ambició personal de Benjamin Netanyahu, qui no ha pogut formar govern i s’aboca a unes noves eleccions, creu que pot arribar un canvi polític que puga canviar la situació dels palestins? O és un assumpte sistemàtic independent del govern de torn a Israel?
Crec que tots sabem la resposta, la situació no depén d’un resultat o un altre. Hui dia la lluita a Israel no és entre esquerra i dreta, és entre dreta i ultradreta. De totes maneres, són polítiques d’estat, que en moltes ocasions donen suport a algunes forces progressistes. Es dóna un canvi de conceptes, Israel ha vist la feblesa i falta d’unitat del món àrab, han guanyat a molts països per a la seua causa, com Aràbia Saudita, Bahrain o Qatar, i junts han creat un nou enemic que és Iran, amb aquesta situació en l’entorn, en l’àmbit internacional, no es planteja un altre escenari per a Palestina.
Anteriorment ha comentat que les faccions han d’asseure’s, però en els últims anys aquests intents d’unitat nacional no han tingut massa èxit, creu que ara pot donar-se una reconciliació nacional?
“Tots els divendres hi ha marxes pel retorn a Gaza, no hi ha divendres sense morts o ferits, i encara així els joves acudeixen a pit descobert”
Difícil, molt difícil, però no impossible. El pitjor no són les diferències entre les faccions, sinó les influències externes sobre els diferents actors, que porten els interessos regionals per damunt dels drets humans i dels tractats internacionals, i que poden trencar aquesta hipotètica unitat.
Ha vist moltes generacions de palestines i parla de la lluita com el camí, però sembla que moltes vegades s’assenyala les noves generacions com més inactives. Han oblidat les noves generacions palestines les seues arrels, la seua identitat o la seua lluita?
La constatació, de fet, és la contrària. Els palestins no van ni poden oblidar, els joves creixen lluitant i resistint. La Primera Intifada va ser moguda per gent que no va viure la Nakba. De nou, l’any 2000, amb la segona els joves es tornen protagonistes, els seus fills són més resistents encara. Tots els divendres hi ha marxes pel retorn a Gaza, no hi ha divendres sense morts o ferits, i encara així els joves acudeixen a pit descobert. Els casos aïllats de resistir l’ocupació en els check points o les accions contra els colons són fets a l’ordre del dia, per tant, no han oblidat.
La ultradreta ha crescut bastant a Europa i Amèrica Llatina en els últims anys. Aquests moviments es declaren moltes vegades aliats del sionisme. Creu que aquesta situació pot afectar negativament l’escenari internacional de palestina?
“En l’àmbit regional, ha nascut un nou eix de resistència per a contrarestar el poder d’Aràbia saudita, Turquia o Qatar, que gira entorn de la causa palestina, que al costat de Líban, Síria, Iran i l’Iraq intenten contrarestar l’eix saudí”
Ens preocupa molt la nova aliança entre l’extrema dreta i sionisme, però sobretot per solidaritat, per les repercussions cap a les poblacions de països europeus i llatinoamericans. A més a més, estem en una situació en la qual ressorgeix un nou pol en el món, la conferència de Xangai o Rússia i la Xina, que estan llevant un gran pes a la política europea i d’Amèrica del Nord, es va ajuntar amb eixe ressorgir de l’extrema dreta, però també amb un desafiament a l’hegemonia d’Estat Units. Fins i tot, en l’àmbit regional, ha nascut un nou eix de resistència per a contrarestar el poder d’Aràbia saudita, Turquia o Qatar, que gira entorn de la causa palestina, que al costat de Líban, Síria, Iran i l’Iraq intenten contrarestar l’eix saudí.
I davant aquest bloqueig de la situació per part de l’Estat d’Israel, quina hauria de ser la resposta internacional? Què opina de moviments com el BDS o altres moviments civils?
És una gran labor la del BDS i tot tipus de boicot a producte israelià, no tant per la conseqüència econòmica. Aquestes accions estan cridant l’atenció de la població occidental, l’europea especialment, sobre la causa palestina i la falta de justícia per al poble palestí. Això preocupa molt a Israel. Políticament sobretot, els fa mal. De fet, s’ha creat un comité per a lluitar contra el BDS, estan pressionant als governs occidentals per a acusar d’antisemites als militants d’aquests moviments, i existeix un gran pressupost per a aquesta lluita contra els moviments civils. A més, les accions d’odi i violència d’Israel estan fent d’altaveu del moviment de boicot, ja que estan constatant que les demandes del boicot són certes, que Israel fa diàriament el que se li assenyala i que existeix un apartheid.
