Rosa Sanchis, escriptora i professora de valencià a l’Institut d’Educació Secundària (IES) Isabel de Villena de València, és coneguda pel seu treball en educació afectiva i sexual per a adolescents. Creadora del blog Karicies, referent en els àmbits de l’educació, la diversitat i els feminismes, acaba de guanyar el premi literari Ciutat de València 2021, amb la novel·la Isabel escrigué lo llibre, una biografia novel·lada sobre Isabel de Villena, una de les primeres dones que va escriure en català sobre la sororitat i la defensa del valor de les dones en l’època misògina en què li va tocar viure.
Pin parental, llistes de formadores en diversitat sexual a les aules, bus trànsfob d’Hazte Oir… Com ha impactat aquesta ofensiva en el sistema educatiu i els centres educatius?
“Aquesta setmana m’explicaven un cas: vicedirecció no va voler que una professora penjara una bandera LGTBI en una aula, perquè això podia crear conflicte”
Ha impactat molt, tant en el professorat com en l’alumnat, les famílies, i fins i tot, en les administracions. Per exemple, tenim SKOLAE [programa d’igualtat de Navarra], que al mateix temps que rep un premi de la Unesco per fomentar la igualtat, va rebre denúncies de la Confederació Catòlica de Pares (Concapa). Això és una espasa de Dàmocles que es posa damunt de qualsevol política que vulga transformar les coses. A les famílies també els afecta, perquè sembla que també hagen d’estar vigilants, a veure què fa l’escola, per si no ho fem bé. A més a més, no empodera les famílies progressistes, que són la majoria, i sí que empodera les famílies conservadores. Les famílies progressistes podrien anar als instituts o a les escoles i queixar-se per moltes coses. Per exemple, del fet que als llibres de text que fa servir el professorat només apareix un 7% de dones, com molt bé explica Ana López Navajas. També poden anar al centre educatiu a queixar-se perquè no hi ha programes contra l’homofòbia o la transfòbia, o poden anar a les escoles per a queixar-se del fet que al pati el futbol siga l’amo, i els xiquets i xiquetes a qui no els agrada el futbol estiguen als marges; o que als festivals de Nadal, elles han de portar faldeta i els xics, pantalonet i jupetí. Les famílies progressistes podrien anar, però en canvi, aquesta situació no els empodera, sinó tot al contrari. També augmenta la por del professorat. Aquesta setmana m’explicaven un cas: vicedirecció no va voler que una professora penjara una bandera LGTBI en una aula, perquè això podia crear conflicte. És tremend. Com si el conflicte no fora una part inherent a les persones. I en l’alumnat també té conseqüències, perquè, d’una banda, empodera molts adolescents contra aquesta onada de conservadorisme, i d’altra, també els empodera per a oposar-se a treballar la diversitat. Un jove de primer d’ESO, quan es va decidir que a la seua classe es faria una bandera LGTBI amb cartolines, va dir que no la faria, que en tot cas faria una bandera espanyola. Aquesta situació afecta a tots els nivells i instàncies de manera negativa.
Podríem afirmar que s’ha trencat el vincle de confiança entre escola i família?
Jo crec que no. Crec que podem i hem de continuar establint aquest lligam amb la família, però sí que s’hi ha instaurat el dubte. Aquestes queixes conservadores fan pensar que només s’ha d’educar en família, i som elles, les famílies, les que han d’educar i no l’escola, la qual es posa en un terreny que no li correspon. No s’ha trencat el lligam, però sí que s’obre el pas al fet que aquesta situació passe. D’aquesta ofensiva contra la “ideologia de gènere i el lobby LGTBI” només he vist als centres casos puntuals, amb exemples com el de la bandera. El treball per la igualtat i la diversitat és una tasca de llarg recorregut, i no és un dia puntual, en les diades; o una xerrada o intervenció puntuals.
Què és l’educació sexual i per què la consideres tan central dins les aules?
“Una bona educació sexual ha d’acompanyar totes les persones, criatures, adolescents i adultes, en una vivència de la sexualitat positiva, consentida, segura i plaent”
Jo diferenciaria entre l’educació sexual informal –la que no es fa de manera intencionada– i la que es fa de manera intencionada. No es pot no educar. Sempre s’educa, quan parlem i quan callem estem fent educació sexual. Hi ha l’educació sexual de les sèries i pel·lícules, que mostren la sexualitat hegemònica heterosexual, ràpida i plaent; el penis dins de la vagina i, en dos segons, s’arriba a l’orgasme a l’uníson. No hi ha condó, no hi ha bragues, i ell està en erecció constant. Després, està la ciència-ficció del porno, on veiem el mateix model, però adobat de violència i amb el missatge que es transmet als homes: el teu penis és el millor que li pots oferir a una dona i ella el gaudirà. Tot açò és educació sexual, i si a l’escola o a casa no es diu res, s’està donant el missatge que és un tema que no mereix ser educat. Una bona educació sexual ha d’acompanyar totes les persones, criatures, adolescents i adultes, en una vivència de la sexualitat positiva, consentida, segura i plaent. Aquests tres darrers requisits són la clau. La nostra funció educativa és acompanyar les persones, no moralitzar-les. Cada volta que entre a l’aula pense molt en la diversitat i en el fet que puc tindre també persones asexuals que es poden sentir pressionades per aquest entorn tan sexualitzat. És molt important respectar sempre la llibertat de qui tenim davant, i pensar en la diversitat de manera ampla. A banda, tenim l’educació que es dona a les xiques, centrada en el discurs de la por, a l’embaràs, a les afeccions, al qual s’ha afegit en els últims anys la por a la violència, a les violacions. Però, quina solució es dona per a tots els perills que té el sexe? Doncs que les dones deixen de fer coses, retallar la seua llibertat. Si no deixen de fer coses –anar a soles, compartir fotografies, beure…– i no compleixen les recomanacions d’aquesta educació en negatiu, en la por, se’ls culpa de les conseqüències.
Com introdueixes en el teu dia a dia, com a professora de valencià en un institut, l’educació sexual? Parla’ns del projecte Karicies i els impactes que està tenint en l’alumnat i el professorat.
Quan jo vaig començar, fa més de vint anys, en l’educació sexual, ho feia en les tutories. Després, durant la llei orgànica d’ordenació general del sistema educatiu (LOGSE), hi havia una matèria, “Paper social d’homes i dones”, que permetia treballar-la molt bé durant tres hores a la setmana, però en ser una optativa, l’agafaven dotze o quinze persones, no tot l’alumnat. Al final, vaig buscar una ferramenta on poder donar valencià i de manera transversal treballar l’educació afectiva i sexual. En el 2009, vaig iniciar el blog Karicies, on faig un treball de lectoescriptura. Cada setmana, el meu alumnat va a l’aula d’informàtica i fem un comentari dels temes que propose, trets de textos, trossets de sèries, cançons, pel·lícules… És un material més divers i més acostat als seus interessos. Així, parlem dels temes sobre sexualitat. És una manera de fer un treball de llengua i un diàleg. En aquest 2021, el blog compleix dotze anys, té més de 700 entrades i milers de comentaris. És una eina meravellosa i extraordinària, encara que els blogs no estan a l’última; però segueix sent un espai per a la reflexió i pel treball igualitari. Un avantatge clau de treballar la sexualitat a l’aula és que es genera un espai entre iguals, cosa que dins de la família no es troba, perquè no és aquest és el seu rol. Karicies és un espai horitzontal on deixar els comentaris dels temes que propose i que es puguen respondre els uns als altres.
I què és el que comenten?
Hi ha molts comentaris que ens fan conscients sobre la necessitat d’obrir els ulls i de ser part activa. La veu de les adolescents importa. Una part de l’alumnat capta la necessitat i la importància de l’activisme. Des del primer moment, jo em vaig preocupar per la seua reputació digital, perquè els estava “obligant” a fer comentaris de manera pública, així que l’alumnat tria un cognom d’una feminista i després ha d’explicar a classe qui va ser o és aquesta dona o home. Signar amb un cognom feminista és una manera de preservar la seua privacitat i aprendre figures històriques o actuals. Jo sé qui és Michael, Joana, Jonathan… i el seu cognom feminista corresponent, però ningú sap qui són veritablement, i la seua petjada digital queda protegida. Al blog pot participar qui vulga, l’alumnat meu o qui siga, però, generalment, només participa el meu alumnat. Quan faig formacions a professorat d’altres centres, anime que el facen servir en tutories o que utilitzen altres blogs que també he impulsat, com el dels Punys no parlen, de mediació i prevenció de la violència. A vegades fem una feina que es queda en l’aula, i si no la treus fora, no se n’assabenta ningú.
Què en pensen les adolescents, d’aquesta onada de conservadorisme? Quina és la teua percepció de com ho veuen i ho viuen?
“Hem de buscar altres maneres d’explicar i representar, perquè molts joves no se senten identificats ni interpel·lats pel masclisme típic que pintem. Fugir d’alarmismes i buscar fórmules positives”
Alguns adolescents sí que perceben l’onada de conservadorisme i uns altres viuen en la seua bombolla o són més optimistes. Nosaltres hem de buscar altres maneres d’explicar i representar, perquè molts joves no se senten identificats ni interpel·lats pel masclisme típic que pintem. Hem de fugir d’alarmismes i buscar fórmules positives. La clau seria treballar des del plaer, perquè a totes ens senta molt bé; el saber que hi ha un model hegemònic, coital, heterosexual, patriarcal, sexista, i com em relacione jo amb aquest model. El nostre treball seria acompanyar-los perquè tinguen pràctiques plaents, segures i consentides, que seria la base de l’educació sexual.
Com s’organitza el professorat per fer front a aquest atac contra la diversitat a les aules per part de determinats grups. Quines estratègies utilitzeu?
No és una pregunta fàcil. Si en el teu centre veus que tens un equip educatiu amb el qual pots treballar, òbviament, organitzes activitats, perquè si ens toquen a una, ens toquen a totes; i hi haurà tot el suport de l’equip, amb qui aniràs a una. En el meu centre, per exemple, tant l’equip directiu com de mediació funcionem braç a braç i això et fa no sentir-te un xampinyó. Si estàs a soles al centre, formar part d’una associació feminista o estar en un grup amb gent preocupada per la pedagogia, et pot fer sentir que reps el suport i idees de les altres. Anem sobrevivint i aprofitant també les eines que l’administració posa al nostre abast, per exemple, la figura de coordinador o coordinadora d’Igualtat i Convivència dels centres, que pot dinamitzar el tema. És clau estar organitzades i animar l’alumnat a treballar la diversitat des de la imaginació. És cert que hi ha companys o companyes de la docència que s’alineen en aquesta ideologia de conservadorisme, també i sorprenentment, gent jove. Ens acusen d’adoctrinar, però són ells qui adoctrinen en les seues classes. Diuen barbaritats a l’alumnat.
Com pot el professorat adquirir ferramentes sobre la importància del plaer, la sexualitat, l’autoestima, la diversitat… i poder fer front als models hegemònics patriarcals?
L’educació també és la solució en el professorat i les famílies. La pandèmia ens ha donat l’oportunitat de poder accedir a moltes formacions i jornades en línia que queden penjades. Les administracions també han de fer una aposta clara en l’educació afectiva i sexual. Dins dels centres, també es poden organitzar seminaris, parlar amb les companyes i companys i poder compartir les pors. Hi ha molta por a les denúncies de les famílies. Tenim por a l’alumnat, a les preguntes incòmodes, ens agrada xafar ferm… Aquestes pors s’adoben també en mites. Per exemple, que la informació fomenta la promiscuïtat, o que la sexualitat ja s’aprén a soles, la naturalesa ja s’encarrega d’ensenyar-la; o que l’escola ha de preparar per a la vida pública i la sexualitat és una qüestió privada. Entre les pors i els mites, la sexualitat continua sent un tabú. Parlar de les pors amb les teues companyes i companys és important per visibilitzar que totes les patim, però que tirem endavant. És una cosa que mai s’acaba de patir. Per exemple, ara no tinc por a fomentar la promiscuïtat ni a cap coses d’aquestes, però sí que tinc por a no ser prou diversa o no ser prou feminista. Tinc por a no ser prou inclusiva o no fer-ho bé dins l’aula. Cal estar preparada per a tots aquests reptes. També cal propiciar espais dins i fora de l’aula, on escoltar l’alumnat. Jo he estat organitzant durant uns quants anys un grup que es deia Stop Diverfòbia, on podien vindre tots els alumnes fora del seu horari. En aquest espai, celebràvem la diversitat, i és increïble veure l’alumnat fora dels seus horaris treballant aquesta temàtica, així com que el professorat tinga espais on escoltar l’alumnat i no entrar a l’aula des d’un cert adultisme, com si només foren masclistes o homòfobs els adolescents, i nosaltres no.
Com es poden inculcar als adolescents els drets de les dones o de les persones LGTBI en aquest context educatiu i social tan difícil, i a més a més, en mig d’una pandèmia?
El que és important és començar des que són criatures perquè coneguen els seus cossos i s’empoderen. En les xiquetes cal evitar que es coneguen des de l’absència o la manca de: els xics tenen penis, les xiques no, els xics pixen de peu, les xiques no, el papà posa la llavoreta dins de la mamà i ella és un ens passiu… D’alguna manera coneixem la nostra corporalitat des del que no ets. Les dones som les que “no som”, les que “no tenim”. Per descomptat, s’han de poder oferir altres models de masculinitat als xics, perquè des de criatures ja comença l’“això és de xiques, això no”. En l’adolescència, cal no entrar des de l’adultisme, des de la mirada d’enyorança d’un temps passat que va ser millor, mirant-los com si foren uns masclistes en potència, i a elles, unes paves que s’ajunten amb els més macarres. Per exemple, a la premsa només trobem titulars alarmistes, com que el 25% dels adolescents no gasten preservatiu, però si busquem altres edats, veiem estudis on set de cada deu adults d’entre 40 i 50 anys no el gasten tampoc. Això ens fa pensar no tant en la irresponsabilitat dels adolescents, sinó en la irresponsabilitat masculina i la dificultat de les dones per a gestionar i negociar les pràctiques segures amb les seues parelles, siguen adolescents o siguen adultes.
L’educació sexual i el feminisme també hauria de treballar-se fora de l’aula, però, com podem treballar-les amb les famílies i les xarxes de proximitat?
En una situació ideal hauríem de tindre una administració oferint espais i serveis sobre l’educació afectiva i sexual i la no-violència. El fet que el jovent tinguera aquests espais fora del context escolar i les famílies faria que pogueren rebre formació i acompanyament, perquè fer-ho des de l’escola és difícil, perquè mai hi ha temps, i de vegades les famílies tampoc venen, perquè és difícil gestionar-ho. Supose que en ajuntaments més xicotets podria ser més senzill.
Sempre des del punt de vista del professorat, quins són els reptes actuals i de futur per fer front a aquesta onada de conservadorisme en l’educació?
“En aquesta educació sexual diferenciada, a elles els diem que vagen a poc a poc, i a ells que tenen el dret al plaer i, fins i tot, a reclamar-lo, perquè els homes són més sexuals”
Jo ho centraria en dos eixos. Per una banda, un treball amb la masculinitat. És urgent que les famílies –especialment els pares– s’impliquen en l’educació dels seus fills, que els acompanyen des de menuts, perquè si no, les criatures continuen idealitzant eixos pares que ni senten ni pateixen i pensen que els homes són així. Per això, és imprescindible treballar també la masculinitat a l’aula i buscar referents i materials existents. Fa uns anys vam obrir un grup de masculinitats en adolescents a l’institut. Cal girar el focus cap a la masculinitat i qüestionar el model. Hi ha milers de pel·lícules on els homes utilitzen la violència justiciera i no diem res, perquè la masculinitat no es toca. O analitzem cançons i pensem que són elles les víctimes, les sexualitzades i els objectes, sense parlar de com es mostren els homes en les cançons. D’altra banda, hem d’acabar amb el guió de la por que educa les dones com a víctimes potencials sense agència. En aquesta educació sexual diferenciada, a elles els diem que s’han de fer de respectar i posar els límits, i a ells els arriba que tenen el dret al plaer i, fins i tot, a reclamar-lo, perquè els homes –es creu— són més sexuals. Les dones també hauríem de tindre aquest dret al plaer i a poder créixer amb ell. Cal una educació sexual que empodere; tenim el dret a anar pel carrer lliurement, tenim dret a un cos “no a la moda”. Per això, és important també treballar la gordofòbia i la violència estètica, que és un tema molt castrant. L’educació sexual està relacionada amb paraules com respecte, empatia, escolta, comunicació; i no tant amb cunnilingus, penetració anal, penetració vaginal, Kamasutra... La sexualitat té dues funcions bàsiques: una, de reproducció i supervivència; i una altra nova, més humana, eròtica, que s’encarrega de fer gaudir de l’existència. S’ha d’entendre la sexualitat com un procés d’aprenentatge. A vegades, les famílies o l’alumnat ens diuen: “Jo ja ho sé tot” o “quan tinguen l’edat els ho explicarem tot”; com si la sexualitat fora un compendi de continguts que es poden contar d’una vegada i per a sempre, i no com a una realitat canviant que evoluciona i creix. Som sexuals des que naixem fins que morim; per això necessitem l’acompanyament d’una bona educació sexual.
