Gimnasos, complexos, clubs i acadèmies esportives, dietes i nutrició per a esportistes, material tècnic, culte al cos, grans centres comercials, turisme esportiu, macroesdeveniments
i cites esportives, jocs olímpics de tota mena i a tota època, llibres d’autoajuda i superació, premsa especialitzada, gadgets, tecnologia i publicacions en xarxes socials, apostes, reptes èpics en documentals i ficcions…
L’interès per la pràctica esportiva i tot el que l’envolta ha anat en augment; l’esport està de moda dins de les coordenades del capitalisme actual. No és casual, espontani, ni natural, doncs, el creixement d’aquest fenomen de masses. A Occident, la construcció social d’aquesta dimensió ha anat lligada a les dinàmiques econòmiques, de producció i consum, i a una pràctica esportiva entesa des de la productivitat personal, la competitivitat i l’individualisme. Ho explica bé Luis de la Cruz a Contra el running. Corriendo hasta morir en la ciudad postindustrial (Piedra Papel Libros, 2016), on desgrana com l’esport modern s’ha obert pas mediatitzat pel negoci que en fan les grans marques i la publicitat amb la idea de canalitzar el malestar contemporani.
Però no sempre va ser així. Aquest mes de juliol es complien 86 anys de l’Olimpíada Popular de Barcelona. Els Jocs Oblidats van ser l’alternativa cultural i esportiva que les classes populars van impulsar l’any 1936 davant de la celebració dels Jocs Olímpics a Berlín, llavors capital de l’Alemanya nazi.
L’autogestió de l’esport permet que hi accedeixin persones o grups socials que fins llavors estaven excloses
El moviment obrer ibèric vivia els seus anys d’or i s’hi donaven forts debats entre amateurisme i professionalisme, entre esport de base i espectacle. Socialistes i comunistes van adoptar l’esport com a eina d’enquadrament polític i van formar nombrosos equips en indústries i barris. L’anarquisme, per la seva banda, s’oposava al concepte de competició, i les seves preferències van anar dirigides cap a l’excursionisme, la gimnàstica i el contacte amb la natura.
Així i tot, organitzacions sindicals, ateneus i clubs esportius obrers van bolcar-se en l’organització d’aquest esdeveniment, que entenia l’esport com un dret a l’abast de tothom, en contraposició al que les elits practicaven en exclusius clubs privats. Es van programar competicions en dinou modalitats esportives, es va permetre la inscripció a equips de nacions sense estat, a més de comptar amb una alta presència de dones i la barreja d’esportistes d’elit amb d’altres sense experiència en l’alta competició. Paral·lelament, es va programar una extensa oferta cultural a teatres i ateneus de la ciutat. Malgrat l’esforç organitzatiu titànic, amb més de 6.000 atletes internacionals inscrites, res de tot això va veure la llum. El dia abans de començar els Jocs, Franco donava el cop d’estat i esclatava la Guerra Civil espanyola.
El fil històric de l’esport popular
És un dissabte de juliol al Parc de Montjuïc, a Barcelona. Les pistes esportives Julià de Capmany, que abans acollien la Federació Catalana de criquet, han quedat en estat de semiabandonament. Només hi ha terra i les restes d’un perímetre cercat. Una parella de joves s’ha instal·lat en els antics vestuaris. Els caps de setmana, equips de persones ocupen la pista i juguen a beisbol. Un ambient festiu i divertit, compromís amb el joc tot i l’edat i la no-professionalitat, vestimentes d’equips oficials. Reggaeton i bachata a tot drap des dels altaveus dels cotxes aparcats dins de la instal·lació. Familiars i amics de les jugadores mirant-s’ho des de la banda, mentre la resta seuen amb neveres i fan el pícnic en els marges del terreny de joc. Crits i riures. “Ambientazo”.
Continua sent la pràctica de l’esport una qüestió de classe social? Hi ha esports accessibles només per a les elits? Hi ha esports de classes populars? Estudis com el de Manuel García Ferrando, Posmodernidad y deporte: entre la individualización y la masificación (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2016), indiquen que la pràctica esportiva s’incrementa quan les condicions socioeconòmiques de les persones són més favorables. També ho insinua l’enquesta d’hàbits esportius a l’Estat espanyol l’any 2020, elaborada pel Ministeri de Cultura
i Esport, que estableix una clara correlació entre el nivell d’estudis i la major o menor pràctica esportiva. Altres investigacions al context nord-americà demostren que en els barris on viuen les classes altes hi ha més gent corrent que als barris pobres, on hi ha més densitat.
Els factors són variats, però molts indiquen un component de classe a l’hora d’analitzar l’esport que practica cada societat: l’urbanisme, el temps disponible per a practicar-ho, la vida estable i sedentària, una major connexió amb el discurs fit de les classes dominants o la capacitat econòmica per adquirir i emmagatzemar segons quin material o equipació esportiva.
La Patxanga Futbollera naix el 2020 al Parc del Clot per donar cabuda a identitats sexuals i de gènere dissidents
Però l’autogestió de l’esport també permet que hi accedeixin persones o grups socials que fins llavors estaven excloses d’aquesta pràctica per raons de gènere, d’origen o pel fet de tractar-se d’una modalitat minoritària. Rere l’esport-espectacle, professional, competitiu i normatiu, alineat amb la pau social de les ciutats disciplinades –en paraules del sociòleg Henri Lefebvre– assistim a una lenta reapropiació de l’espai públic, a través de pràctiques esportives que qüestionen les ideologies dominants. Persones políticament compromeses amb l’antifeixisme, l’antiracisme i el feminisme organitzen torneigs i lligues de vòlei platja, de roller derby o de futbol. Hi ha curses populars reivindicatives, balls urbans i practicants de parkour, les masses crítiques de ciclistes, gimnasos populars, on s’entrenen disciplines i se celebren vetllades de combats, rocòdroms autogestionats i equipats per les mateixes escaladores a tot el territori, skaters autoconstructores que okupen espais abandonats a on queda un simple paviment per dissenyar, construir i practicar als seus propis skateparks.
Esport, lluita i comunitat
La Patxanga Futbollera es va posar en marxa l’any 2020 al Parc del Clot de Barcelona, impulsada per persones que volien donar cabuda a totes les identitats sexuals i de gènere dissidents que juguen a futbol. “Per nosaltres té molt de valor, perquè suposa una presa conscient de l’espai públic. Lluitem per la pista cada cop que hi anem, en espais molt masculinitzats i a on els locals del barri tenen molta força”, ens explica una de les membres de la lliga. “L’objectiu no és guanyar, sinó tot el que es genera al voltant del futbol. Per això hi ha arribat molta gent diversa que s’anima a jugar, i s’ha creat una xarxa cada cop més gran, des d’un lloc bonic, cuidat, horitzontal, sense privatitzar cap espai”. En destaca, sobretot, una lliga de caràcter polític, “per la manera com ens organitzem o per altres coses que fem, recollint diners per causes i necessitats o ajuntant-nos per jugar i bloquejar la porta en un desnonament”.
Alguns estudis indiquen que la pràctica incrementa quan les condicions materials de les persones són més favorables
El Club Esportiu Popular de Manresa naixia el mes d’abril a la capital del Bages, vinculat a Arran Manresa. La iniciativa es trobava dins de la campanya “Ho volem tot!”, centrada en els problemes de salut mental que pateixen les joves en un context postpandemic. Una de les primeres accions va ser la de recuperar la Pista Castell, un espai esportiu històric ubicat al centre de la ciutat, que va ser la seu del Club de Bàsquet Manresa i va acollir multitud d’actes polítics i culturals durant dècades. Després de l’enderroc d’aquest pavelló, l’any 2015, només hi ha quedat un solar abandonat.
Des de l’assemblea de la Pista Castell, ens expliquen el seu cas. “A la ciutat existeixen pocs espais on practicar esport a l’espai públic, ja que la majoria es troben en mal estat. Si a això li sumes la manca d’un cercle d’amistats que vulgui també jugar a esports d’equip, sovint l’única manera de participar-ne passa per pagar una quota en un club privat que no totes podem assumir. Tot això fa créixer la dificultat per accedir a un oci gratuït, positiu per a la salut mental i física i que contribueixi a generar comunitat i a teixir vincles entre nosaltres”. I afegeixen: “Cal més que mai fomentar un esport popular arrelat al seu entorn, que fomenti els valors solidaris i cooperatius i que trenqui les barreres de la classe i el gènere”.
D’ençà que han recuperat la pista, han organitzat dos tornejos de futbol (un de mixt i un de no-mixt per a dones, lesbianes i trans), han creat un grup de WhatsApp (on hi ha 130 persones) des del qual s’organitzen diverses patxangues. La proposta del CE Popular de Manresa i recollida pel grup municipal FEM Manresa és aprofitar aquests terrenys per a instal·lar-hi una pista poliesportiva –de bàsquet, futbol i handbol– i un camp de voleibol, obertes i d’accés gratuït. Després de l’aprovació al Ple Municipal, l’Ajuntament de la ciutat s’ha compromès a habilitar la zona de l’antiga Pista Castell en un nou espai esportiu públic i obert a tothom.
Excursionisme horitzontal
“La relació entre l’anarquisme i l’esport sempre ha existit. El moviment humanista, higienista i naturista del segle XIX va tindre-hi molt a veure; es fomentava la pràctica de l’esport, per cultivar el cos, complementant-ho amb la lectura, per cultivar la ment. D’entre tots els esports, l’excursionisme va acabar essent el preferit, perquè oferia una sensació de llibertat i de contacte amb la natura. Per aquest motiu la immensa majoria d’ateneus llibertaris van formar el seu propi grup excursionista. La nostra intenció és recollir el testimoni dels antics ateneus i portar-lo més enllà”. Ens ho explica Albert Luque, secretari general de la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris (UGEL), una federació de vuit grups excursionistes de les comarques de Barcelona i Tarragona. “És un projecte que pretén donar cabuda a la filosofia llibertària en la muntanya actual, oferint una alternativa assembleària i horitzontal que creiem que fa falta en els models dels centres excursionistes”, afegeix.
La seva tasca es basa en l’eslògan “Esport, cultura i solidaritat”. Partint d’aquí, intenten recuperar la memòria històrica del maquis rural mitjançant l’esport, amb la gestió del sender GR 179 Ruta dels Maquis o amb iniciatives com la Marxa de la Resistència, que completa els gairebé cinquanta quilòmetres que separen Berga de Castellnou de Bages. “Durant aquest any s’ha creat una nova organització a Madrid, inspirada en la nostra feina”, explica Luque. “Han volgut reproduir la nostra organització i hem decidit compartir les sigles. El fet que es creïn grups locals nous o noves federacions ens anima a continuar treballant, perquè ratifica que cal una alternativa assembleària, igualitària i horitzontal a la muntanya”.
