Fa uns dies que ha començat a aparèixer dins del debat públic si caldria mantenir l’obligació de portar mascareta a l’aire lliure. Més enllà de les consideracions epidemiològiques entorn de les mesures sanitàries, la mancança que ens porta acompanyant el darrer any pot amagar una oportunitat. Una mena de punt d’inflexió dins del transcurs de les nostres vides que redescobreixi una qüestió elemental: la companyia d’una cara humana.
La cara aliena és un d’aquells misteris quotidians acceptats. Sense anar més lluny, el contacte amb la cara desperta reaccions més polaritzades que gairebé amb qualsevol altra part del cos. És fàcil prendre’s com una afronta que algú desconegut et toqui la cara: el fet que sigui habitualment visible no la fa abastable en tots els sentits, immune a l’ofensa, no es pot tocar sense permís. I, per contra, acaronar és una de les formes més sinceres d’afecte. Fins fa no gaire, ja que l’emmascarament col·lectiu derivat de les mesures contra la COVID-19 l’ha trastocada, aquesta ambivalència funcionava com a punt de fuga de qualsevol interacció quotidiana. Estar envoltat d’altri és reconèixer i anticipar-se a gests facials que apunten cap a les expressions més extremes de la convivència, de l’amor i de la violència.
“Estar envoltat d’altri és reconèixer i anticipar-se a gests facials que apunten cap a les expressions més extremes de la convivència, de l’amor i de la violència”
Aquest espectre és també el substrat d’una infinitat d’expressions populars. De les dues cares de la moneda al mirall de l’ànima. Potser s’entén més aquesta plasticitat en pensar amb l’objecte per excel·lència per amagar i substituir la cara en mil cultures: la màscara, un adorn que lliga la simbologia dels ritus primitius amb l’engany del teatre o la disfressa. Divertida o aterridora, la màscara es torna en metàfora del ventall de gestos que pot arribar a dibuixar un rostre. Fins al punt que deixa imaginar-se com l’element constitutiu, aglutinant o repel·lent, de tota trobada. Com si visquéssim sempre envoltats de caretes i que només en ocasions singulars o pautades poguéssim arribar a desemmascarar-nos per veure’ns de veres.
Més enllà de símils estètics o de cabòries, científics i científiques s’han trencat el cap preguntant-se, senzillament, per què l’Homo sapiens, enmig de tota mena de formes de vida al món, porta aquesta expressió fenotípica tan diferenciada, tan específica que la solem considerar, no sense raó, la manifestació material del que en diem personalitat, allò que ens fa distints com a individus. Si la resta d’animals no humans no en tenen, per què nosaltres sí? De totes les explicacions biològiques, n’hi ha una que a mi m’agrada especialment, la cara com a neotènia. Neotènia designa el manteniment de trets de l’animal immadur o infantil. Dit d’una altra manera, en comparació amb altres mamífers, i en particular amb els grans simis, durant l’etapa de maduració els sapiens no sofrim transformacions dràstiques en l’estructura òssia facial, guardem la cara de nen o nena.
“El manteniment de l’aspecte infantil serviria per conservar l’actitud protectora, propera, que desperten instintivament els nadons en els adults”
Aquesta afirmació pot semblar curiosa, però si comparem en com es desenvolupa el morro d’un ximpanzé adult no és difícil veure-hi una similitud més gran entre el rostre humà amb el de la cria del mico. El millor de tot són els avantatges associats a aquest tret adaptatiu. Suposadament, el manteniment de l’aspecte infantil serviria per conservar l’actitud protectora, propera, que desperten instintivament els nadons en els adults, que porta a tots els mamífers a protegir als qui encara estan en etapes de no valer-se per ells mateixos. Va ser un estri evolutiu per incorporar una forta sensació social, un impuls, fins i tot físic, vers la comunitat.
M’agradaria retenir aquesta idea. Que els animals humans tinguem una capacitat especialment desenvolupada de crear vincles els uns amb els altres i que, per mitjà d’aquests llaços, puguem donar-li un significat compartit –amb un llenguatge, amb una manera de mirar– al món, va ser possible en part a l’evolució humana particular per respondre a la necessitat general de moltes altres espècies no humanes de tenir cura dels petits.
Preguntar-se “per què en tenim, de cara?” és un punt de partida no només per retornar-li la importància a una part de la convivència que ha estat devaluada des que es va decretar l’obligatorietat de la mascareta en llocs públics. És una pregunta que ens ha d’empènyer a redissenyar de forma conscient la nostra sociabilitat dins del món. I fer-ho partint del suport mutu a alguns models cooperatius, però també a enfocaments com la matrística o a tots els coneixements, no tradicionals o tradicionals, inclosos els iniciàtics, que ens associen a les cures mútues. Obrint la mirada a tota la diversitat d’expressions que ens tornin a aquell impuls originari, atàvic, de reconèixer-nos fent-nos costat.
