El desnonament del passat desembre de l’Institut B9 de Badalona va ser, segurament, el desnonament més gran de la història recent de Catalunya. Un autèntic drama humà de dimensions enormes, arran del qual 400 persones que malvivien en condicions de misèria i infrahabitatge van ser abocades a viure al carrer sense cap mena d’alternativa. Un conflicte que va gaudir d’una gran cobertura mediàtica i que va ser utilitzat per un dels majors ambaixadors de l’extrema dreta a l’Estat –Xavier Garcia Albiol– com un autèntic laboratori pel populisme racista. En consonància amb una conjuntura generalitzada d’enfortiment del programa reaccionari, el B9 va ser, a més d’una de les expressions més crues de la profunda crisi d’habitatge que ens envolta, un intent de l’extrema dreta per legitimar i normalitzar el desnonament de centenars de persones a través de la deshumanització massiva de la classe treballadora migrant.
Aquest desnonament va tenir conseqüències terribles per les persones expulsades, perquè moltes es van veure abocades a l’infern del sensellarisme i només una part d’aquestes van poder accedir a una alternativa temporal en albergs, que en molts casos era inadequada i que en poques setmanes s’esgotarà. El desnonament també va implicar detencions per part de la Brigada Provincial d’Estrangeria, a més de tota la violència i criminalització que van rebre aquestes persones, exposades a un focus mediàtic profundament racista i paternalista. En resum: el desnonament del B9 va ser una autèntica derrota social. Ara bé, va ser també alguna cosa més?
El procés va ser un exemple valuós d’organització obrera en clau sindical i política, que deixa importants aprenentatges de com fer front a l’onada reaccionària i la crisi material i social
La jugada de Garcia Albiol no va ser la passejada triomfal que hauria desitjat, i el procés va ser un exemple valuós d’organització obrera en clau sindical i política, que deixa importants aprenentatges de com fer front a l’onada reaccionària i la crisi material i social a què ens aboquen a la classe treballadora.
En l’àmbit sindical, es va demostrar la importància estratègica de l’existència d’organització als barris obrers de les perifèries urbanes, llargament oblidats i menystinguts per l’administració –fos quin fos el color polític que la gestionés. Sense la presència d’estructures organitzatives obreres efectives a les zones on més patim aquesta crisi, treballant des del principi de la solidaritat i la unitat de classe, és impossible respondre-hi, ni fer front als discursos reaccionaris que la revesteixen per la manca de respostes polítiques creïbles al malestar social. Això ho coneixem de primera mà als sindicats d’habitatge.
Apuntant a la crisi d’habitatge i la seva arrel com a verdader detonant del conflicte, es pot curtcircuitar l’enaltiment d’Albiol i l’extrema dreta com a millors gestors de la crisi
En l’àmbit polític, es va demostrar la importància de mantenir-nos fermes en aquests principis per poder aixecar un mur efectiu contra el racisme i l’ofensiva reaccionària. No podem adoptar marcs explicatius del conflicte que, tot i estar socialment més generalitzats, emmascaren l’arrel política de la crisi i tracten des del moralisme l’ascens del sentit comú reaccionari. Això, políticament, és impotent. El lema “contra el racisme, unitat de classe” justament buscava això: situar l’antagonisme de classes com el marc explicatiu del drama del B9, i per tant també com el marc explicatiu de la seva solució. Entre el relat de l’extrema dreta i les explicacions moralistes i despolititzades del progressisme, vam aportar un relat de classe que va aconseguir colar-se al focus mediàtic.
Apuntant a la crisi d’habitatge i la seva arrel (que l’habitatge és una mercaderia i no un dret per la classe treballadora) com a verdader detonant del conflicte, en comptes d’assenyalar que és una qüestió de delinqüència lligada a l’ocupació, es pot curtcircuitar l’enaltiment d’Albiol i l’extrema dreta com a millors gestors de la crisi. Alhora, permet superar la visió humanitària estèril que sovint sectors progressistes utilitzen per descriure aquests escenaris, limitant-se a parlar-ne com si fossin situacions desafortunades sense solució o escenaris complexos sense responsables evidents, responent sempre des de la caritat. Aquesta és una despolitització del conflicte social que fa un mal servei a la nostra organització front l’avenç de l’extrema dreta, i que de fet l’alimenta, per la seva debilitat a l’hora d’oferir una solució real al problema i assenyalar-ne correctament els responsables. Tot el que no sigui plantejar la unitat de classe com a sortida a la crisi és alimentar la guerra entre pobres.
Tot el que no sigui plantejar la unitat de classe com a sortida a la crisi d’habitatge és alimentar la guerra entre pobres
Aquest podria ser un resum del paper que l’esquerra reformista va tenir al desnonament del B9: impotència i complicitat –activa o passiva– amb la situació. Malgrat que Garcia Albiol quedés com el dolent de la pel·lícula, tot l’arc parlamentari va estar al darrere d’aquest drama: des d’un PSC que va possibilitar l’execució del desnonament, aportant-hi un gran operatiu de Mossos d’Esquadra, fins a uns Comuns que des de l’anterior govern municipal no havien ofert cap solució a aquest conflicte, que ve de lluny.
Aquí rau el nucli de què pot ser l’aprenentatge del B9: que hauria estat un error esperar d’aquesta esquerra reformista còmplice i impotent una solució a un problema del qual ells mateixos formen part i pel que no tenen resposta: una resposta per a un macrodesnonament que s’ha executat en una ciutat amb prou habitatges buits per acollir dinou vegades tots els habitants del B9; una resposta a un espectacle morbós d’atiament de l’odi racista.
El desnonament del B9 ens va permetre clarificar quines eines polítiques i organitzatives ens permetran enfortir-nos i presentar batalla amb més possibilitats
Aquesta resposta la vam trobar en totes aquelles organitzacions i sindicats que vam plantar cara a l’odi racista frontalment, esgrimint la bandera de la unitat de classe; en les organitzacions i sindicats que vam aportar capacitats organitzatives reals per no deixar ningú enrere i acompanyar els habitants del B9 en aquella situació; en les organitzacions i sindicats que sense uns lligams amb l’esquerra reformista que ho frenessin, vam denunciar el negoci de l’habitatge com a culpable i la criminal complicitat política que l’acompanya, anunciant sense complexos la necessitat d’un model d’habitatge universal, gratuït i de qualitat com a solució a la crisi.
Això és el que també va ser el desnonament del B9: un moment de clarificació. Som testimonis d’una sèrie de polsos entre una extrema dreta en ascens i sectors dispersos de la classe treballadora que ens neguem a ser mers espectadors. Per a aquesta crisi que va per llarg, el desnonament del B9 ens va permetre clarificar quines eines polítiques i organitzatives ens permetran enfortir-nos i presentar batalla amb més possibilitats. Eines desvinculades de l’esquerra reformista i el seu projecte, que passen per la renovada unitat de la nostra classe, en tota la seva diversitat.
