“En […] és un pescador de Sant Carles de la Ràpita. L’amor i la dedicació que hi posa fa que les matinades no siguin dures i que es llevi amb il·lusió i moltes ganes de sortir a la mar. Però els números no li surten. Coneix-lo”.
Aquesta és una piulada que el Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya va fer fa uns mesos, va durar poques hores fins que algú del mateix departament va veure que calia esborrar-la. Però la piulada no era sinó l’evidència d’allò que tothom sap i tothom veu: el sector primari (el petit, s’entén) agonitza enfront de la gran indústria i del mercat global i el problema és que la gent no compra bé: “cal fer el consumidor més exigent” perquè “el mercat és el que és”. Ho deixava clar la consellera en una entrevista a El Temps. Aquesta idea parteix –espero– de la bona intenció. També l’Agència Catalana del Consum treballa per crear consciència “fonamentant actituds ètiques envers el consum”.
Avui la metàfora la podríem fer amb els desnonaments, on la mateixa gent que posa els cossos per salvar famílies davant de bancs que els fan fora de casa, després té els estalvis o demana préstecs als mateixos bancs
Recordo fa anys en una xerrada com l’Arcadi Oliveres exposava la paradoxa que a les manifestacions contra la guerra de l’Iraq, la majoria de manifestants tenien els seus diners a la Caixa, que era –i segueix sent– una de les grans inversores en empreses armamentístiques. La mateixa gent que es manifestava estava de facto aportant capital a la guerra. Avui la metàfora la podríem fer amb els desnonaments, on la mateixa gent que posa els cossos per salvar famílies davant de bancs que els fan fora de casa, després té els estalvis o demana préstecs als mateixos bancs. És un exemple més, com podria ser qualsevol altre perquè tots fem el que podem (i parlo en primera persona, que jo tinc contradiccions a cabassos).
Se’ns ha dit i repetit mil vegades que el nostre consum és la nostra arma i que les petites accions poden canviar el món; que els mercats es mouen en funció d’allò que comprem, i que doncs, comprant millor farem el món una mica millor. Així de senzill: compreu-li peix i li sortiran els números. Però amb les vides atrafegades, precàries i envoltades del consumisme salvatge, no sé pas mai com fer-ho per no participar d’un consum que em sembla inacceptable. Sovint acabo cedint a l’opció més senzilla, ràpida i a l’abast, sense mirar gaire què implica. O no volent-ho mirar; perquè tendim a obviar les implicacions negatives, sigui perquè són a l’altra punta de món o perquè ens les venen amb una rentada de cara. O simplement perquè tenim pressa. Però no són poques les coses o serveis que tenen alguna taca fosca, i com més saps més malament et sents.
Per més que ho intentem no podem fer-ho mai bé del tot, i potser el problema –em sembla– és tenir sobre la taula opcions de consum que no haurien de ser ni tan sols rere taula
No hi ha manera de viure tranquil amb el nostre consum de persones del primer món (el menjar, la roba, les finances, etc.). Per més que ho intentem no podem fer-ho mai bé del tot, i potser el problema –em sembla– és tenir sobre la taula opcions de consum que no haurien de ser ni tan sols rere taula. El mercat és una partida desigual on alguns van amb les cartes marcades i sempre guanya la banca. I l’administració ens passa la responsabilitat a nosaltres: consumim malament. Compreu-li peix.
I ens ho diu l’administració pública com també ens diu que hem de reciclar, mentre en plena emergència climàtica ni tan sols s’ha atrevit a prohibir els envasos plàstics. La mateixa que ens renya per utilitzar el vehicle privat mentre desdobla la C17 i treu trens a l’R3. L’administració que ha trigat dos anys a fer tornar el tren al Conflent o la mateixa que ens diu que hem de consumir local per salvar la pagesia, però que requalifica terrenys (en mans dels grans perceptors de la Política Agrària Comuna) per a posar-hi grans superfícies.
El nostre consum té una part de responsabilitat, sí: és important mirar amb lupa tot allò que consumim perquè les nostres accions individuals ens serveixen per estar bé amb nosaltres (que no és pas poca cosa) i per repartir millor la nostra –ínfima– riquesa. I tal vegada si som molta gent poden arribar a moure relativament alguna tendència en algun mercat, sí. El nostre consum pot ser una arma, però no podem oblidar que només són pedres contra avions.
Hem de passar la responsabilitat del consum a qui té les eines per regular-lo, a qui pot decidir què es pot comprar i què no, com i amb quins costos
Fa poc vaig llegir en un article que “sembla que hi ha alguna cosa unívocament cruel en crear un sistema que determina la rigorositat ètica segons el comportament de compra, estigmatitzant els pobres i alleugerint la càrrega als rics”. I caldria afegir-hi –penso jo– especialment quan el 52% de les emissions globals són causades pel 10% més ric de la població. El consum ètic no només hauria de ser accessible –que òbviament ha de ser-ho–, hauria de ser també l’únic: el normal i per a tothom. Tenir per triar només entre opcions que tinguin implicacions positives pel medi i les persones.
I som al cap del carrer: si juguem amb cartes marcades, tot allò que podem canviar individualment no servirà de res si no canviem de cartes. Hem de passar la responsabilitat del consum a qui té les eines per regular-lo, a qui pot decidir què es pot comprar i què no, com i amb quins costos. La vida ja és prou precària per a posar-nos tota la pressió i la responsabilitat sobre nosaltres. O juguem totes, o estripem la baralla.
