Agnés Mateus i Quim Tarrida són responsables de l’espectacle Patatas Fritas Falsas, que han portat a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), on es podrà veure fins al 29 de maig. Es tracta d’una proposta escènica multidisciplinària, que barreja performance, música i arts plàstiques i audiovisuals, parla del feixisme amb el seu estil ja consolidat, marcat per la contundència i l’humor.
Heu tornat a triar un tema controvertit.
Quim Tarrida: Parlem d’aquesta quarta onada, de feixisme, d’ultradreta, de la dreta radical. Té molts noms. S’emmascara i té molts colors. És complicat perquè està per tot arreu. Estem farcits de pensaments feixistes en el dia a dia.
Agnés Mateus: Ens resultava complicat parlar de com nosaltres ens enfrontem a això. És fort perquè sembla fàcil dir: “Mort al feixisme”. És molt fàcil veure l’enemic sempre fora, però quina és la nostra responsabilitat? Quines actituds hem heretat nosaltres que són un facilitador perquè l’extrema dreta existeixi? No ens hi estem enfrontant. És molt fàcil parlar de fatxes però, i tu, quants amics xinesos tens?
Portem un petit feixista a dins?
A. M.: Som hereus de quaranta anys de dictadura que han conformat la nostra societat d’una manera, i ens hem de revisar per veure en quin lloc ens col·loquem perquè col·locar-nos a fora del feixisme és molt fàcil. Però quants comentaris de merda consentim?
Q. T.: Quants polítics amb ideologia esquerrana tenen actituds feixistes? És estructural i et paralitza. I ara més que mai sembla que ens han paralitzat. Ja no hi ha actituds rebels. O ens hem fet grans o s’han apoderat d’un pensament, ja des dels infants i la joventut. Fa por.
A. M.: Si treuen 52 escons al Congrés és que la gent els vota i és per alguna cosa. Els morts al mar Mediterrani ens la suen des de fa molta estona. “Casa meva és casa teva” no és veritat.
Q. T.: Tot això per dir que ens feia entrar en conflicte perquè no volíem parlar del feixisme com si fossin “aquells de fora”. Si no pots identificar que hi ha una part d’això en tu que has de treballar, què estem fent?
La violència és una actitud feixista? Quin paper té?
“No estem educades per conviure amb opinions diverses ni per parlar sense arribar a enfadar-nos amb gent contrària a nosaltres”
A. M.: Quan ja no tens més arguments ni més raons apareix la violència. No estem educades en la comunitat, en el compartir, ni en l’escoltar, no estem educades per conviure amb opinions diverses ni per parlar sense arribar a enfadar-nos amb gent contrària a nosaltres.
Per això tenim una societat tan polaritzada?
A.M.: T’ajuntes amb gent que pensa com tu, que funciona com tu, que viu com tu, que té els mateixos interessos que tu, i els altres són els de fora. Això fa que quan et trobes amb gent molt diferent no tens arguments i arribes a la violència. La confrontació no ens portarà en lloc. Em fa pensar en Darth Vader.
L’odi forma part de nosaltres. És lícita la violència?
A. M.: És com estar en contra de la pena de mort. Jo no hi estic a favor, però depèn del que li fessin a la meva filla, jo agafo una metralleta i me’l carrego. Ser coherent és una merda. Ser conseqüent és molt complicat.
I, en canvi, a l’escenari la utilitzeu, no?
“L’escenari ens permet fer i dir coses que a la vida real no podem fer. És com una càpsula. Dir el que volem és la nostra feina”
Q. T.: L’escenari ens permet fer i dir coses que a la vida real no podem fer. És com una càpsula. Dir el que volem és la nostra feina, i és complicat perquè aquí estem en aquesta institució que és com un panteó, que ve d’on ve, que està pagada per diners públics i privats. Els escenaris s’han d’utilitzar per destapar coses o per aportar un petit gra de sorra perquè petites coses canviïn. Espero. Estem en un moment curiós, aquí dins. Hi ha entrat Carme Portacelli, però hi ha un topall que és l’administració.
Que dos artistes multidisciplinaris políticament incorrectes parlin de violència política al TNC és significatiu. Alguna cosa s’està fent bé?
A. M.: Nosaltres estem aquí perquè la Carme Portacelli ha decidit que estiguéssim aquí. És la primera dona directora del Teatre Nacional en 25 anys, i això se li ha de valorar, alabar, subratllar, defensar i recolzar. Va decidir apostar per companyies com la nostra o Les Impuxibles.
Q. T.: Està entrant gent jove amb altres formes de fer teatre.
A. M.: Però l’administració d’aquest edifici és la mateixa que fa 25 anys.
Q. T.: Està malalta.
A. M.: La burocràcia d’aquest edifici, dels mecenes, del consell d’administració, dels processos, és molt difícil de canviar, però s’ha de canviar. Hi ha molta feina a fer.
Com us ha afectat això?
A.M.: Tenim una estructura petita. Treballar amb aquesta burocràcia ha sigut cansat. No tenim la facilitat per gestionar-ho.
Q. T.: També té a veure amb el fet que ens qüestionem molt la humanitat de les coses, la incongruència de moltes burocràcies. Ens passa que estem fent una cosa que té un contingut polític i això fa que a la teva vida també tinguis més contradiccions i que saltis més. Els col·legues també et diuen: “Relaxa’t, que ets molt pesat”. Però és el que ens surt fer.
Patatas Fritas Falsas. Quin nom, no?
Q. T.: Què són les “patatas fritas falsas”? Cadascú pensa una cosa diferent. És una cosa aparent que n’és una altra, però que ni tu ni jo sabem. Estem immersos en aquesta bogeria d’una mentida estranya. No volíem que fos guai. És absurd, banal. Aquest dadaisme ens agrada.
A. M.: També volíem fer servir la idea de “T’ho menges amb patates”. Ens mengem les mentides a cullerades. Volíem que no fos transcendent i que cridés l’atenció.
Tanca una trilogia sobre la violència després d’Hostiando a M i Rebota, rebota y en tu cara explota: violència policial, de gènere i política.
A. M.: L’hem anat construint.
Q. T.: És una excusa.
A. M.: A la segona vam dir de broma que faríem una trilogia perquè tothom feia trilogies. Hi ha elements que es repeteixen i l’espai és semblant.
També direu noms i cognoms?
A. M.: Alguns.
Q. T.: L’herència del franquisme és una xarxa molt gran.
Als vostres espectacles són molt característiques les imatges visuals. N’hi ha en aquest?
“Què són les “patatas fritas falsas”? És una cosa aparent que n’és una altra, però que ni tu ni jo sabem. Estem immersos en aquesta bogeria d’una mentida estranya. És absurd, banal. Aquest dadaisme ens agrada”
Q. T.: A vegades necessites veure coses, disfrutar-ne veient-les. Jo vinc del món de les arts plàstiques.
A. M.: És que la que es menja les patates aquí soc jo perquè estic a l’escenari, però això és una feina de dos, a més de la de l’equip. És la feina d’un col·lectiu. Jo vinc de l’escena i ell ve de les arts plàstiques i té visió de vídeos. Ens complementem. És important poder barrejar aquests llenguatges que sumats et donen tot un cúmul de sensacions.
Acostumen a ser impactants, fins i tot desagradables. Jugueu amb això?
Q. T.: Jo dic que el que és insuportable són 40 anys de dictadura o el meu avi pres.
Amb el teatre voleu transformar?
Q. T.: Aportar.
A. M.: Sacsejar, remoure.
A qui odien Quim Tarrida i Agnès Mateus?
Q. T.: Odiar és molt fort.
A. M.: Tu no odies a ningú? Jo sí.
No us posareu d’acord…
Q. T.: Què suposa odiar?
A. M.: Voler que es morin.
Heu desitjat la mort d’algú?
A. M.: Jo ho he pensat. O he fet allò d’apuntar el nom i els cognoms i posar-los al congelador. Diuen que aquella persona desapareix del teu voltant. Coses d’aquestes psicomàgiques xungues [riu].
Q. T.: Ara ho miraré, però tenim el congelador buit.
A. M.: Hi ha un sentiment d’odi, per exemple, als polítics que decideixen fer una guerra.
Q. T.: Sort que ho treu a l’escenari.
Hi ha haurà tetralogia?
A. M.: No. Estem esgotades. Ha sigut molt intens. Tenim ganes de saber què és un dissabte i un diumenge. A mi aquest edifici m’ha impressionat. També hem treballat al Konvent de Berga.
Q. T.: Hi hem construït un espai de creació per treballar i perquè el pugui utilitzar la gent que fa teatre de base. És un llegat. Han sigut mesos de construcció.
A.M.: Acabem d’estrenar. És com un nadó que acaba de néixer. Està tot arrugat, i ara hem de veure quina cara fa.
