Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Maluks, grup de música

"És molt important transmetre un missatge feminista i en valencià, perquè ningú ho farà per nosaltres"

/ Jaume Verdú

Arriba a l’escena musical valenciana el primer disc del grup Maluks, Som i Vibrem, una proposta electro tropical amb missatges feministes i combatius. Les vocalistes Núria Pons, Marina Bolea i Laura Honrubia, conjuntament amb Maria Deltell, la punxadiscos, formen aquest quartet que va nàixer a principis de 2019 al caliu del barri de Benimaclet de València. El projecte musical, que transita pel dancehall, la cúmbia, la música jamaicana o el reggaeton, no s’entén sense les ganes de lluita feminista i de fer festa. La Directa parla amb elles de com és iniciar-se al món de la música amb una pandèmia pel mig, del masclisme als escenaris i del seu disc, que convida a ballar amb cada cançó.


Com foren els vostres inicis? D’on surt la idea de crear Maluks?

Marina Bolea: Sempre diem que jo vaig ser la celestina de les quatre. Volia fer un grup, i a Núria, a qui conec de Benimaclet, de l’institut, i som amigues de sempre, li ho deia, que molaria pegar-nos uns bailoteos damunt d’un escenari. Amb Laura, toque en la Filharmònica de la Universitat de València, i també li ho vaig proposar. Després, necessitàvem una DJ, i volíem que fora dona. Coneixia Maria de les Falles Populars, i li ho vaig proposar perquè havia vist que podia seguir la nostra línia. A ella li va molar, i va dir que sí.

Núria Pons: El que no contem molt és que el grup va començar a distància, perquè jo estava en Barcelona estudiant, i elles tres estaven ací. Quan vam començar, no coneixia a Maria en persona. Venia una vegada al mes a València i tractàvem de quedar, però fins a quasi un mes després de fer Maluks no ens vam trobar totes.

Concert de Maluks a Castelló de la Plana |Andreu Esteban

 

Dieu que mai us ho pregunten, així que us ho preguntarà la Directa. Com sou cadascuna de vosaltres i què aporteu al grup?

M.B.: Cadascuna, de son pare i de sa mare [riu].

Maria Deltell: Si parlem com a grup, soc molt impacient, molt d’organitzar. Necessite veure les coses acabades per a quedar-me tranquil·la.

M.B.: Impulsiva és la paraula.

N.P.: Jo sempre soc la que explica a tot el món com s’han de fer les coses. Sense donar lliçons, ho explique tot meticulosament. Això és una cosa graciosa que sempre em diuen.

M.B.: Núria és molt organitzadora. Jo no sé com definir-me. Vaig molt a etapes. Durant una temporada, estic molt tranquil·la; i en una altra, estic nerviosa [riu].

Laura Honrubia: Crec que una cosa que defineix Maluks, en general, és que som organitzades i quadriculades en algunes coses. Ens costa abaixar el ritme, i per a fer-ho cadascuna té la seua manera.

M.D.: Totes tenim els dos vessants. I entre totes ens retroalimentem, i tenim una forma de treball molt igualitari.

M.B.: Sí, de vegades ens diuen que som massa assembleàries i que necessitaríem més fluïdesa. Estem aprenent, però ens costa no opinar de tot.


Es diu que Maluks és del barri de Benimaclet, a València. Sou totes d’allà? O Benimaclet és una manera de ser?

“A mi l’etiqueta ‘de Benimaclet’ no m’importa. He viscut molt de temps allà, treballe al barri, i és com si fora el meu segon poble”

M.B.: Del barri, només som Núria i jo, però sí que ha sigut un poc el bressol de Maluks, on vam gravar el primer vídeo, on ens hem ajuntat moltes vegades. Maria va viure ací molt de temps. Laura és d’Albacete [riuen].

L.H.: Jo no soc ni de València [riu]. Però, és de veres que al principi, sense local, assajàvem a casa de Núria o de Marina, o al Centre Instructiu Musical, i per tant vam nàixer un poc allà.

M.D.: A mi l’etiqueta “de Benimaclet” no m’importa. He viscut molt de temps allà, treballe al barri, i és com si fora el meu segon poble. Però a Monòver reivindiquen molt que siga d’allà, i supose que a Laura, a Albacete, li passarà el mateix. Però sí, Benimaclet ha sigut un poc el nexe.


I la cançó “Furioses” sí que canta al barri de Benimaclet, no?

M.B.: Sí, això sí. Eixe era un tema que volíem tractar en algun moment, perquè va ser quan estava tot el barri amb el tema del PAI [de Benimaclet] i havíem de dir alguna cosa al respecte. A nosaltres ens va servir molt per a aprendre.


Us escoltava mentre preparava l’entrevista i us definiria amb la idea de “festa sí, lluita també”. Hi esteu d’acord?

Totes diuen que sí alhora.

N.P.: Des d’un primer moment, quan marcàrem les línies del grup, sabíem que volíem fer la música que a nosaltres ens agradaria ballar; una música amb la qual estiguérem a gust damunt de l’escenari, i que no tinguera una lletra banal, que no diguera res. Per exemple, amb la cançó “Furioses” vam tenir un gran debat per veure si amb cada paraula que utilitzàvem, estàvem còmodes; si transmetia el que volíem dir. Ha sigut una de les lletres que més ens ha costat, però va ser un procés molt bonic, el de construir entre totes un coneixement.

Concert de Maluks a Castelló de la Plana |Andreu Esteban

 

Vau nàixer el 2019, i començàreu a actuar a sales dels Països Catalans, a festivals, com el Feslloc o el Festivern… Com va ser eixa experiència?

L.H.: Realment, vam començar a ajuntar-nos el 2018, però és de veres que el primer tema va eixir en juny del 2019.

M.B.: Jo crec que mai hem acabat d’assimilar eixe inici. El nostre primer concert va ser al Feslloc. Va durar quinze minuts, perquè no teníem més cançons, però a partir d’eixe moment, la gent va començar a respondre i ens van cridar de més llocs. Però, fins que no vam arribar al Festivern, no ens vam parar a dir: “Ostres, que estem ací actuant davant de no sé quantes mil persones”. Encara ens costa pensar-ho.

N.P.: Al remat pense que és també perquè nosaltres hem anat abans a eixos festivals, i un any estaves fins a última hora escoltant al grup de les sis del matí, i l’any següent, ets tu l’últim grup, el de les sis del matí. Al Festivern, hauries d’haver-nos vist. Estàvem tan nervioses… Semblàvem algues de mar sense saber on clavar-se. Va ser una locura màxima.


Com heu viscut el canvi, com a grup, de passar dels festivals als espais amb aforament limitat, públic assegut i amb mascaretes?

M.D.: És complicat. En estar tot el món amb les mascaretes, no veus el feedback de la gent, no saps si se saben les cançons i les canten. Però, potser no ho hem notat tant com altres grups que fa més temps que van a festivals grans i que tenen un rodatge molt més gran. Nosaltres hem estat en festivals, però també hem tocat en llocs molt xicotets, per a casals, festes populars amb poc públic… i el canvi no ha estat tan radical. I crec que, de fet, està guai, perquè ens ajuda a perdre la vergonya i els nervis damunt de l’escenari, i a cada vegada estar més fortes i preparades per al que vindrà, quan tot açò passe.

L.H.: Sí, eixa és la part bonica de tot. Però, també ha sigut fotut, perquè comences i esperes que siga el teu estiu, amb concerts i festivals, per saber què és això de tenir un grup. I de colp, eixa part xula no està, i és un any en què acabes de començar, però encara no has viscut tot allò que t’agradaria. Ens sentim novelles, perquè no estem tenint totes les vivències que hauríem de tenir com a grup en començar.


Pel que fa a l’escena musical més combativa o política, trobeu que està molt masculinitzada? Està canviant això?

“Cada vegada hi ha més [grups de dones], però continua estant molt masculinitzada. Si mirem programacions de festivals, cartells de concerts…, inclús els que posen a la televisió, la majoria són homes”

N.P.: Cada vegada hi ha més [grups de dones], però continua estant molt masculinitzada. Si mirem programacions de festivals, cartells de concerts…, inclús els que posen a la televisió, la majoria són grups d’homes. En tots els concerts que ha emès À Punt a les nits, no hi ha hagut cap concert de dones. Ni un! Al final, s’han d’impulsar propostes perquè grups de dones s’empoderen, perquè els grups estan. El problema és que no s’aposta tant per elles.

M.D.: Quan pense en referents de música reivindicativa o combativa amb els que m’he criat, sempre han sigut tios, amb lemes i reivindicacions superimportants, perquè ens hem nodrit d’això, però sempre faltava la part de gènere que ningú cobria. És a dir, cobrien la lluita anticapitalista, la lluita antifeixista, però la lluita feminista ningú la cobria, perquè no hi havia grups de dones. Aleshores, és important tenir eixe altaveu i ser cada vegada més, i de tots els estils, des del trap fins al reggaeton, metal feminista, punk, de tot. És molt important transmetre un missatge feminista i en valencià, perquè si no ho fem nosaltres, ningú ho farà per nosaltres.


Heu patit actituds masclistes en aquest camí artístic? 

N.P.: Recorde que en un concert, dels primers que férem, hi havia un grup d’homes a baix, en el públic, i no paraven de parlar de nosaltres, cosificant-nos i fent-nos un escàner. Que si com va, que si el cos que té…

M.B.: Uns bavosos borratxos, vamos.

M.D.: Per desgràcia, això ens passarà més vegades. De moment, tenim la sort que no ens ha passat res heavy, ni en les xarxes ni res. Creuem els dits. Donat el que altres companyes que toquen en grups ens conten… A algunes les han linxat. Esperem que no ens passe, però és una realitat.

L.H.: No ens ha passat res així, però sí que patim comparacions amb altres grups de xiques. Els grups de dones patim molt la comparació. Tu, quan veus un grup de xics, t’agrada o no t’agrada. Punt. En canvi, amb nosaltres sempre és: “Us sembleu a aquest altre grup”, o “sou millors o pitjors que…”, o “esteu més bones o menys que…”.

M.D.: És una merda, però així està el tema.


Creieu que us exigeixen o us fiscalitzen més pel fet de ser dones?

“No volem petar-ho només per ser un grup de dones. Volem petar-ho per la nostra música. Moltes vegades et contracten sense saber ni quina música fas, només per ser un grup de dones, per a cobrir el cupo”

M.B.: Personalment, sí que sent la pressió d’haver de fer-ho molt millor que qualsevol grup de tios. L’altre dia ho parlava amb elles. Estava veient el concert de Zoo, en À Punt, i m’entrà un sentiment de frustració, de pensar que no sé si nosaltres arribarem a això, saps? A ser el que són ells, i no parle de qualitat. Vaig veure molt clara la barrera entre els grups de tios i els de ties. Ells ja tenen l’apoderament de per si, pel fet de ser tios. Va ser una sensació molt estranya. I jo no perd la fe en nosaltres, anem a petar-ho. Però és més difícil.

N.P.: No volem petar-ho només per ser un grup de dones. Volem petar-ho per la nostra música. Moltes vegades et contracten sense saber ni quina música fas, només per ser un grup de dones, per a cobrir el cupo. Volem que ens valoren pel que fem. El nostre treball no val només perquè nosaltres siguem dones, val per moltíssimes altres coses més.

L.H.: A més, sabent que hi ha gent que et contracta pel fet de ser dona, ens exigim molt més a nosaltres mateixes, per demostrar el que realment valem.

M.D.: Eixa paritat estaria genial veure-la també pel que fa a sous i d’horaris. Ja no val que ens contracten per complir un cupo i rentar-se la cara. Ara, gràcies a la lluita feminista, hi ha cada vegada més dones cap de cartell. Moltes vegades, el que els interessa als festivals són els caps de cartell, que en majoria encara són homes.

 

Anem a pel disc. Què voleu dir amb Som i Vibrem?

M.B.: Realment, nosaltres teníem al cap un altre nom, però no va quallar molt en el nostre entorn. Era una cosa així com “vibra i sabor”, i estàvem molt convençudes que seria eixe. Però, en veure que la gent no ho pillava, el vam canviar.

M.D.: Sí, és un joc amb “som” i “serem”, però “vibrem”, perquè som més modernes, i vibrar és tenir poder, estar unides, juntes i radiants. Tot el que té la paraula vibrants, que és poderio.


Com definiríeu la mescla d’estils que combineu al disc per a algú que encara no us ha escoltat?

N.P.: És una mescla d’estils jamaicans i llatins amb electrònica. Però, també un poc de dub i reggae, per a gaudir de la música en un concert i en casa.

L.H.: Volíem lluir la veu en alguns moments, amb més harmonia i lírics; i ens abellia fer temes també lents, i que se’ns escoltara més enllà dels temes de festa perquè la veu eixira en altres àmbits.

M.D.: Sí, mesclem estils i subestils, des del dancehall fins a la cúmbia, a la música cubana; amb electrònica d’arrels jamaicanes. Tots els samplers que s’utilitzen venen d’ací, creant una sonoritat pròpia. Amb uns baixos i uns samplers concrets, amb sons semblants, encara que les cançons siguen d’estils diferents; quan ho escoltes, saps que som nosaltres.


Dels vostres referents, que en altres entrevistes heu anomenat que van des d’Iseo & Dodosound o la Sra. Tomasa, fins a Beyoncé, Rosalia o Nathy Peluso, quines estan més presents al disc?

M.D.: Tots [riuen].


Si sols poguéreu triar una de les onze cançons que té el disc, quina escolliríeu?

N.P.: Jo crec que hi ha dues. Una, amb què fem més festa, “Soca-rel”. I una altra, la que més ens emociona, que és “Naveguem”. Amb aquesta ens sentim més identificades com a persones, no sols com a grup. Hi ha consens en aquestes dues.


Com se us presenta el llançament del disc en
mig d’una pandèmia?

“Tenim dates fixades per a presentar el disc, però, clar, tot està subjecte al que passe, perquè si tanquem dates de concert, però després ens hem de quedar a casa…”

M.B.: No tenim ni idea. Bàsicament, eixe és el resum [riuen]. Esperem que la gent el puga escoltar a casa, i després ja veurem. A mi, mirar cap al futur se’m fa difícil.

N.P.: Tenim dates fixades per a presentar el disc, però, clar, tot està subjecte al que passe, perquè si tanquem dates de concert, però després ens hem de quedar a casa…

M.D.: Estàvem ratllades pensant si, per exemple, el dia d’abans de llançar el disc ens deien de sobte: “Tot el món a casa”; i el disc es perd completament, la gent deixa d’escoltar-lo. Això ens feia molta por.

N.P.: Sí, perquè ja ens ha passat. Quan vam treure “Furioses” amb el videoclip, un dia després, es va decretar l’estat d’alarma, i tot el món es va quedar en casa. Aleshores, tot l’esforç i la il·lusió que havíem posat en la cançó, amb el videoclip, es perd. Sentíem por en pensar en aquesta experiència. Però, a tirar endavant passe el que passe.

L.H.: A mi el que em fa pena és no poder fer una gira com tocaria. Mola llençar el disc, però també el concert de presentació del disc, amb col·laboracions i amb moltíssima gent. Si no podem fer això, potser és el que més mal ens farà.


Teniu algun consell per fer més suportable l’espera fins que torne a arribar l’hora de ballar i fer comboi amb les amigues?

M.B.: Que escolten les nostres cançons i troben els missatges que volem transmetre.

N.P.: I que el ballen molt [el disc]. Que graven un TikTok ballant les nostres cançons i ens etiqueten [riu]. I que disfruten.

M.D.: I que mentre arriben els concerts, que ens donen feedback, si els agrada, quines cançons…