Ús restringit per a un consum responsable
Jaume Carles Frisuelos
Director de l’IES Ramon Turró i Darder (Malgrat de Mar)
Il·lustració de Felipe de San Pedro
Amb l’inici del curs escolar 2014-2015, els centres educatius de Malgrat de Mar (el Maresme) vam decidir “restringir” l’ús de telèfons mòbils
o similars als recintes. La paraula restricció fa referència a la reducció o limitació d’alguna cosa, i en la qüestió dels mòbils existeix per raons de caràcter pragmàtic
i pedagògic que justifiquen aquesta mesura. Així vam acordar-ho en una reunió del Consell Escolar del municipi arran de diversos conflictes registrats entre alumnes de la població.
Els fets van passar fora dels recintes i en horari no escolar, però la seva gènesi es va produir a les xarxes socials i en horari lectiu. Els participants en l’esmentada reunió vam explicar que hi havia hagut gravacions no autoritzades a les aules i als patis, robatoris, episodis de ciberassetjament, col·lapses de la xarxa wifi i intents de còpia en proves d’avaluació. També havíem observat que una part de l’alumnat no jugava, ni feia esport ni tampoc interaccionava amb els seus companys a les hores d’esbarjo.
Davant d’això vam acordar “restringir l’ús de telèfons mòbils o similars en tot el recinte escolar”, “recomanar no portar-los al centre excepte per a la realització d’activitats autoritzades”, a més de derivar en els mateixos alumnes “la responsabilitat de qualsevol gravació i posterior distribució d’imatges en xarxes socials sense permís dels responsables del centre educatiu”, tot advertint-los que, en cas que s’observés un ús no autoritzat, “es retiraria l’aparell per ser lliurat a la família el següent dia lectiu”.
Aquestes mesures es van comunicar a la comunitat educativa i, en general, van ser rebudes de forma molt positiva tant pel professorat com per les famílies, a les quals es va demanar col·laboració. En general, s’entén que cal regular l’ús dels mòbils a les classes i només es discrepa sobre la “prohibició” durant les estones d’esbarjo, però com que és una norma comuna en tots els centres del municipi, des de la primària fins a la secundària postobligatòria, la seva implantació no ha generat cap controvèrsia.
Cal recordar que, no fa gaires setmanes, el govern francès també ha decidit prohibir l’ús dels telèfons mòbils en tots els centres del país. En aquest cas, els arguments dels legisladors francesos són plenament compartits: adverteixen que “els mòbils afavoreixen el ciberassetjament, exposen l’alumnat a imatges de violència i pornografia, fan disminuir la concentració i, a les estones d’esbarjo, limiten les interaccions socials”.
En contra d’aquests arguments hi ha qui aposta per un ús lliure i ensenyar els alumnes a fer servir les tecnologies al seu abast de forma segura. S’hi pot estar d’acord i, de fet, els centres educatius ja solem programar activitats en aquest sentit. Al capdavall, el mòbil és una bona eina per aprendre la programació d’aplicacions, fotografies o gravacions en el context d’una activitat lectiva. Però això no exclou l’adopció de normes i estratègies que vulguin recuperar-ne un ús raonable, atesos els perills que impliquen aquests aparells. Pensant que es tracta de nens
i adolescents, no adults, creiem que han de tenir pautes molt concretes per fer-los veure que es pot viure
i establir unes bones relacions socials sense necessitat d’estar tota l’estona connectat.
Probablement el futur exigirà implementar el mòbil a les aules, caldrà estudiar-ho. Però mentre no es trobin fórmules que permetin anul·lar els seus desavantatges, alguns centres creiem que ha de tenir un ús restringit, controlat i prèviament autoritzat als recintes. Així ho hem decidit les escoles de Malgrat de Mar.
Dispositius mòbils: amenaça o oportunitat?
Mercè Gisbert Cervera
Catedràtica de Tecnologia Educativa de la Universitat Rovira i Virgili (URV)
En els darrers cinc o sis anys hem presenciat com els dispositius mòbils (ordinadors, tauletes, telèfons…) s’incorporaven a la nostra vida quotidiana amb tanta naturalitat que ens sembla que els hem portat a la bossa i a la butxaca tota la vida.
Quan hem estat conscients de la presència d’aquests aparells, ens hem adonat que ens resulta difícil viure sense ells, ja que ens aporten comunicació en temps real amb totes les parts del món connectades (no oblidem que hi ha una gran part del planeta que encara no hi té accés). Han convertit allò llunyà en una realitat propera, han ajudat a trencar i difuminar les barreres de l’espai i el temps, i han convertit la comunicació síncrona –des de qualsevol lloc i en qualsevol moment– en una realitat 24/7 i 365 dies a l’any. D’altra banda, han aconseguit que creéssim uns vincles tan potents que algú creu que sense tecnologia i sense connexió no podríem viure. Realment no podríem viure? Abans de tornar a aquesta qüestió, m’agradaria explicar una anècdota.
Fa tres anys em van convidar a participar en una taula rodona durant la setmana del Mobile World Congress en el marc del programa Schools, on també participava el representant d’una gran multinacional de la informàtica. Doncs bé: aquest representant va començar a llegir un text sobre els perills que comportaria la incorporació d’una tecnologia a l’àmbit educatiu i els efectes negatius que provocaria. En escoltar-lo, tots els assistents vam pensar que inevitablement es referia al telèfon mòbil, però en realitat estava parlant del bolígraf. La seva intervenció em va evocar a altres textos que, durant el segle XX, han aparegut sobre les amenaces que podien generar les “noves tecnologies” aplicades al món educatiu i els efectes “devastadors” que podien tenir per al procés formatiu i, especialment, per als aprenents de les noves generacions. Realment suposen una amenaça? Per a qui?
Per respondre-ho, cal tenir en compte dos elements bàsics: el primer és que cap tecnologia (ni actual ni passada) s’ha dissenyat de manera específica per a l’àmbit educatiu. Sent així, sempre haurem d’adaptar el seu ús com a eina, recurs o entorn educatiu perquè sigui beneficiosa amb vista al procés d’ensenyar i d’aprendre (o per a tots dos); en segon lloc, que la tecnologia no és ni bona ni dolenta en si mateixa, sinó que depèn de la seva aplicació i, per què no, de la seva oportunitat d’incorporació en el procés formatiu.
De tecnologia, doncs, fa temps que se n’aplica a l’educació i, quan això ha succeït, sempre han aparegut debats i controvèrsies entorn de cada generació d’artefactes. També és veritat que mai com ara aquesta tecnologia havia estat tan accessible per a tothom (grans i petits) i en tots els contextos (social, educatiu i personal). Sembla, fins i tot, que la tecnologia mòbil amenaci les bases de l’educació actual, quan realment no té el poder que li donem.
La seva amenaça, en tot cas, té a veure amb la incapacitat del sistema escolar i de la comunitat educativa de “controlar” les implicacions que causa la tecnologia mòbil (accessible, barata, portable i usable). Això genera por, perquè no en podem preveure les conseqüències i, tot seguit, pensem que amb un plantejament tradicional d’assignatures compartimentades, horaris preestablerts, un professorat que no sempre té la competència digital òptima i un context familiar que no té temps suficient per a ensenyar en condicions, el més fàcil seria prohibir-la. Una solució amb la qual pensem que l’amenaça desapareix, quan a l’hora de la veritat continua latent fora del centre escolar.
Una solució, per a la qual no hi ha receptes magistrals, és acompanyar l’ús dels dispositius mòbils i educar, educar i educar la comunitat educativa en una mateixa direcció. No només pensant en els perills, sinó també en els seus avantatges i bons usos.
