Filla d’una família migrada des de la Xina, Paloma Chen (Alacant, 1997), es va criar entre fogons al restaurant familiar d’Utiel (la Plana d’Utiel-Requena). Formada en Periodisme a València i en Filosofia i Llengua Xinesa a la Universitat d’Estudis Internacionals de Shanghai, participa en xarxes com la Plataforma Migrant Transnacional – Europa o Tusanaje, que divulga la identitat de la diàspora xinesa. El 2022 va publicar el seu primer poemari, Invocación a las mayorías silenciosas (Letraversal). Amb projectes com Shanshui Pixel Scenes, experimenta entre poesia, píxel art i tradició xinesa. La seua obra és un exercici de costura identitària, que assenyala les fractures dels relats dominants i convida a imaginar-ne de nous, més fidel a les vides que massa sovint encara es lligen com “les altres”.
En el teu poemari parlaves de la migració com una ferida i de la identitat com un equilibri entre mons. Creus que aquesta sensació és compartida en general per les segones generacions?
Sí, són vivències que, tot i ser personals, es donen en molts altres casos. He parlat amb companyes de la diàspora xinesa i d’altres comunitats que s’identifiquen, o no, com a segones generacions, i hi ha un imaginari comú que hem construït juntes, també per mitjà de la lectura d’escriptores que han reflexionat sobre aquestes temàtiques. La manera de viure-ho pot variar, però conceptes com el de la ferida ens ajuden a posar paraules a experiències compartides. També hi ha motius molt potents, si parlem de l’Estat espanyol, perquè existeix una narrativa força marcada que defineix qui forma part d’Espanya i qui no. I això, evidentment, ens afecta.
Quan et diuen que pertanys a la “segona generació”, què penses? Quina relació tens amb aquest terme?
Crec que “segona generació” i altres termes similars són conceptes que descobrim a través de la lectura, sobretot de textos acadèmics d’antropologia o sociologia. Quan vaig conéixer aquest terme, vaig entendre’n el significat. Em pot servir per a identificar-me, especialment entre persones que també el coneixen. Ara bé, des d’una perspectiva personal, crec que, per a moltes de nosaltres, aquests conceptes resulten estranys, siga segona generació, integració o altres de semblants. Parlen des d’un lloc central cap a l’alteritat i la perifèria, que som nosaltres. És un llenguatge que no hem creat nosaltres. De fet, parlant amb altres companyes, moltes es pregunten: “Segona generació de què?” Algunes se senten plenament espanyoles i rebutgen el terme, perquè, literalment, implica ser “segona generació xinesa”, quan potser se senten “primera generació espanyola d’origen xinés”. En el meu cas, sempre he estat entre mons: la meua família xinesa biològica i l’entorn espanyol que m’ha cuidat i estimat. Vaig créixer a Utiel, on era l’única persona xinesa, l’única racialitzada a l’escola i a l’institut. Sentia clarament la mirada externa, com si tothom fos “del poble” i jo no. Força coses que m’allunyaven dels altres tenien a veure amb ser vista com “la xica xinesa”. Altres persones ho han viscut de manera diferent, sobretot en ciutats amb més presència migrant o amb comunitats xineses més grans. Però la sensació d’alteritat hi és igualment. A vegades només cal mirar la tele o sortir del teu entorn habitual per notar-ho.
Quin paper tenen els idiomes en la construcció de la teua identitat i la teua obra? Per tu, escriure en castellà o en català genera una relació diferent amb la teua experiència?
És absolutament vital. Com a persona molt de lletres, la qüestió de l’idioma ha estat cabdal en la construcció de la meua identitat. Sempre he estat obsessionada amb escriure i expressar-me bé, perquè sovint sentia que la gent donava per fet que no ho sabria fer. Tot i que sobre la comunitat xinesa pesen estereotips “bons”, jo vaig interioritzar la idea que no parlaria bé el castellà o que no el sabria escriure. Per això m’hi vaig esforçar moltíssim, fins al punt que m’he acabat dedicant a la literatura i al periodisme. Sempre he estat bastant tímida i introvertida, amb dificultats per expressar-me, però volia comunicar-me, d’una manera sovint molt violenta, com el món sembla exigir. El preu d’això, en el meu cas, ha estat perdre part del xinés. Encara puc parlar-lo amb els meus pares sobre qüestions familiars, però no amb la fluïdesa ni els codis que m’agradaria. Tot i haver estudiat un temps a la Xina i voler mantenir-hi el vincle, no és el mateix, perquè la meua educació –l’escola, l’institut, la universitat…– ha estat tota ací. Per a mi, la llengua i la identitat estan íntimament lligades, i sempre he sentit una mena de dissociació. És una sensació que interioritzes, sobretot perquè la societat ho remarca. La meua poesia reflecteix com pense, que normalment és en castellà, però també hi apareixen el valencià, l’anglés i el xinés, les altres llengües amb què visc.
Dius que l’experiència com a xiqueta de família xinesa a Utiel va marcar la teua identitat. Com creus que t’ha influït eixa vivència en la manera d’entendre el periodisme i la literatura?
“Som moltes dones racialitzades escrivint des d’un lloc de desplaçament, de mirada perifèrica. Sempre hi hem estat, però se’ns continua veient com a transitòries”
Va influir en el fet que jo, al meu poble, em sentia força aïllada, i crec que simplement em vaig recollir en el meu món interior. Quan una no es pot comunicar amb el seu entorn, apareix un diàleg intern molt intens. Sentia una barrera amb els meus companys de classe que anava més enllà de la cultura: hi havia una distància emocional, social, de mons. I davant d’aquesta impossibilitat de connectar, em passava el temps llegint, escrivint, observant. Sempre he estat una “rata d’ordinador”. Vaig tenir un blog d’escriptura dels 12 als 16 anys, i les meues primeres amistats profundes van ser a través d’internet. Això em va portar a estudiar Periodisme, no per vocació clàssica, sinó per la necessitat vital d’entendre el món. Era un mecanisme per calmar l’angoixa que em generava no comprendre’l. Escriure s’ha convertit en una forma d’arrelament. Davant la impossibilitat d’encaixar en cap espai físic o social, la literatura ha sigut el lloc on construir casa. I no soc l’única. Som prou dones racialitzades escrivint des d’aquest lloc de desplaçament, de mirada perifèrica, i amb una urgència molt gran per fer-nos lloc. No som noves, no hem arribat ara, sempre hem estat ací, però se’ns continua veient com a transitòries. La literatura, en aquest sentit, també és resistència. És una manera de dir: “Som ací, no ens n’anem, i tenim veu”.
El teu treball periodístic i poètic reflecteix la realitat de persones com tu, que han nascut a l’Estat espanyol, però que tenen un altre origen. Com creus que el feminisme pot ajudar a desmuntar eixos estereotips de gènere i racisme que afecten a les dones asiàtiques?
Per a mi, el feminisme és una de les grans victòries de les darreres dècades a l’Estat espanyol. Dir que és una victòria no vol dir que tot estiga guanyat: molts espais pels quals hem lluitat amb dents i ungles ens els estan tornant a llevar, i cal continuar resistint. En el meu cas, com a dona asiàtica i racialitzada, el feminisme em va donar ferramentes per a entendre millor la desigualtat i la discriminació. Em va ajudar a pensar-me com a dona en termes que mai havia considerat i que em van resultar alliberadors. Però també és cert que l’antiracisme em va aportar una altra mirada igual de necessària. Per això crec que cap d’aquests marcs és suficient per si sol. Han de ser complementaris. En aquest sentit, el concepte d’interseccionalitat és clau. Ens ajuda a entendre com se superposen diferents formes d’opressió –de gènere, de raça, de classe…– i a explicar, per exemple, per què certes experiències són pròpies d’una dona asiàtica i no d’un home asiàtic o d’una dona blanca. No es tracta de competir per veure qui pateix més, sinó de comprendre millor les nostres vivències. Quan vaig començar a militar com a feminista, fa més d’una dècada, em vaig adonar que el feminisme hegemònic a l’Estat espanyol deixava de banda aspectes essencials com la raça i la classe. Encara hui, quan escric per a mitjans generalistes, sovint em pregunte: quin és el subjecte polític del feminisme? Qui són, realment, “les dones”? L’antiracisme i el feminisme decolonial –com el de les feministes negres dels Estats Units– han qüestionat aquesta visió limitada amb preguntes tan senzilles com: “I jo no soc una dona?”. Força dones, com elles, no s’han sentit reconegudes com a tals pels moviments feministes, però tampoc pels antiracistes, dominats sovint per una visió masculina. I malgrat tot, continuem rascant espais i obrint camins. És difícil, però hi som.
Has treballat en projectes que visibilitzen la diàspora xinesa. Creus que el feminisme decolonial a l’Estat espanyol té en compte les experiències de les dones asiàtiques o encara està més centrat en altres narratives?
“Quan parlem de dones migrants en cercles feministes, sol dominar una mirada assistencialista, molt d’ONG, més que una perspectiva decolonial”
Crec que, en general, no es tenen en compte les experiències de les dones asiàtiques. I, de fet, parlar de “dones asiàtiques” és aplicar categoria prou àmplia, igual que quan parlem de la diàspora xinesa. Dins d’aquesta diàspora hi ha una gran diversitat,
i també soc crítica amb el sinocentrisme que sovint es produeix, fins i tot dins de la mateixa comunitat antiracista. Per qüestions de nombre i per la configuració històrica i geogràfica d’Àsia, podem caure fàcilment en aquesta tendència. El que m’ajuda a pensar-hi és, de nou, el marc de la interseccionalitat: entendre els factors que ens uneixen i ens diferencien, però d’una manera que enriqueix i ens fa aprendre. No són comparables, per exemple, les violències que ha viscut ma mare –una dona xinesa, migrada, treballadora en un restaurant– amb les meues, nascuda ací, amb documentació i parlant l’idioma. Són experiències radicalment diferents, i cal ser més curoses i específiques. Ens hauríem d’interessar més per aquestes experiències minoritzades que, malgrat la seua invisibilitat, revelen força coses crucials sobre les violències estructurals i el funcionament del sistema. Quan parlem de dones migrants en cercles feministes –sobretot blancs– sí que es toquen temes importants i compartim lluites, però sovint domina una mirada assistencialista, molt pròxima al discurs d’ONG, més que una perspectiva realment decolonial. En el cas del feminisme decolonial, tampoc som massa visibles. Hi som, però no ens veuen. També pesa bastant el tòpic que les persones asiàtiques no pateixen racisme, o que la nostra situació és molt diferent de la d’altres pobles, i això dificulta encara més la nostra participació en aquests espais.
Creus que hi ha hagut algun avanç real en la percepció de la comunitat xinesa que es té ací en els últims anys?
Crec que, en general, som bastant invisibles, com si la gent no pensara que ens pot passar res: no pensen que patim racisme, que escrivim, que tenim una veu pròpia… Encara hi ha molt aquesta idea que ens diferencia d’altres persones racialitzades amb frases com: “els xinesos són molt treballadors, són llestos i no generen problemes al barri”. I justament per això, és molt fàcil projectar sobre nosaltres estereotips, dir barbaritats, desinformar o provar coses sense cap mena de coneixement real. Hi ha una sensació de desconeixement molt gran. A això s’hi afegeix un altre tema que també ens afecta: la geopolítica. La manera com apareix la Xina als mitjans de comunicació –siga per ximpleries o per qüestions importants– és sempre des d’una perspectiva molt reduïda. No hi ha gaires veus, no es mostra la diversitat ni la complexitat. I això genera por, una por real cap a la Xina com a potencial enemic. Tot això, a les persones que vivim ací, que som veïnes, ens separa encara més. No vull dir que tothom ho pense, però aquest imaginari està present, i pesa.
Últimament, han sorgit més iniciatives culturals que posen el focus en la diversitat racial i les diàspores en general. Quins projectes o col·lectius en l’àmbit europeu et semblen especialment inspiradors en aquesta línia?
Tinc bastants noms i referències al cap, però com que estic una mica nerviosa, ara mateix no te’ls sé dir. Dit això, hi ha una qüestió bàsica que, tot i que a mi no m’afecta directament –perquè vaig nàixer ací i tinc la nacionalitat d’ací– sí que ha marcat la vida de la meua família, d’amistats i de molta altra gent al meu voltant: és la regularització. Si parles amb qualsevol persona migrada, segurament et dirà que aquesta és la seua prioritat número u. Jo, que estic força centrada a analitzar el racisme dins del món cultural i periodístic, em trobe amb això constantment: com vols que siga poeta, escriptora o periodista, si ni tan sols tinc papers? En aquest sentit, la campanya “Regularización Ya!” ha sigut molt inspiradora. Ha aconseguit teixir aliances entre comunitats racialitzades i migrants diverses. Ens ha unit al voltant d’una violència molt concreta, una necessitat compartida. I això, tenint en compte també la perspectiva de classe: si has migrat en condicions més favorables, evidentment tot això t’afecta menys. També he participat en iniciatives en l’àmbit europeu per la regularització en diversos països, però com que depenen del govern de cada estat, costa molt més coordinar una lluita conjunta.
El teu projecte Shanshui Pixel Scenes combina el vessant poètic, l’art i la tecnologia. Com creus que les noves eines digitals poden transformar la manera en què consumim i experimentem la poesia?
“La gent sovint s’imagina que la poesia s’escriu mirant pardalets per la finestra. A mi m’interessa la poesia que et sacsa, que t’escup a la cara, que apareix a qualsevol lloc”
Per mi, la poesia continua, encara, massa associada a estereotips. La gent sovint s’imagina que la poesia és un llibre escrit per un senyor a casa seua, mirant els pardalets per la finestra. És una imatge molt bella, molt pura, molt delicada. Però a mi m’interessa la poesia que et sacsa, que t’escup a la cara, que és oral, que pot aparéixer en qualsevol lloc. Aquest projecte naix de l’interés pels videojocs, per l’interactiu, per la tecnologia, i es connecta amb això que em preguntaves: crec que la tecnologia té un potencial artístic fascinant. Els videojocs, per exemple, permeten que el jugador experimente en la seua pell les vides d’altres persones. I això em sembla increïble. Shanshui Pixel no és un videojoc, almenys no en el sentit clàssic. Són poemes, però no és un poemari. És una col·lecció digital on els poemes dialoguen amb il·lustracions en píxel art. El que em va cridar l’atenció del píxel art és que, tot i nàixer de les limitacions tècniques –perquè no es podia fer 3D–, ara molts artistes joves l’estan reinterpretant a les xarxes socials. Hi ha una estètica molt potent que emergeix d’ací. I, d’alguna manera, vaig sentir una connexió entre el que fan aquests artistes i el que faig jo amb la meua poesia. Intente trobar un equilibri molt fràgil entre diverses tradicions: la xinesa, l’espanyola (tot i que no cal posar-hi etiquetes) i els meus propis temes. Són temes que giren al voltant de la imatge, del record reinterpretat, de la nostàlgia, del passat i del futur imaginat dins del present.
