Ens convoca a la vora del Ter, a Sant Quirze de Besora (Osona), el poble on viu. La remor del riu és la banda sonora de l’entrevista, perquè després d’una primavera plujosa, encara baixa amb força. Mar Pujol, nascuda a Prats del Lluçanès el 1999, explica que el cabal sempre porta “regals” i, de sobte, apareix una canya gegant que s’afanya a agafar per emparrar els tomàquets del seu hort. Compositora, guitarrista i cantant, ha publicat dos treballs discogràfics: Trepa, autoeditat el 2022, i Cançons de rebost amb Hidden Track Records el 2024, amb el qual va obtenir el Premi Enderrock 2025 de la crítica al millor disc de cançó d’autor. Després d’una remullada i mentre assaborim una orxata casolana d’ametlles, anuncia que li acaba d’arribar la masterització del nou àlbum D’aquesta aigua no en veuré. El tercer treball, que neix de la contradicció, veurà la llum el pròxim mes d’octubre.
La natura és font d’inspiració de la teva música?
M’inspira la natura, però en realitat nosaltres també en formem part. De tot el que no és humà m’inspira el fet que malgrat que no hi hagi paraules, passen moltes coses. En el capitalisme tota l’estona estem centrats en les persones, per sobre de qualsevol altre ésser, i m’agrada adonar-me que tot està molt viu i que generem un efecte quan passem pels llocs. A més, el meu pare és llenyataire i he viscut una infància amb el bosc com a vitamina central. He tingut l’oportunitat de viure molt la terra, sobretot la fusta, i això m’ha donat una base molt sòlida. Sempre dic que el meu pare és un home bosc, el respecte que sent és molt profund. Recordo que, de petita, quan arrencava una fulla d’un arbre, em deia “nena, que t’agrada que et tibin els cabells?”. La meva mare també ha tingut un pes molt important a l’hora de transmetre’m el respecte i l’estima per la terra. Tota la saviesa de la natura m’inspira molt. Ara estem en aquest riu, que t’explica moltes coses de com funcionen els cicles de la vida, què passa si plou o hi ha sequera.
Quins paisatges del teu territori t’han influït?
Un roure de Sant Climent de la Riba, al Lluçanès, que està mig mort i mig viu perquè diuen que li va caure un llamp. Hi he anat en molts moments de la meva vida, amb la família o sola. És un lloc tranquil que connecta amb la riera de Merlès, que era el lloc d’aplec de les bruixes del Lluçanès. Té aquesta part màgica i alhora real que m’atrau molt. M’agraden les històries que estan narrades des de la connexió amb el territori i la seva gent.
Dius que generem un impacte quan passem pels llocs. Com han canviat aquests paisatges amb el pas del temps i la intervenció humana?
“La mirada capitalista entén que el territori existeix en tant que se’n pot fer un ús productiu”
La riera de Merlès ha canviat fort, perquè ara està massificada. Tots aquests paisatges estan més degradats. Quan hi anàvem fa anys, sempre ens preguntàvem sobre qui té dret a gaudir d’aquesta riera i qui no. És cert que tothom té dret a remullar-se, però hi ha gent que és molt poc respectuosa amb l’entorn. Penso que això és conseqüència del fet d’haver-nos desconnectat de la idea que els paisatges són vius. La mirada capitalista entén que el territori existeix en tant que se’n pot fer un ús productiu. La idea que estic per sobre de tot i que estem envoltats de recursos amb què fer alguna cosa ens desarrela. Maltractem els recursos naturals com si fossin il·limitats, quan els necessitem per continuar la vida.
Els darrers anys han sorgit nous col·lectius i moviments ecologistes i en defensa del territori, com Fridays for future o Revoltes de la Terra. T’hi identifiques?
Absolutament. Són moviments que defensen la vida, intenten posar la vida al centre. Transmeten que ens necessitem les unes a les altres i que també necessitem la terra. Hem d’anar més enllà i sumar per aconseguit que tothom visqui dignament, amb la bellesa del territori i la seva pluralitat. Al Lluçanès he estat vinculada a projectes com la Truja Negra, la Fetillera, l’Ateneu Popular del Lluçanès o la xarxa d’economia autogestionada la XELLA.
“Els moviments ecologistes transmeten que ens necessitem les unes a les altres i que també necessitem la terra”
Els aliments també tenen un lloc en el teu treball discogràfic. Tant la cuina com la música tenen en comú estimular els nostres sentits i connectar-nos amb el present?
Crec que em representa més un cuiner que fa servir producte de temporada i cuina intuïtivament, però alhora és hereu d’una cuina tradicional, que un músic que fa música amb l’ordinador. Ens empenyen cap al resultat, però per mi té molt valor el procés artesà, tot el que es presenta des de l’inici fins al final. Un procés implica temps i passar de pressa és fer-ho de puntetes i no comprometre-t’hi ni aprofundir-hi. Per mi, el procés explica la música o la cuina que fas. M’encanta fer música i cuinar, perquè totes dues activitats necessiten temps i estima, són un bàlsam i t’empenyen a estar present.
De fet, vas triar la imatge del rebost per al nom del teu darrer disc.
“El rebost és un lloc que m’inspira, perquè la vida passa malgrat i gràcies a la foscor. Sense foscor no es conservaria res”
Me’n vaig anar a viure a la casa on havia viscut quan era petita, a Prats del Lluçanès, i hi ha un rebost. Havia encetat la meva etapa adulta, havia acabat d’estudiar, vaig veure el rebost i em va fascinar la idea de tornar-ne a tenir. El rebost és un lloc que m’inspira, perquè la vida passa malgrat i gràcies a la foscor. Sense foscor no es conservaria res. Aquesta idea de conserva i de recollir-se em va atrapar bastant, tot i que el disc és molt lluminós.
Les teves cançons són plenes de figures poètiques i n’hi ha una -“Flor de nit”- que és un poema amb monosíl·labs de Joan Josep Camacho. Quina relació tens amb la poesia?
No tinc una gran relació amb la poesia, perquè no en soc una gran lectora. Però amb els meus amics del Lluçanès fèiem sopars poètics, portàvem una espelma i llibres, i quan acabàvem de sopar, començàvem a recitar. De fet, un d’aquests amics és poeta, en Neil Sabatés. Sí que és cert que quan trobo un llibre de poesia i m’encanta, el llegeixo i rellegeixo. A la llibreria La Lluerna de Ripoll vam fer un concert i ens van pagar amb un llibre. Un amic me’l va donar obert per la plana del poema “Flor de nit” i em va encantar. Al nou disc, he tornat a musicar un poema de monosíl·labs d’Anna Tobias.
Monosíl·labs, la teva veu, la guitarra i el violoncel de Bruna González. Amb aquesta música despullada vas a contracorrent d’un moment molt sorollós?
Em reporta molt plaer poder entendre amb claredat les coses que passen. Gaudeixo molt quan cada cosa s’entén clarament i dono molt pes a la melodia. Amb la Bruna compartim aquest gust per la claredat i, de fet, sempre que li he proposat sumar algú altre, la Bruna em diu que endavant, però que ha de ser alguna cosa que ocupi un espai concret.
Vivim un moment de macroconcerts i de cuina ràpida i preparada. El rebost hi contrasta?
El rebost és casa. Em fan molta mandra els grans festivals, no els gaudeixo com a públic ni m’agrada ser-hi com a artista. No hi penso.
“Em fan molta mandra els grans festivals, no els gaudeixo com a públic ni m’agrada ser-hi com a artista”
A l’altra banda, hi ha concerts amb focs artificials, canvis de vestuari, coreografies… Acaben amagant la música?
No ho definiria com un concert, penso que és una altra cosa. Com deia, no connecto amb una cosa tan gran, el fet que hi hagi molts estímuls em despista. A més, perquè aquests xous es puguin fer, necessites un espai molt gran. Com més gran és l’espai, més dispersió, i com més dispersió, menys connexió real. Està molt de moda fer coses molt grans, i jo em pregunto: on queda el que és real? També penso que prou estímuls tens en un concert per a enllaçar-ne un darrere l’altre, com passa en els festivals. Cal donar a un concert l’espai que es mereix. Si no, d’alguna manera, tot es va dissipant. També podríem fer una metàfora entre com s’està component i l’Instagram: han de passar coses interessant amb ritme frenètic. Als festivals, es juga amb un volum altíssim, volen que t’emocionis amb una pistola a la boca.
Intueixo que no escoltarem Mar Pujol amb autotune …
“La cultura té el poder de generar espais de bellesa i llibertat”
El meu pròxim disc es diu D’aquesta aigua no en veuré. Com a Mar et diré que no connecto amb l’autotune, però, com a artista, penso que és un recurs més. Quan et poses un micro davant la veu també l’estàs canviant, quan utilitzes la distorsió de la guitarra també està camuflant el seu so. On està el límit? Al cap i a la fi, és un recurs musical. No tinc pensat fer-lo servir, però ves a saber…
De quina aigua no veuràs?
El nom neix de la contradicció que ha format part de mi aquests dos anys. De sentir-me contrariada molta estona i de com visc amb aquesta contradicció, el que em permeto i el que no. Necessitem arrels i tenir uns principis on agafar-nos, però també saber deixar anar. Cal trobar l’equilibri per conviure en la contradicció. M’he preguntat com em relaciono amb qui soc, amb com puc ser, amb qui m’agradaria ser, amb el món on m’agradaria viure i amb el món on visc en realitat.
Ara, en aquest mon, l’extrema dreta està guanyant la batalla cultural. En aquest context, com etens la cultura?
Per mi, la cultura té el poder de generar espais de bellesa i llibertat, que és aquesta cosa tan oberta que ens du per diferents camins. La bellesa ja existeix i la cultura li dona una forma concreta. La cultura és un llibre obert que t’ensenya a viure més lliurament i amb totes les subjectivitats. M’agrada molt la cultura quan és alguna cosa que deixa un espai obert, no quan et matxuquen amb un missatge tancat, molt rígid, que no dialoga. Tot és polític, però no cal ser pamfletari, hi ha bestieses que expliquen moltes coses.
