Els darrers mesos hi ha hagut diversos casos de projectes educatius autogestionats que han estat amenaçats de tancament per part del Consorci d’Educació per no adequar-se a la normativa i requisits en termes d’infraestructura. Com a conseqüència, van engegar campanyes a les xarxes socials per buscar suport i frenar el tancament, i fins i tot van tenir ressò a la televisió pública, on famílies i mestres posaven de manifest la incongruència que suposa el tancament d’una escola per motius tècnics, davant la solidesa del projecte pedagògic que duen a terme.
Malauradament, aquests arguments s’han utilitzat històricament per impedir igual que avui el desenvolupament de projectes educatius no convencionals, tal com ho denunciava el 2022 la Plataforma a favor de les escoles petites. Però més enllà dels impediments administratius, veiem com aquests projectes desperten força animadversió en determinats sectors d’esquerres, que fins i tot es van animar a fer campanya a la contra, titllar-los de “pijos”, blancs i alegrar-se del seu tancament. “Que es fotin aquests que mengen quinoa!”. Recordem que l’objectiu de les campanyes de defensa dels projectes era el reconeixement, la possibilitat de ser i de poder actuar sense el risc que els tanquin a partir d’una normativa que protegeix les escoles privades i, aquestes sí, elitistes, amb capacitat de construir poliesportius i piscines si cal també. Aquest text sorgeix de neguits, horitzons compartits, dubtes i desacords entre persones que compartim la voluntat de canviar la realitat educativa de manera que contribueixi a construir una societat més justa, equitativa i lliure; i també des de la certesa que són imprescindibles polítiques educatives que apostin en el mateix sentit.
És precisament la crítica dels projectes educatius crescuts als marges el que ha transformat l’escola al llarg del s. XX
Les escoles autogestionades són projectes impulsats per famílies i/o educadores que decideixen autoorganitzar-se per tal de decidir de forma activa sobre els projectes educatius. Normalment, estan motivades pel fet de desenvolupar una gramàtica i cultura escolars alternatives a la lògica escolar convencional. Els motius són múltiples i diversos: des de la consideració que hi ha una manca d’atenció i acompanyament de qualitat als processos, interessos i necessitats de la infància; a l’absència d’una educació crítica que mostri les causes de la desigualtat, els efectes de l’hetero-patriarcat o l’alienació digital. I val a dir que és precisament la crítica dels projectes educatius crescuts als marges el que ha transformat l’escola al llarg del s. XX. Concretament a Catalunya, amb l’aposta de Ferrer i Guàrdia i la xarxa d’escoles racionalistes de principis del segle passat, amb els moviments de renovació pedagògica del tardo franquisme o amb el Moviment d’Escoles en lluita dels anys setanta a Barcelona, entre d’altres. Pluralisme, heterogeneïtat, compromís social i voluntat transformadora formen part d’aquesta història que avui s’encarna –amb similituds i diferències– en projectes autogestionats, cooperatives i associacions.
Tanmateix, el canvi en la mirada pedagògica no és exclusiu dels projectes autogestionats, sinó que es pot donar en escoles públiques i privades que implementen aquestes “noves pedagogies”. Tot i la diversitat dels projectes, en general el que distingeix les escoles autogestionades és l’autogovern, el compromís que prenen famílies i equips educatius en gestionar un projecte col·lectiu amb formes de governança radicalment democràtiques. És cabdal obrir la mirada i sortir del binomi Estat – mercat, tant per comprendre la naturalesa d’aquests projectes com per pensar en un horitzó polític més comunitari, on una part creixent de les nostres vides es resolgui en col·lectiu i on ens vinculem i comprometem amb les altres.
És cabdal obrir la mirada i sortir del binomi Estat – mercat, tant per comprendre la naturalesa d’aquests projectes com per pensar en un horitzó polític més comunitari
Tota l’esquerra està d’acord amb la necessitat de fugir de la lògica individualista i competitiva del mercat, però des d’una mirada emancipadora cal ser crítica també amb el rol passiu que ens queda als serveis públics. La teorització sobre els béns comuns ha portat elements clau: no es tracta només d’un conjunt de béns que haurien de ser inapropiables (com l’aigua, l’educació o l’habitatge), sinó i sobretot, es tracta d’un exercici actiu en què les persones usufructuàries d’aquests béns regulen la seva gestió a partir de normes que cerquen el benefici de la col·lectivitat atenent la diversitat. Els comuns són una forma d’accés directe als recursos per part de la gent, revertint els processos de privatització, però també les lògiques jeràrquiques i burocràtiques que allunyen la gent dels serveis i recursos públics.
Hi ha qui equipara l’autogestió a la iniciativa privada, però la diferència és enorme en tant que tenen objectius oposats. Als projectes autogestionats els diners són secundaris, únicament un mitjà pel sosteniment del projecte i en cap cas una finalitat d’aquest, com sí que succeeix en una empresa privada del sector educatiu o de qualsevol altre. Des de la mateixa mirada, s’entén que un projecte autogestionat pot ser un enemic dels serveis públics, una forma emmascarada de privatització. Però ben al contrari, l’autogestió és una realitat que posa entre les cordes el paternalisme institucional que no deixa espai per la democràcia directa, i és la força que pot moure els serveis públics en aquesta direcció. És a dir, tant de bo entenguéssim les escoles públiques com a béns comuns i fossin una mica més autogestionades, per les famílies, els infants i adolescents, els equips de mestres i el conjunt de la comunitat educativa.
Una de les principals crítiques que han rebut aquests projectes és la seva segregació: les conformen sobretot famílies blanques, amb cert capital econòmic i cultural i amb prou temps per dedicar a l’autogestió, un recurs que també queda reservat a certs sectors de la població. És cert, la participació sociopolítica té un biaix de classe, d’origen i cultural, però això és una conseqüència de la segregació de la nostra societat, i no pas un efecte buscat ni desitjat per part de les escoles autogestionades. Al contrari, en moltes ocasions busquen fórmules d’obertura i de supressió d’aquestes barreres d’accés que saben que existeixen. Però això té diverses dificultats: pot anar en detriment dels sous de les treballadores o pot tensionar el temps de dedicació de les famílies fins a la insostenibilitat. D’altra banda, l’autogestió ha de sorgir d’un exercici voluntari, d’un voler i creure en la necessitat d’autoorganitzar-se i, en aquest cas, reapropiar-se del fet educatiu. Aquesta idea, es produeix també amb major intensitat en certs sectors socials que són absolutament minoritaris.
La participació sociopolítica té un biaix de classe, d’origen i cultural, però això és una conseqüència de la segregació de la nostra societat, i no pas un efecte buscat ni desitjat per part de les escoles autogestionades
Els projectes educatius autogestionats lluiten per altres formes d’educar les noves generacions, però es troben sovint atrapats en un cercle viciós: entrar a formar part del sistema implica renúncies en l’àmbit pedagògic i de governança que dilueixen el mateix projecte fins a fer-lo irreconeixible; i no fer-ho els manté en la precarietat econòmica i legal. Enfront d’aquest dilema, les escoles i cooperatives renovadores dels anys setanta i vuitanta a Catalunya van optar per regularitzar la seva situació a través del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) en un període d’esperança i obertura democràtiques. Però, des del nostre punt vista, aquells projectes educatius van acabar perdent la seva potència amb l’aplicació de les successives lleis educatives posteriors.
Creiem que l’autogestió, en tant que reapropiació per part de la comunitat del fet educatiu, segueix essent una opció amb potència emancipadora perquè desborda i qüestiona el sistema educatiu vigent tot proposant formes d’educar-nos col·lectivament per un altre model social. Ens preocupa que l’onada reaccionària tingui la seva petita escala a l’esquerra que veu en aquests projectes “l’enemic a batre”, caricaturitzant-los i criminalitzant-los. Arreplegar-se en les formes més estatistes és abandonar la necessitat de transformació àmplia i profunda. Per aquest motiu, hem volgut escriure aquestes línies en defensa de l’autogestió tot fent valdre aquests col·lectius. Tant de bo puguem construir un horitzó compartit en què la responsabilitat col·lectiva i la capacitat d’autogovern siguin la realitat de tota l’educació.
