No ho sabia mentre seia a la penombra del corral i goitava com musicava collars de fusta. Ni quan m’explicava que per fer-los no havia d’agafar la picassa sinó el podai per treure tot el cor perquè fos de bon blegar i separava les fustes pel broc i el pestell i perdíem la paciència per batallar esquelles. O quan em deia que per fer cledes per apletar calia agafar ginebra tendra i boix sec.
Ni m’ho imaginava quan no em deixaven entrar a la marranera i m’explicaven que si es tussaven no els havia de voler descompartir, o quan em va donar un carrabistell per si de cas.
Tampoc quan afirmaven que el meu país era agre i jo magre. Que no era bac, però era tot ple de fanal i de rodons i que si havia set artiguejat ara les feixes ni es veien de romagueres. Quedaven alguns marges, però era tot rost.
Jo no ho veia tampoc quan aprenia a fer xurmar xurmers, ni quan els ajudava a condeïr posant gleves de palla i userda a les rastalleres. Ni quan vaig començar a guardar el meu escamot ni quan vaig veure el primer xescló ni quan quedava esteiat després d’escurar cortiais perquè m’havia emmarranat a acabar-ho de pressa, o si em renyaven per clavar el cavafems sense mirar si era lluna tendra o vella.
Hi ha oficis que no només són feines sinó maneres de viure i de descriure la vida. Oceans de paraules i de cultura amb mil·lennis a l’espatlla que han configurat cada racó de les nostres valls i muntanyes
Hauria estat bé veure-ho quan em va agafar el bei per aprendre a arrossegar amb una mula que havia anat a bosc i just vaig saber dir-li oixca i llau. Em deien que no cardava no pas per estar cardada sinó perquè es cardava gran, però que si li cardava cas no em cardaria.
Tampoc me n’adonava mentre els acompanyava a engegar i em tocava clamar-les sense veu o quan ajudava a menar vaques o ovelles d’aquí a allà molt encigalat però sense gaire coneixement.
Ni quan vaig descobrir que feien més basarda rènecs o llagastes o tites carmelloses que els aframs que ens rondaven mentre mig esterneiat per en matafesol que em cremava la pell talaiava el ramat que murriava.
M’hauria agradat saber-ho mentre aprenia a tondre, però no a fer el velló, quan em guardava xaies amb barballera i banya estesa perquè no m’agradaven les motxes, quan aprenia que hi havia un temps per marrir i un per xaiar i que a vegades calia fer la pell, quan vaig saber destriar un xai rascle, quan fèiem les marques de pega i les osques a l’orella o quan intentàvem curar el gabarro amb el mateix ganivet de tallar la cansalada.
Tampoc ho sabia quan en Ramon Cargol deia a TV3 que se n’anava a esmurxar les espremulles i a mi em feia gràcia.
Hi ha oficis que no només són feines sinó maneres de viure i de descriure la vida. Oceans de paraules i de cultura amb mil·lennis a l’espatlla que han configurat cada racó de les nostres valls i muntanyes: les pedres, les bèsties, els arbres i les persones. Cada paraula té un matís propi, intrínsec, sovint indefinible, però que explica la realitat amb un detall precís que cap allau de sinònims pot acabar de substituir.
Si ho hagués vist a venir, mentre seia a la penombra del corral, m’hauria deixat amarar més de cada paraula, m’hauria esmerat en aprendre-les i fer-les viure i no arraconar-les a la memòria com una anècdota més. Però mai és tard, diuen.
