Impressions

Esquerres avui

06/02/2017

Molt recentment, dos economistes italians de l'escola marxista-sraffiana (o sraffiana-marxista) han publicat un llibre sobre la desaparició de l'esquerra a Europa. Per situar-nos: quan parlen de l'esquerra es refereixen bàsicament a una part de la socialdemocràcia, sobretot de la francesa, l'alemanya i l'anglesa, així com dels antics partits comunistes que s'han anat convertint en socialdemòcrates, i en aquest cas es refereixen sobretot a Itàlia. No parlen, per exemple, de les socialdemocràcies nòrdiques que tenen particularitats molt interessants, no parlen tampoc dels grups que a diferents països intenten articular una "nova esquerra" (Die Linke a Alemanya seria el cas segurament més paradigmàtic), ni parlen tampoc dels grups que proposen unes polítiques més directament anticapitalistes. Tot i això, crec que el llibre té un gran interès.

La tesi central de l'assaig és que els anys gloriosos del capitalisme (1949-1978) es varen basar en la centralitat dels estats nacionals que perseguien unes polítiques de plena ocupació i de suport a la demanda agregada a través de salaris reals, directes i indirectes, elevats (això volia dir l'estat social), amb uns marges significatius d'autonomia per a dur a terme unes polítiques econòmiques pròpies, sobiranes. Aquests marges es concretaven en el control dels moviments de capitals i de mercaderies, i també dels fluxos migratoris.

A mesura que el desafiament del socialisme real va anar desapareixent, el capitalisme liberal va anar guanyant pes

L'esquerra no va tenir un paper protagonista en el disseny d'aquest model, tot i que en alguns casos el va gestionar. L'element fonamental va ser la resposta que el capitalisme va haver de donar al desafiament que suposava l'existència del socialisme real. A mesura que aquest desafiament va anar desapareixent, el capitalisme liberal va anar guanyant pes. Davant d'això, l'esquerra no només va ser incapaç de respondre sinó que, en molts casos, es va encarregar del desmantellament progressiu de les institucions i dels avenços aconseguits en aquests anys gloriosos.

En aquesta capitulació de l'esquerra al neoliberalisme va ser molt important el període de la presidència de Mitterrand a França. Mitterand va ser elegit el 1981, amb un programa (el Programme Commun que s'estava elaborant des de 1972) molt avançat pel que fa a nacionalitzacions i a mesures redistributives, a més de la reducció de l'horari de treball. Les nacionalitzacions de la banca i de moltes empreses de sectors estratègics anaven lligades a una política industrial que volia reduir la dependència del país respecte a les importacions de l'exterior i, per tant, fer possibles unes polítiques expansives internes que no vinguessin limitades pels condicionaments de la balança de pagaments.

Segons els autors, ja en la preparació del Programme Commun, l'esquerra francesa no va tenir prou en compte ni els condicionaments exteriors sobre el creixement -tenint en compte la lentitud dels efectes de la política industrial per substituir les importacions- ni dels canvis en l'entorn internacional on anaven guanyant pes les polítiques deflacionistes de Thatcher i Reagan. Tampoc varen tenir en compte tot el debat que es va produir als anys setanta en el partit laborista anglès sobre com es podia afrontar el condicionament extern, ni com la seva acceptació així com la de les polítiques deflacionistes els va portar a la gran derrota de 1979 davant Thatcher.

Segons l'experiència històrica, les classes populars sempre han lluitat per a la realització i la defensa d'espais d'independència nacional

Al contrari, des del 1983, dins el socialisme francès van guanyar la partida els representants del neoliberalisme, tipus Rocard i sobretot Delors, que són els que van plantejar el disseny de la nova Europa cosmopolita i antiestatalista, com el nou espai en el que l'"esquerra" s'havia de moure.

Però, segons l'experiència històrica, les classes populars sempre han lluitat per a la realització i la defensa d'espais d'independència nacional. L'estat nacional apareix com el camp de joc imprescindible del conflicte de classe i de la dialèctica democràtica. I això no té res a veure amb el nacionalisme de dreta i és plenament compatible amb una cooperació política i econòmica internacional pacífica i amb èxit.

El moment actual és el d'un capitalisme desencadenat (unleashed, segons Glyn), alhora victoriós però en crisi permanent, amb un creixement de les desigualtats i una disminució dels drets socials i polítics, que ha coincidit en el temps amb la desfeta del socialisme "real" i la feblesa de la capacitat de reacció de l'esquerra. Els autors consideren que el veritable desafiament de l'esquerra avui és el de construir una alternativa, la prioritat de la qual hauria de ser el treball i la plena ocupació, i la recuperació de les polítiques nacionals d'intervenció pública. En definitiva, la recuperació de la sobirania -política, econòmica, monetària-, un aspecte a vegades delicat per a certes esquerres.

En les circumstàncies històriques actuals, el marc per a les polítiques d'esquerres és el de l'estat nacional. I només una esquerra que actuï en aquesta direcció podrà ser un estímul perquè a l'àmbit internacional es construeixi un internacionalisme dels fets i no de les paraules.
 

Antoni Soy és economista

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: