Gràcies a la beca del ministeri, Pau Esteban, de 21 anys, estudia biologia sense haver de preocupar-se per cobrir les seves necessitats bàsiques. És la utopia de les beques atorgades per garantir igualtat d’oportunitats als joves. Però, la realitat dista molt d’aquest escenari, almenys en aquest país. El clixé que els treballs d’estudiants estan destinats a sustentar els plaers de joventut: les nits de festa, les escapades de cap de setmana, la compra de roba o el millor mòbil del mercat, també peca d’excés d’optimisme.
Les matrícules universitàries se sumen al preu dels lloguers i el cost de la vida, i les beques a què opten els estudiants sovint resulten insuficients. “La beca em dona una quantitat considerable de diners, però tal com estan els preus només m’arriba per quatre o cinc mesos”, expressa Pol Gregori, estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que viu en un pis compartit a Barcelona. El seu testimoni és l’epítom d’un grup de joves cada cop més creixent.
Segons recull l’Idescat, a Catalunya hi ha 700.000 joves d’entre 16 i 29 anys que estudien i treballen simultàniament, la major xifra assolida des del quart trimestre de 2008
A Catalunya hi ha 700.000 joves d’entre 16 i 29 anys que estudien i treballen simultàniament, segons recull l’Idescat de les últimes dades de l’enquesta de població activa de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Des del quart trimestre de 2008 es tracta de la major xifra assolida. L’investigador de l’Institut de Govern i Polítiques públiques de la UAB, Roger Soler, compara el fenomen dels ninis (ni estudia ni treballa), que va aparèixer durant la crisi del 2008 per acusar els joves de passotisme, amb el sisis (sí que estudien i si treballen). “Els ninis van ser fruit d’un mercat laboral col·lapsat. Ara tenim un sistema universitari públic, però amb un cost associat que obliga molts joves a treballar dins un sistema laboral precari per permetre’s els estudis. A diferència d’altres països on el sistema és realment gratuït i on compten amb beques que sí que permeten als joves dedicar-se exclusivament als estudis”, explica.
“Em fa gràcia quan em pregunten: estudies o treballes? Doncs mira, les dues, com n’hem de fer molts perquè no ens queda altra opció”, relata irònicament l’estudiant de biologia. Continua plantejant una pregunta que ningú pot resoldre: “Calcula, trenta hores setmanals entre classes, estudis i treballs, suma-li 24 més currant al bar els caps de setmana. Ara que tothom sembla estar alerta per la salut mental dels joves, que algú m’expliqui d’on trec el temps per dedicar-me a mi mateix”.
“Cada cop que veig una notícia sobre la situació laboral dels joves em deprimeixo”, lamenta Clara Perelló, estudiant de dret a la UAB. Treballa en una Empresa de Treball Temporal (ETT) i cursa tercer de carrera. A la feina coneix companyes que ja han acabat el màster d’advocacia, desesperades per les condicions dels contractes que els ofereixen. “Continuen treballant com a cambreres perquè no poden, ni volen, acceptar estar dos anys o més amb contractes en pràctiques pèssims. No pago la matrícula de la universitat perquè em van atorgar la beca d’equitat, però és insuficient. Treballo el que puc, però la meva carrera és exigent. No vull pensar que la situació en què estic se’m pot prolongar més de cinc anys”.
A l’Estat espanyol, els fills de la generació en què estudiar garantia una feina per sobre de la mitjana s’enfronten a una precarietat laboral perllongada
A l’Estat espanyol, els fills de la generació en què estudiar garantia una feina per sobre de la mitjana s’enfronten a una precarietat laboral perllongada. Els treballs temporals cada cop s’allarguen més i tenir estudis ja no és sinònim d’un lloc de treball segur i ben pagat. El 2030 es compliran cent anys de la conferència que va fer a Madrid l’economista britànic John Keyne en què va predir: “En un segle, els europeus arribaran a un nivell de desenvolupament tecnològic que facilitarà la reducció de la setmana laboral a tan sols quinze hores”. Malauradament, en menys d’una dècada difícilment s’arribarà a allò que no s’ha aconseguit en nou. Pels que confiaven en la seva profecia, el camí que comencen els joves en graduar-se és ple de tenebres.
La incertesa del futur també impacta en la motivació de la joventut que dedica el limitat temps lliure que els deixa la feina a avançar en els estudis. “Hi ha mesos en què sento que no he fet res més a part d’estudiar i treballar. La saturació mental que em causa és considerable”, indica Martina Von, estudiant de filologia hispànica i cambrera. “He normalitzat aquesta situació perquè molta gent al meu voltant està igual, però a vegades és inevitable frustrar-me”, continua la jove. “Vivim preocupats pels diners, la feina, l’habitatge, el canvi climàtic, el feminisme… mentre escoltem el discurs de la generació de vidre i ens intenten responsabilitzar de problemes que ens superen”.
Mentre veuen com els preus augmenten i la política no els representa, busquen moments per deixar de projectar el seu futur i explorar la seva identitat i la joventut rebel de què han sentit a parlar des de petits. “A Espanya els joves som un col·lectiu discriminat en molts sentits. Aquests darrers anys hem tingut més ajudes, però, per què és més barata la targeta de tren de la meva àvia que la meva?”, es pregunta Esteban. És paradoxal que en un moment de nombroses incerteses vitals com ara la crisi climàtica, la inestabilitat política, la nova era digital… la responsabilitat d’aplanar el terreny del futur recaigui sobre els joves. Els mateixos que naveguen per un mar de dubtes i incerteses alhora que busquen sentir la llibertat amb què se’ls associa.
