L’última vegada que vas entrar a casa meva vas fer-ho acompanyada d’una planta. La closca de l’hivern començava a esberlar-se i al migdia ja no feia falta jaqueta. Vas pujar les escales amb la determinació que em feia reconèixer els teus passos dels passos dels altres i vas irrompre al menjador plena, grossa, sencera. La teva presència densificava l’espai d’una manera que de vegades em costava respirar al teu costat.
Vas allargar la mà i me la vas oferir. Tiges liloses que s’enfilaven amunt, tieses. Fulles llargues com ganivets, o gotes fines, dentalludes i contornejades per una fina línia lila també. Tacades per la part de darrere amb formes fantasioses com les dels lleopards. Sé que aquella planta com exòtica d’entrada em va generar una mena de rebuig, i sé que et vaig dir gràcies, però no puc recordar què és el que em vas dir tu. No aconsegueixo evocar quines paraules vas pronunciar just abans de dir-me que creies que havíem de seure i parlar una estona. Sé que vaig deixar la planta damunt la taula del menjador, i que quan vas sortir per la porta per última vegada i la vaig voler portar al balcó, havia empolsinat la taula de restes de terra. Sé que baixaves les escales i el so dels teus peus picant contra la rajola marró m’arribava nítid a l’orella perquè tot era silenci dins de casa. Sonaves diferent. Et movies a un ritme que mai t’havia sentit, una tonada lenta i deixada. Mentrestant, amb una mà aguantava la planta i amb l’altra passava un drap vell d’aquells grocs, una mica humit, per damunt la taula. Va quedar negrós i sé que tot seguit el vaig llençar.
L’última vegada que vaig veure com t’allunyaves de casa meva va ser la primera vegada que una planta va trepitjar el meu balcó. Va ser la que vas fer entrar tu. Des d’aleshores m’he anat fixant que de tant en tant, a les escombraries, hi ha qui hi deixa un arbust punxegut mig moribund o qui hi acosta la nadala passades festes. No entenc a qui decideix posar fi a la vida d’un altre ésser tan sols perquè no està en la seva màxima verdor, perquè no passa pel seu millor moment. Totes les plantes amb qui m’he creuat, abandonades, avui poblen el meu balcó. Algunes hi arriben malferides, esgrogueïdes i resseques. D’altres malgirbades i sense torratxa. Totes necessitem temps i afecte per recuperar-nos de l’abandó; i tot i que moltes ho aconsegueixen n’hi ha que no i no les culpo.
D’aquell dia ja fa gairebé un any i mig i moltes han sanat, enverdit i després han mort. L’única que persisteix aferrada a la vida, com si viure fos un continu, és ella
N’hi ha una de creixement esbarriat. Les tiges li neixen, toves, i van allà on volen. No li agrada el fred i quan s’acosta l’hivern s’ensopeix. Perd alguna fulla i la part de baix de les tiges es resseca. Toca fons a principis de gener, esmorteïda, sembla que ja no aguanti més fins que de cop torna a brotar amb el primer ull de sol primaverenc. Fulles dolces i fràgils s’obren pas de nou com si d’una màgia es tractés. Em recorda una mica a tu, aquesta. En canvi, n’hi ha una altra que des que va arribar diria que no ha crescut ni un mil·límetre. O si ho ha fet, jo no he estat capaç de percebre-ho. Segueix exactament igual que el dia que va aterrar en aquest reducte de rajola, capbussada en una mena d’estat de letargia inacabable. Jo diria que és més vella que nosaltres, i més sàvia, i potser espera un miracle, com també sembla que l’espero jo de vegades.
Et parlaria de totes les plantes del balcó, però de la que vull parlar-te és de la que vas dur tu. D’aquell dia ja fa gairebé un any i mig i moltes han sanat, enverdit i després han mort. L’única que persisteix aferrada a la vida, com si viure fos un continu, és ella. Creix a una velocitat que fa feredat i sembla que res la torça, ni el fred ni la falta de llum ni l’excés de calor. És com un monstre. Cada vegada que la miro penso en el so que feien els teus peus pujant les escales de casa meva quan venies a veure’m, i l’he volgut regalar moltes vegades. Mai he deixat de sentir una espècie de rebuig cap a ella, una mena de por caragolada. Un dia fins i tot vaig pensar a baixar-la al costat del contenidor d’escombraries. Però és que ahir, que va venir l’Esteve a fer una birra, la va reconèixer, i li va posar nom. Em va dir que era del gènere Kalanchoe, i que li semblava un Kalanchoe daigremontiana. Es veu que és una planta gairebé indestructible, que no requereix cap cura, que suporta la sequera i lleugeres gelades i que un cop introduïda és molt difícil d’erradicar. I a més, resulta que “Kalanchoe” deriva de la paraula cantonesa Kalan Chauhuy i que significa “allò que cau i creix”, joder.
