Christian aplaudeix alleugerit. La funció La mirada del otro de Proyecto 43-2 s’ha acabat. Les llums del mòdul 3 de la presó de Quatre Camins (la Roca del Vallès), on hi ha el teatre, s’obren. “Si jo no fos un pres, et diria que la funció m’ha agradat, que ha estat interessant, però aquí dins l’obra te la fas teva i et quedes ben remogut”.
Quatre Camins, Lledoners (Sant Joan de Vilatorrada) i Brians (Sant Esteve Sesrovires) són tres dels centres penitenciaris on el mediador comunitari Aidà Almirall realitza projectes de reinserció. “La meva feina com a mediador és tractar de crear comunitats, entenent que les comunitats són dins de la presó i també fora. La presó no hauria de ser un espai d’aïllament, ja que tots els que hi habiten tard o d’hora en sortiran. Les seves parets haurien de ser cada cop més permeables”.
Una de les maneres d’enderrocar simbòlicament aquests murs perquè les persones privades de llibertat es percebin també com a part del teixit comunitari és acostant-les a les arts escèniques. “El teatre és una eina valuosíssima per trencar amb aquestes fronteres mentals i físiques entre el pres i la societat”, explica el mediador penitenciari.
Parets permeables
La tasca que fa Almirall és la de connectar, a través del fet teatral, temàtiques que sovint també es treballen a les sessions de suport psicològic d’una manera molt més directa. “Quan un pres veu una obra de teatre com La mirada del otro, que relata el conflicte basc, el que té és una experiència directa i molt potent que parla de la reconciliació, la víctima, el perdó, les segones oportunitats i la construcció de ponts”.
Les persones preses, per tant, es converteixen en espectadores actives i treballen –segons la psicòloga Núria Alfonso, experta en treball comunitari– “la idea del reconeixement mutu i la de comunitat que s’expandeix”. Per Alfonso, “les millores psicosocials que experimenten les persones en risc d’exclusió social gràcies a les arts escèniques són molt més patents i profundes. Treballar des de la veritat i l’acció directa els arriba més”.
Aidà Almirall és un dels tants mediadors que es dediquen d’una manera gairebé invisible a facilitar la reinserció a través de la cultura: “Tenim projectes de teatre, d’art, d’escriptura… El cas és aconseguir aproximar la cultura a un espai on sembla que el món s’hagi aturat”. El mediador, en contra dels que acusen la seva feina de “col·laboracionista”, creu que les persones privades de llibertat tard o d’hora s’hauran de reinserir i que millor que ho facin amb nous aprenentatges i amb la sensació que la comunitat i la vida segueix. “No podem pensar ‘que es podreixin aquí tancats’, si no tindríem cadenes perpètues i pena de mort. El sistema penitenciari català i espanyol està pensat perquè sigui reinsertiu i no punitiu”.
Per amor a l’art
D’ençà que als anys 80 el teatre va començar a entrar a les presons, cada cop són més les companyies disposades a anar als centres penitenciaris amb els seus muntatges. Wasted, dirigida per Ivan Morales, va ser la darrera obra que van veure els últims interns de la Model, i Obskené va actuar el setembre a la presó de Lledoners. “La voluntat és que els murs de la presó cada cop siguin més prims, que hi entrin més coses de fora. Ara bé, el problema són els diners, és de pressupost”. No hi ha recursos econòmics per fer front al cost d’una actuació i la majoria de companyies que hi actuen ho fan, tal com diu Almirall, “per amor a l’art”.
Tanmateix, la manca d’incentius monetaris que acompanyen les manifestacions culturals, i més durant els anys de crisi econòmica, no va ser un impediment perquè l’any 2009 l’antiga consellera de Justícia, Montserrat Tura, inaugurés a Lledoners la primera fira de teatre de les presons de Catalunya. Durant un mes i mig, la presó va acollir teatre, xerrades i altres activitats amb l’objectiu de vincular el centre penitenciari al territori. La consellera va remarcar que, a través d’aquesta iniciativa, es pretenia que el món exterior conegués què es fa a la presó “més enllà de les reixes i dels murs de seguretat”. El projecte també comptava amb un ambiciós programa de tallers teatrals per als presos que incloïa una gira dels espectacles creats per altres centres penitenciaris del país. La fira de teatre a les presons continua vigent, però el projecte de gira no va ni començar a causa de les retallades de 2010.
A banda del fet econòmic, no fer front als costos de la companyia i dependre de la bona fe i el voluntarisme de les actrius i creadores, “hi ha un tema de logística, ja que no és fàcil muntar un bolo on hi ha música, llums, escenografia… Hi ha assumptes de producció que cal tenir presents”, relata Almirall. I aquest va ser un dels handicaps que es va trobar el mediador de Quatre Camins amb l’espectacle AÜC de Les Impuxibles. “Vaig veure el muntatge de les germanes Peya dirigit per Carla Rovira, que abordava d’una manera molt clara i directa les violències sexuals, i vaig pensar que seria molt interessant fer aquest muntatge a la presó tenint com a espectadors els homes del mòdul d’agressions sexuals”. Per qüestions estructurals (l’espectacle compta amb un piano de cua), va ser impossible fer la representació dins del centre. Almirall, però, se les va enginyar per portar un grup de presos al Teatre Lliure a veure AÜC i convidar Carla Rovira i Adriana Peya, membres de Les Impuxibles, a Quatre Camins a fer una xerrada sobre la temàtica i el procés creatiu de l’obra. Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma.
Interns actors i creadors
L’actriu, creadora i formadora experta en teatre social Xantal Gabarró treballa a la presó d’homes Brians 2 com a monitora artística de teatre. Gabarró és del mateix parer que Almirall: el teatre és una eina de transformació i apoderament, no obstant això, la creadora va més enllà. A Brians 2 no només són espectadors de teatre, el grup de Gabarró són actors.
El teatre de l’oprimit reflexiona sobre les transformacions socials i personals que desitgen certs col·lectius i individus que pateixen situació d’aïllament
Seguint, entre altres tècniques i recursos teatrals, els preceptes del teatre de l’oprimit –una tendència teatral nascuda als anys 60 al Brasil de la mà del dramaturg Augusto Boal–, Gabarró treballa temes de gènere, l’autonomia, el diàleg, el debat social i l’esperit crític. El teatre de l’oprimit parteix del teatre per reflexionar sobre les transformacions socials i personals que desitgen certs col·lectius i individus que estan patint una situació d’aïllament, i també d’injustícia. Col·lectius com Forn de Teatre Pa’tothom a Barcelona o Arte Muhé a Andalusia desenvolupen diferents projectes per a la defensa dels drets humans i la lluita per a l’erradicació de pràctiques que generen exclusió aplicant la metodologia de Boal en els seus tallers a les presons. Des de Brians fins a Alcalá Meco.
Si Brecht trenca la quarta paret del teatre, aquella que separa el públic de les actrius, Boal la traspassa. Així, el teatre de l’oprimit és un procés, més que un resultat, i inclou persones que desitgen emancipar-se, que analitzen la seva situació i la representen tot dient les coses de manera diferent a com se’ls exigeix socialment que les diguin o com se suposa s’han de dir. I emancipar-se és una bona manera de lluitar contra l’exclusió.
“Intento que prenguin decisions, passar-ho tot per assemblea, fins i tot els conflictes”, argumenta Gabarró, que des de fa set mesos és l’encarregada de l’aula de teatre els caps de setmana. Ho fa amb actes molt subtils, com l’ús del llenguatge, fugint del paternalisme i l’excessiva tutorització. “Els tracto com a professionals del teatre, com si fóssim una companyia, i els demano compromís amb el que fem”. Gabarró intenta construir relacions horitzontals i desenvolupar la seva capacitat creativa.
Un dels projectes en el qual estan immersos és Lisístrata. “Estem fent una tasca col·lectiva, un procés creatiu amb les figures femenines amb què els interns estan vinculats. El text d’Aristòfanes serveix de contrapunt i d’excusa per parlar de les dones que tenen fora: mares, filles, companyes, germanes…”, relata l’actriu.
Les persones participants han de pensar, generar material i escriure per després representar una obra teatral on elles són creadores i protagonistes
Les persones participants han de pensar, generar material i escriure per després representar una obra teatral on elles són creadores i protagonistes. “Des de fa setmanes recopilo materials que estan sorgint dins del procés d’escriptura entorn de la seva realitat i la de les dones que tenen fora. També els he demanat que donin veu a les dones: que els demanin cartes, vídeos, missatges…”. Amb l’escriptura dels homes, els materials de les dones i el contrapunt còmic de l’obra original de Lisístrata, la companyia Sota Mínims, formada pels interns de Brians 2, estrenarà el seu tercer muntatge dirigit per Gabarró el mes de setembre. Segons explica la formadora, “gràcies a aquest procés estem fent un homenatge a les dones que són fora mentre reflexionem sobre la pròpia situació de privació de llibertat i la del seu entorn”.
La pràctica teatral segueix sent patrimoni i gaudi d’una elit que té accés a cercles acadèmics i intel·lectuals, que codifiquen i fan seu el missatge, convertint en alta cultura el fet artístic. Almirall, Gabarró, Pa’Tothom, Proyecto 43-2 són només alguns dels projectes artístics i socials que treballen per revertir aquesta màxima. Desdibuixar parets i teixir comunitats a través seu.
Quan la comunitat entra en joc, desactiva les lògiques hegemòniques: l’actor és la comunitat, l’espectador és la comunitat, la història és comunitària i les necessitats socials i artístiques responen a les que generen i demanden les comunitats. En paraules d’Augusto Boal, l’objectiu del teatre és “humanitzar la humanitat”, una acció política a l’interior de la societat.
