Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Fer que sembli un accident

En la col·laboració mensual del Seminari d'Economia Crítica Taifa, Xavier Garcia exposa una crítica a les institucions supranacionals, com l'FMI, el Banc Mundial o la UE, que descriu com a "eines de dominació global" de "caràcter mafiós"

Un jove sosté un cartell contra la troika / La Directa

“Amb l’objectiu de controlar la inflació, de reduir la demanda interna i d’estimular l’activitat privada s’exigeix una disminució substancial de la intervenció pública en l’economia, una dràstica reducció de la despesa pública i del dèficit fiscal, la privatització de les empreses públiques i la desregulació de l’economia. (…) Una legislació laboral favorable a les empreses i la potenciació de la flexibilitat (precarietat) laboral, basada en un increment de la temporalitat, mobilitat dels treballadors, comiat lliure, a més de combatre durament el poder sindical. Tot aquest paquet es considera indispensable per a estimular la inversió, sobretot l’estrangera”. Així actua la màfia des de fa dècades, ni Coppola, Scorsesse o Brian de Palma podrien presentar-ne una imatge romàntica.

El paral·lelisme és clar. Les institucions supranacionals s’acosten als països amb problemes econòmics per recomanar-los mesures pel seu bé, per a què aquests països puguin sortir de les situacions de crisi i generin riquesa i prosperitat. Darrerament, a Europa hem patit l’aplicació de moltes d’aquestes mesures, però el llistat citat al paràgraf anterior (extret del llibre L’hora dels voltors, J.M. Busqueta) correspon a les que l’FMI i el Banc Mundial van aplicar a llatinoamèrica als anys 80, en la que va esdevenir la dècada perduda per aquest continent, i de la que encara avui està mirant de recuperar-se. Les mesures no van comportar cap prosperitat econòmica, els països que les van prendre van destrossar els seus sistemes educatius, sanitaris, d’assistència social… i van continuar sotmesos a un deute que no parava de créixer per més que anessin gastant recursos en eixugar-lo. A qui van resultar útils les mesures imposades per l’FMI va ser als creditors, generant un cercle viciós en el que els països es veien obligats a tornar un deute que els seus governs havien contret, però que no els havia servit per res (il·legítim, per tant), mentre eren forçats a acceptar les condicions del l’FMI i el BM perquè aquestes entitats els continuessin deixant diners per a tornar aquell deute, unes condicions que els ensorraven cada vegada més i els obligaven a incrementar l’endeutament.

Les mesures no van comportar cap prosperitat econòmica, els països que les van prendre van destrossar els seus sistemes educatius, sanitaris, d’assistència social… i van continuar sotmesos a un deute que no parava de créixer per més que anessin gastant recursos en eixugar-lo

Tot i l’estrepitós fracàs com a eina de rescat econòmic, aquesta estratègia mafiosa és pràcticament la mateixa que ha seguit la Troika, l’artefacte institucional anidemocràtic que ha permès l’entrada de l’FMI per la porta del darrere a la direcció econòmica de la UE. El cas paradigmàtic de l’acció d’aquesta Camorra pública va ser el tracte donat a Grècia, amb amenaces, imposicions i violència sistèmica, basades, com fan els autèntics prestamistes de l’hampa, en el sagrat dret del creditor sobre el deutor, que s’imposa a la mateixa existència d’aquest últim, en aquest cas la de la població grega, que ha vist caure les seves condicions de vida en picat. La sandàlia del David Fernàndez apuntava en la direcció correcta.

És per això que, tot sovint, en plantejar la qüestió de la sortida de (o permanència a) la UE, l’Euro…, com si es tractés de donar-se de baixa del gimnàs, s’està adoptant una perspectiva naïf. Per a aquestes institucions, com passa amb la Cosa nostra, o s’està amb elles o s’està contra elles. És cert que no cal estar-hi plenament integrat, però cal acceptar les seves condicions. És el cas de la UE que no engloba tota Europa, precisament per poder forçar els països fronterers que no hi pertanyen a arribar a acords per tal que el capital de les euroempreses pugui instal·lar-s’hi, fent negoci amb la precarietat laboral i la falta de drets d’aquests territoris. Trobem també altres estats veïns, com ara Turquia, els governs dels quals fan el servei de goril·les de porteria, cobrant per mantenir a ratlla violentament a aquelles que volen entrar al territori de la UE, evitant que els seus capos hagin d’embrutar-se les mans.

La cara menys amable serà, com dèiem, per a aquell que no vulgui fer tractes amb l’FMI i els seus sequaços. Probablement, una campanya institucional i mediàtica a nivell global presentarà el país que es desmarqui de les directrius fonsmonetaristes com un focus de violència gestionat per un govern corrupte i inepte que l’està ensorrant econòmicament. Aquesta campanya es veurà recolzada per una guerra econòmica que doni versemblança al relat i, el que és pitjor, que ofegui la població deixant-la sense alguns béns bàsics, per tal de generar un clima nacionalment i internacional insuportable pel govern díscol. Si aquestes actuacions no fossin suficients, es podria accelerar la campanya per a què alguns sicaris duguessin a terme un cop d’estat amb la benedicció internacional.

Tenir en compte el caràcter mafiós d’aquest tipus d’institucions és un antídot pel reduccionisme moralista que centra el problema del poder polític en factors circumstancials, com ara els eventuals interessos espuris dels alts càrrecs i representants

Aquestes institucions supraestatals són, doncs, una eina de dominació global. La globalització, el desenvolupament del mercat mundial, ha deixat petit l’estat com a instrument de classe al servei del capital, d’aquí el sorgiment d’espais multiestatals, de monedes comunes i de tractats internacionals, que estan instrumentalitzats des del seu naixement i que són, per tant, irreformables. Les esmentades institucions són presentades com una extensió a nivell global de la democràcia i l’estat de dret, ja força mistificats a nivell nacional, però generen precisament l’efecte oposat. Allunyen la ciutadania dels centres de decisió i així desapoderen les classes populars, deixant el terreny lliure als grans poders econòmics, al mateix temps que blanquegen la seva acció amb la retòrica burgesa dels drets i les llibertats individuals, com succeeix, per exemple, amb el registre de lobbies que hi ha establert al Parlament europeu, i que inclou unes 7500 organitzacions o persones. Aquest registre, tot i que sigui presentat com una mesura de transparència, consisteix principalment en una forma d’institucionalitzar l’extorsió i el suborn.

Tenir en compte el caràcter mafiós d’aquest tipus d’institucions és un antídot pel reduccionisme moralista que centra el problema del poder polític en factors circumstancials, com ara els eventuals interessos espuris dels alts càrrecs i representants. Un plantejament com aquest comportaria creure que l’activitat criminal de la màfia és resultat del fet que els seus dirigents són males persones i que podríem refundar-la creant una màfia bona que dugués a terme xantatges justos i extorsions pacífiques. De la mateixa manera una UE o un FMI al servei de la classe treballadora, dels pobles o de la ciutadania són una quimera, principalment perquè són instruments del capitalisme i aquest no té cap possible rostre humà.

No obstant tot el que fins aquí s’ha plantejat, el primer exemple de trencament amb la UE és el Brèxit, un cas que fa palesa la necessitat d’anàlisis concretes de caràcter estructural i projectes transformadors sense els quals la sortida de la UE, com en el cas britànic, esdevé per a la classe treballadora una forma de caure a les brases.