Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'esquerra de Petro s'enfrontarà a l'uribisme en una segona volta electoral a Colòmbia

L'uribisme ha guanyat la primera volta electoral a Colòmbia amb un 39,14% dels vots. Així i tot, el record històric és per a la coalició Colòmbia Humana de Gustavo Petro, exguerriller del M-19 que, amb un 25% dels sufragis, passarà a la segona volta electoral el pròxim 17 de juny, on s'enfrontarà al candidat uribista del partit Centre Democràtic, Ivan Duque. També trenquen els esquemes tradicionals dels comicis colombians precedents la relativament alta participació, d'un 53% –l'any 2014 va ser del 40%– i l'absència total d'incidents durant la jornada electoral, segons l'informe del Consell Nacional Electoral (CNE), tot i que és una calma circumstancial, doncs des de principi d'any han sigut assassinades almenys cinquanta líders socials al país

Un home votant durant la jornada d'eleccions a Colòmbia / Berta Camprubí

És la primera vegada en la història de Colòmbia que una candidatura d’esquerres consolidada passa a la segona volta amb possibilitats de guanyar la presidència. Jorge Eliécer Gaitán un 9 d’abril de 1948, Luis Carlos Galán un 18 d’agost de 1989 i Carlos Pizarro (del M-19) un 26 d’abril de 1990: tres aclamats candidats de forces polítiques progressistes assassinats dies o setmanes abans de comicis que podien convertir-los en presidents de la república colombiana. És en aquest context històric plegat de magnicidis que Gustavo Petro representa una oportunitat històrica. “Amb el govern de la Colòmbia Humana tot ciutadà, no importa el seu nom o la seva condició, serà respectat en els seus drets fonamentals, en el seu dret a existir: no ha de témer el president Uribe si nosaltres arribem a governar”, assegurava Petro, també exalcalde de Bogotà, en el seu discurs posterior a la publicació dels resultats.

 

La pau, eix de la campanya

A tres quarts de vuit de la nit del passat diumenge, apareixia a les pantalles de les colombianes Ivan Duque, advocat i exsenador pel Centre Democràtic, celebrant la victòria i agraint als set milions i mig de colombianes que l’havien preferit. Al quart inferior esquerra de la pantalla, una altra càmera enfocava al principal responsable de la victòria: Álvaro Uribe, expresident de Colòmbia i principal opositor dels acords de pau del govern colombià amb les FARC. La imatge d’Ivan Duque, que defensa la cadena perpetua per a casos de violació i proposa crear fronts ciutadans de seguretat a nivell de barri, s’ha guanyat un lloc dins l’agenda pública colombiana de manera recent, durant aquesta llarga campanya electoral protagonitzada finalment per cinc homes: Humberto De La Calle –del Partit Lliberal– que obtindria un 2,1% dels vots, Germán Vargas Lleras –exvicepresident conservador– amb un 7,3% dels vots, Sergio Fajardo –professor i exgovernador del departament d’Antioquia, de centre dreta o esquerra depenent de l’enquestat– 23,7% dels vots i els dos guanyadors dels comicis.

Tot i que segons el president sortint, Juan Manuel Santos, la pau a Colòmbia ja és inamovible, un dels eixos principals d’aquesta campanya han estat precisament la implementació dels acords de pau. El model econòmic i el sistema educatiu han sigut temàtiques importants però, de la mateixa manera que fa quatre anys el tema central era si seguir o no negociant amb les FARC, a tots els debats ha ressonat més fort la continuïtat de l’aposta per la pau, negada principalment pel Centre Democràtic i per Vargas Lleras. Cal recordar que el 2 d’octubre de 2016 Colòmbia va votar “no” a refrendar aquests acords però, un any i mig després, si mirem aquestes eleccions en clau plebiscitària, les forces que aposten pels acords de pau, és a dir, Petro, Fajardo i De La Calle, sumen un 51% dels vots mentre que Vargas Lleras i Duque en sumen un 46,4%.

Gustavo Petro, exguerriller del M-19 que, amb un 25% dels sufragis, passarà a la segona volta electoral el pròxim 17 de juny

 

De qualsevol manera, eren les primeres eleccions després que les FARC silenciessin els fusells i, tot i que el partit nascut d’aquesta transició, la Força Alternativa Revolucionària del Comú, no s’hi ha pogut presentar per falta de garanties i per la malaltia del seu principal líder, el ventall electoral s’ha ampliat i les maquinàries de la classe política tradicional han quedat desbancades. Unes eleccions en les quals les dones han sigut expulsades del terreny de joc durant la campanya electoral i han quedat tan sols en el paper de fórmules vicepresidencials de la majoria de candidats. Després de denunciar la seva exclusió, invisibilització i asfíxia econòmica durant la campanya electoral, primer Piedad Córdoba, de Poder Ciutadà, i després Viviane Morales, de la coalició Somos, van presentar la seva renuncia al CNE com a candidates a la presidència.

Possibles aliances

La possibilitat que Gustavo Petro arribi a la presidència recau ara en la potencial aliança amb Sergio Fajardo. En el seu llarg i entusiasta discurs, Petro el convidava, a ell i a De La Calle –fins i tot a Vargas Lleras– a sumar-se a la seva candidatura, que tindrà com a argument central la continuïtat en la implementació dels acords de pau i la transició d’una economia extractivista a una de productiva. Mentre Fajardo ha assegurat que “hem de seure a pensar”, De La Calle, principal negociador per part del govern a l’Habana, ha insistit en “no fer marxa enrere, continuar amb la pau”. Lina Otero, psicòloga i activista colombiana, assegura que potser Fajardo personalment no ho farà, però que “les bases dels partits de la seva coalició, Polo Democrático i Alianza Verde, se n’aniran amb la Colòmbia Humana”. Com la majoria de colombianes, Otero veu clar que “Vargas Lleras s’unirà a Duque; Vargas Lleras y Uribe guarden les seves diferències però a la llarga comparteixen una mateixa visió de país i de model econòmic”.

Un altre factor amb què compten algunes petristes és l’increment de participació que sol haver-hi en les segones voltes electorals

Un altre factor amb què compten algunes petristes és l’increment de participació que sol haver-hi en les segones voltes electorals. En els últims comicis, l’any 2014, el candidat uribista Oscar Ivan Zuluaga va guanyar la primera volta amb un 29,25% dels vots i seguit de Juan Manuel Santos, qui n’obtenia un 25,7% però va acabar perdent en la segona volta amb una diferència d’un milió de vots a favor de Santos. La diferència entre Duque i Petro és força més àmplia: 24 departaments de 32 han optat per l’ultraconservador mentre que 9, els més afectats per la guerra, ho han fet per l’exguerriller i –com a fenomen excepcional– a la capital ha guanyat Sergio Fajardo. Així i tot, tot és possible i tot està per veure.

Una participació encara baixa

“Crec que a Colòmbia hi ha falta de cultura i de consciència democràtica, que encara no tenim clar com hem de fer aquest exercici amb responsabilitat, no estem acostumades a llegir els programes de les candidates i aterrar-los”. Així justificava l’encara baixa participació electoral Osvaldo Rivera, regidor al municipi de Corinto Cauca pel Moviment Alternatiu Indígena i Social (MAIS) que forma part de la coalició Colòmbia Humana. “Sento que segueix havent-hi abstenció perquè a Colòmbia ens hem resignat a pensar que fem el que fem les coses no canviaran, per això hi ha qui aprofita les eleccions per obtenir del polític un tamal o 100.000 pesos”, es lamenta Lina Otero que, malgrat tot, accepta que hi ha “una nova generació de joves que veuen la possibilitat de fer-se escoltar (…) que la nostra realitat no està fixada en pedra, que no estem destinats per decisió divina a ser pobres i en guerra”.

L’esquerra i la ultradreta s’enfrontaran d’aquí a vint dies en un país on, efectivament, segueix el degoteig de líders socials i defensores de drets humans assassinades, segueix havent-hi gent que es veu obligada a desplaçar-se per protegir la seva vida, segueixen, si bé en menor mesura, els enfrontaments armats entre guerrilles –a una desena de departaments hi ha presència de l’ELN, l’EPL i dissidències de les FARC– i l’exèrcit colombià i on segueixen sent altíssims els índexs de violència relacionada amb el narcotràfic a zones rurals i perifèries urbanes.