De forma recurrent, als països més desenvolupats (als Països Catalans també) es parla de la necessitat de recuperar la indústria que han anat perdent a partir de diversos esdeveniments. S’han esmentat el procés de terciarització de les economies que acompanya el desenvolupament; el procés de mundialització/globalització que va suposar l’externalització de moltes activitats industrials cap a països amb costos menors i menys regulacions; la polèmica sobre el contingut i l’abast, la pèrdua de pes i, també, el menyspreu de la política industrial; la gran financerització de les economies que ha donat lloc a què les inversions financeres, especulatives o no, substitueixin les inversions productives a la indústria i altres sectors; la crisi del model de reproducció del capitalisme —keynesià-fordista— de després de la II Guerra Mundial per un model neoliberal a partir dels anys 1970. Em referiré sobretot a aquests dos darrers elements.
Com ha assenyalat, en un article recent, Romaric Godin, la crisi estructural del model de reproducció del capital keynesià-fordista a principis dels anys 1970, ja feia temps que es covava i es caracteritzava per un conjunt d’elements, igual que la crisi que ara ens ocupa. Diu Godin: “aquest mode de gestió del capitalisme és, com els precedents, fonamentalment industrial. El repte és donar suport a la rendibilitat d’una producció industrial local; […] en els ‘països industrialitzats’ […] calia, doncs, assegurar, a bon preu, els recursos energètics (sobretot el petroli) i de matèries primeres, així com les vendes en els mercats locals (consum de les llars) i internacionals (exportacions)”. És un període amb guanys de productivitat elevats que permetien augments salarials notoris, que alimentaven el consum, mentre els Estats desenvolupaven els estats del benestar i la redistribució de la renda. El sistema financer, força regulat, finançava ordenadament el consum de masses i les inversions privades i públiques. I tot en el marc d’un sistema monetari internacional estable (Bretton Woods) basat en el dòlar.
D’una banda, la inflació comença a augmentar i, de l’altra, s’incrementen els conflictes socials amb els treballadors i els seus sindicats que veuen que van perdent poder adquisitiu a causa de la inflació
Aquest model comença a tenir problemes a mitjans dels anys 1960 i principis dels 1970. Particularment als EUA, embrancats a la guerra del Vietnam, amb una disminució dels beneficis i de la rendibilitat de les seves empreses, que pateixen una competència creixent de les empreses japoneses, alemanyes i altres. D’una banda, la inflació comença a augmentar i, de l’altra, s’incrementen els conflictes socials amb els treballadors i els seus sindicats que veuen que, mentre la productivitat continua creixent de forma notable, ells van perdent poder adquisitiu a causa de la inflació. Però, més enllà d’això, hi ha un rebuig més profund del funcionament del sistema capitalista i del règim empresarial (els disturbis de Watts a Los Ángeles, en 1965; vagues a l’Alemanya de l’Oest, el maig de 1968 francès, la “tardor calenta” italiana de 1969, ocupacions de fàbriques, experiències autogestionàries, crítiques a la societat de consum, la publicació dels “Límits al creixement”, o l’Informe Meadows el 1972). A tot això li acompanya la crisi del sistema monetari internacional de Bretton Woods, que es concreta en la suspensió de la convertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. I després vindrà el xoc dels preus del petroli el 1973 i de nou el 1979. Plou sobre mullat. Els dos pilars del model de reproducció del capital keynesià-fordista (el compromís socialdemòcrata), l’energia barata i els augments salarials han fet figa. La crisi és inevitable. I el creixement de les economies més desenvolupades ja no arribarà mai més als nivells d’abans. La crisi toca també als mercats financers, tot i que, malgrat afectar la inversió i el crèdit, com que encara estaven molt regulats, queda controlada.
Comença una nova època, un nou model de reproducció del capital, el neoliberalisme. Hi ha alguns fets que cal destacar. Primer, la productivitat ja no creixerà al mateix ritme que ho havia fet fins aleshores. Però, a diferència d’abans, que ho feien a un ritme semblant; els salaris comencen a créixer clarament per sota de la productivitat (i, per tant, els beneficis per sobre), cosa que significa —segon fet a destacar— l’augment de les desigualtats i de la pobresa que coneixem ara. Tercer, hi ha un procés de desindustrialització molt important, a conseqüència d’una crisi quasi definitiva dels sectors industrials tradicionals (mineria, siderúrgica, naval, tèxtil, etc.); seguida de la progressiva privatització d’empreses públiques, i juntament amb l’externalització d’algunes activitats industrials a països menys desenvolupats, amb costos i regulacions menors; i de l’externalització de certes activitats que abans es feien a l’interior de les empreses industrials cap al sector de “serveis a la producció” (per exemple, neteja, transport, manteniment, però també informàtica, comptabilitat, màrqueting, etc.).
Les quatre dècades de polítiques neoliberals han suposat la desinversió i la disminució de la capacitat productiva, particularment industrial, als països desenvolupats
Quart, per tant, la inversió productiva a la indústria es redueix i augmenten les inversions en el sector serveis i en el sistema financer, les quals, en general, no fan créixer tant la productivitat. Cinquè, relacionat amb tot l’anterior, augmenta l’atur, que té un caràcter estructural i que dona lloc a un canvi en les lluites dels treballadors i dels seus sindicats tradicionals: si abans es lluitava pels augments salarials, la millora de les condicions de treball i, fins i tot, pel poder dintre de l’empresa, ara l’objectiu és bàsicament el manteniment dels llocs de treball. I les coses empitjoren en els països on hi ha una immigració important. En definitiva, la possibilitat de l’atur disciplina i reprimeix el món del treball. Sisè, els empresaris, sobretot les grans empreses multinacionals, les institucions internacionals i els estats nacionals fan l’opció d’augmentar la recessió i l’atur per lluitar contra la inflació; cosa que encara està passant ara mateix. Per resumir, el model neoliberal implicava inflació baixa, suport als beneficis empresarials, mitjançant la mundialització, la terciarització, la moderació salarial i l’endeutament de les famílies i del sector públic, acompanyats per la liberalització/desregulació de les activitats financeres que suposa un pes creixent de les finances a l’economia.
Les quatre dècades de polítiques neoliberals (desregulació dels mercats, externalitzacions, subcontractacions, privatitzacions, mundialització de l’economia) han suposat la desinversió i la disminució de la capacitat productiva, particularment industrial, als països desenvolupats. Tal com ha assenyalat Radhika Desai, això ha fet que aquestes economies siguin “molt vulnerables a la interrupció de la cadena de subministraments i ha impedit que les mesures implementades pel cantó de l’oferta redueixin els preus”. Desai remarca que aquesta disminució de l’activitat productiva i industrial és “l’altra cara de la moneda de l’incessant creixement de l’activitat financera des de principis de la dècada de 1980”. Una expansió financera que ha suposat una contínua aparició de noves estructures, pràctiques, actius financers i règims reguladors (o millor, desreguladors). I a les darreres dècades, rebla el clau Desai, “la financerització s’ha basat en bombolles d’actius sostingudes per una política monetària laxa, cosa que ha creat les condicions per l’actual augment dels preus, mentre que ha inhibit l’única política antiinflacionista que podria funcionar”, és a dir, l’augment de la capacitat productiva, i sobretot industrial, per augmentar l’oferta.
A l’època neoliberal, quan s’ha fet una política monetària laxa i flexible, no ha estat per invertir en l’augment de la capacitat productiva, la producció i l’ocupació, sinó per salvar el sistema financer
A l’època neoliberal, quan s’ha fet una política monetària laxa i flexible, no ha estat per invertir en l’augment de la capacitat productiva, la producció i l’ocupació, sinó per salvar el sistema financer dels seus problemes, tot posant a la seva disposició tota la liquiditat que necessités. I aquesta política s’ha convertit en estructural, perquè com que els diners no arribaven a les famílies per consumir ni es dedicaven a la inversió productiva, sinó al sistema financer, no s’augmentava la demanda i no hi havia inflació. La flexibilització quantitativa —compra d’actius financers per part dels bancs centrals— s’ha convertit en estructural i sistèmica per mantenir elevats els mercats d’actius financers i el valor de la moneda. Amb el declivi del sector industrial, la baixa inversió i l’austeritat fiscal, el consum de les elits (cada vegada més reduïdes) a partir de les bombolles dels actius s’està convertint en el motor econòmic més important dels països, però també en el causant d’unes desigualtats cada vegada més extremes. I Desai conclou: “Fer que el capitalisme dels EUA (i dels països capitalistes avançats en general) torni a ser productiu, no només implicaria invertir la lògica de la financerització, sinó que requeriria un programa dirigit per l’estat per aixecar les restriccions que pesen sobre l’oferta, cosa que és pràcticament impensable en els paràmetres del sistema actual”.
Les finances i les elits que les controlen guanyen, l’economia real (particularment industrial) i les classes treballadores i populars perden. Com ja va dir el magnat Warren Buffet: “Existeix la guerra de classes, però és la meva classe, la dels rics, els que estem fent la guerra, i l’estem guanyant”.
