La ràdio gairebé s’encén sola i les males notícies –com les mentides– van en portaavions, mentre les bones –com la realitat– van a peu. La llista podria ser infinita. Un altre naufragi a la Mediterrània, l’aperitiu salvatge anunciat ahir pel govern PP-Vox contra la llengua, el blanqueig de l’extrema dreta catalana. I el desori polític, el desgavell social o el desastre ecològic. O el comiat massiu de Berlusconi, Il Cavaliere, icona de la concentració del poder mediàtic, de la tele-deixalleria i de la indecència del poder, que un dia, quan el van condemnar per corrupció, es va despatxar dient: “la veritat no canvia res”. El temps li va donar la raó –parcialment. Per sort, mai no hi ha història sense contrahistòria. Malgrat que la ràdio emmudeix i es fa el silenci del mal de dir adeu. Un missatge al mòbil s’escolava ahir a la tarda per dir-nos que ens havia deixat Xabier Salutregi, el darrer director del proscrit diari Egin. Antagonia absoluta de tot imperi mediàtic, de la mentida oficial al servei del poder i de la voracitat dels tirans i els carronyaires. Tota una altra història sencera –dura, esperançada i contradictòria– que encara ens recorda i demostra que som el que fem i que dir la veritat, on regna la injustícia, és arriscat. Però que el que fem des de baix sempre compta en una batalla que sempre és radicalment desigual.
Amb un silenci dantesc, Xabier Salutregi va estar empresonat set anys i mig entre 2008 i 2015. I sí, era l’únic director d’un mitjà de comunicació engarjolat a Europa
Xabier Salutregi Mentxaka Salu, sí, va ser el darrer director d’Egin, nascut de l’esforç social i la subscripció popular al convuls País Basc dels finals dels setanta sota el lema “La veu dels sense veu”. Afònics i emmordassats, venien de quaranta anys de silenci dràstic militar. Egin es va convertir des del primer dia –a part de la bèstia negra prefigurada per tots els poders– en una referència periodística i en un model per bastir mitjans populars contra tant oligopoli –fet i fet, aquest comiat impossible es publica a la Directa i no hi ha res de casual. Salu era el director fins que un mal dia, funest i nefast, del 1998, Baltasar Garzón en va decretar, de la nit al dia, el tancament preventiu, que va esdevenir absolut. Era el 15 de juliol de 1998. Garzón va rebatejar l’escomesa lliberticida com Operació persiana. Mentre Aznar en rigorós directe des de Turquia etzibava ufanós: “Es pensaven que no ens atreviríem?”. Amb tot, el més important encara es pot dir: mai no van poder abaixar la persiana. La mateixa nit del tancament, gairebé en impremtes clandestines i solidàries, naixia Euskadi Información, dirigit pel dramaturg Alfonso Sastre, per cobrir-ne solidàriament el buit. Les còpies volaven. Poc després, de nou per participació popular de milers de persones, naixia Gara. I fins avui. Ansón, aleshores director d’ABC, es va oposar al tancament: “Els diaris no delinqueixen, en tot cas, els periodistes”. En aquest, però, ni el mitjà ni el director.
Amb un silenci dantesc, Xabier Salutregi fou jutjat deu anys després i va estar empresonat set anys i mig entre 2008 i 2015. I sí, era l’únic director d’un mitjà de comunicació engarjolat a Europa. Silenci sepulcral en aquella Europa que no era pas la d’avui, però ja flirtejava amb la desdemocratització global, el retrocés accelerat en drets civils i polítics i l’excepció que s’introdueix en la norma fins que la norma acaba sent l’excepció. Mentre estava pres en el mapa tèrbol de la dispersió penitenciària –Alcalà-Meco, Soto del Real, València, Burgos– el Tribunal Suprem va decretar la il·licitud del tancament del diari per “aplicació indeguda” de la llei. Onze anys després, l’alt tribunal espanyol –i espanyolista– deia el mateix que sostenien els advocats del diari des del mateix 15 de juliol de 1998. Que Garzón havia fet trampa i nyap. No és sobrer afegir el 2023 que l’inventor del tot és ETA va acabar cruspit per la màquina que ell mateix va inventar. Passen les modes repressives i queden només les runes. I els oblits. Però sempre ens quedarà en Salu com antídot, memòria rebel i punt d’ancoratge des d’on explicar-nos per què estem més espantats –i esperançats– que ahir però menys que demà.
L’Euskal Herria d’avui té l’enorme mèrit democràtic de tenir només un regidor de Vox després de les darreres eleccions municipals
No sé com acabar. Si sé que l’Euskal Herria d’avui, com recordava Karra Elejalde ahir a Catalunya Ràdio, té l’enorme mèrit democràtic de tenir només un regidor de Vox després de les darreres eleccions municipals. Alguna cosa, en una tasca infinitament col·lectiva i anònima, hi tenen a veure persones com en Salu, que també va ser i va fer escola. Qui molt viu molt veu i sortint de la darrera presó encara es va fer compte a Twitter. Al perfil hi posa encara, amb l’honestedat, l’herrimiña i la sornegueria de sempre: “Nascut a Bilbo (1950). Periodista, ex-pres, ex de moltes il·lusions, obstinat en conviccions i a favor d’estendre el bon viure. Accepto l’altre”. Fa dècades que Mario Benedetti, des de la matxucada Amèrica Llatina esclafada per tantes botes militars, va escriure un poema memorable titulat Un cas perdut. Li escau tan bé a Salu com tan bé li esqueia al seu amic Pepe Rei, tots dos incapaços de ser neutrals en un món injust i tots dos pagant-ne el preu de la gosadia sense perdre mai el somriure.
A propòsit de Salutregi, xiuxiueja Benedetti en mode confessió:
Por fin un crítico sagaz reveló
(ya sabía yo que iban a descubrirlo)
que en mis cuentos soy parcial
y tangencialmente me exhorta
a que asuma la neutralidad,
como cualquier intelectual que se respete.
Creo que tiene razón
soy parcial
de esto no cabe duda
más aún yo diría que un parcial irrescatable
caso perdido en fin,
ya que por más esfuerzos que haga
nunca podré llegar a ser neutral.
En varios países de este continente
especialistas destacados
han hecho lo posible y lo impossible
por curarme de la parcialidad,
por ejemplo en la biblioteca nacional de mi país
ordenaron el expurgo parcial
de mis libros parciales
en Argentina me dieron cuarenta y ocho horas
(y si no me mataban) para que me fuera
con mi parcialidad a cuestas,
por último en Perú incomunicaron mi parcialidad
y a mi me deportaron.
De haber sido neutral
no habria necesitado
esas terapias intensivas,
pero qué voy a hacerle
soy parcial,
incurablemente parcial
y aunque pueda sonar un poco extraño
totalmente
parcial.
Ya sé
eso significa que no podré aspirar
a tantísimos honores y reputaciones
y preces y dignidades
que el mundo reserva para los intelectuales
que se respeten,
es decir para los neutrales
con un agravante,
como cada vez hay menos neutrales
las distinciones se reparten
entre poquísimos.
Después de todo y a partir
de mis confesadas limitaciones
debo reconocer que a esos pocos neutrales
les tengo cierta admiración,
o mejor les reservo cierto asombro
ya que en realidad se precisa un temple de acero
para mantenerse neutral ante episodios como
Girón
Tlatelolco
Trelew
Pando
La Moneda.
Es claro que uno,
y quizá sea esto lo que quería decirme el crítico,
podría ser parcial en la vida privada
y neutral en las bellas letras
digamos indignarse contra Pinochet
durante el insomnio
y escribir cuentos diurnos
sobre la Atlántida.
No es mala idea
y claro
tiene la ventaja
de que por un lado
uno tiene conflictos de conciencia
y eso siempre representa
un buen nutrimento para el arte
y por otro no deja flancos para que lo vapulee
la prensa burguesa y/o neutral.
No es mala idea
pero
ya me veo descubriendo o imaginando
en el continente sumergido
la existencia de oprimidos y opresores
parciales y neutrales,
torturados y verdugos
o sea la misma pelotera
Cuba sí, Yanquis no
de los continentes no sumergidos.
De manera que
como parece que no tengo remedio
y estoy definitivamente perdido
para la fructuosa neutralidad
lo más probable es que siga escribiendo
cuentos no neutrales
y poemas y ensayos y canciones y novelas
no neutrales,
pero advierto que será así
aunque no traten de torturas y cárceles
u otros tópicos que al parecer
resultan insoportables a los neutros.
Será así aunque traten de mariposas y nubes
y duendes y pescaditos.
Insubmís a la falsa neutralitat, al bo d’en Salu l’acomiadaran avui, real i metafòricament, a Gernika –la Gernika repetida una i mil cops des de 1937. Però contra tots els berlusconis del món, en Xabier sempre serà, per sort nostra i del món, un cas perdut. L’abraçada més gran per a tu. Egingo dugu. Agur eta ahore. Mila esker, lagun.
