Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Fiscalitat verda d'emergència versus eco-blanqueig

L'autora constata com mentre una part de la societat alerta aterrada que falten onze anys per arribar a un punt de no retorn pel clima, altres s'ho prenen amb molta calma, considerant que n'hi ha prou amb mesures cosmètiques. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Manuel Clavero

Les mesures de fiscalitat ambiental de l’Estat espanyol estan molt per sota de la mitjana europea. Segons la Comissió Europea, Espanya ocupa el lloc 24 sobre 28 en el rànquing de la recaptació d’impostos relacionats amb el medi ambient, amb una recaptació inferior al 2% del PIB. En més de deu anys, la recaptació d’aquests impostos (sobre l’energia, el transport i la pol·lució) s’ha mantingut força estable a tota la Unió Europea (UE), pel que no es pot dir que les advertències sobre l’emergència climàtica hagin tingut encara cap efecte sobre l’ecofiscalitat.

Les propostes de fiscalitat ambiental per respondre a l’excepcionalitat i la urgència del clima són, però, nombroses i diversificades. Agrupacions ecologistes, organismes intergovernamentals com l’OCDE o centres de recerca ambiental, com ENT, n’han fet propostes destacades. En discutirem aviat a les properes Jornades de Fiscalitat Justa sobre Fiscalitat Ambiental i crisi climàtica, però avancem aquí algunes reflexions a tall de tastet.

Algunes d’aquestes propostes són els impostos sobre emissions de gasos contaminants (sobre l’emissió de carboni de cotxes i avions; d’òxids de sofre de cotxes i creuers; d’òxids de nitrogen de cotxes dièsel; de metà i d’amoníac de la ramaderia); els impostos sobre activitats contaminants (com els viatges freqüents en avió o els vols de curta durada); el consum d’hidrocarburs (querosè, metà, propà, butà, dièsel…); el consum de carn; la utilització d’envasos no reutilitzables i de difícil reciclatge; o la utilització de plaguicides i fertilitzants de síntesi química.

Una de les exempcions més qüestionada és la del querosè: tot i ser un dels sectors més contaminants, l’aviació està exempta de pagar impostos pel carburant que consumeix

En alguns casos, les mesures fiscals impliquen instaurar nous impostos; en altres, eliminar exempcions. Una de les exempcions més qüestionada és la del querosè: tot i ser un dels sectors més contaminants, l’aviació està exempta de pagar impostos pel carburant que consumeix. Segons la iniciativa Fairosene, les emissions de CO₂ generades pels vols dins de la UE han augmentat un 26,3% en els últims cinc anys i el 2018 arribaven als 67,5 milions de tones. Tampoc no incita a utilitzar transports alternatius l’exempció d’IVA dels bitllets d’avió de vols internacionals.

Tot i que té sentit que les mesures de fiscalitat ambiental siguin globals, no tot està en mans dels estats, de la UE o d’altres organismes supranacionals. Les mesures que està aplicant la UE relatives a la fiscalitat ambiental són força limitades, ja que defineix unes orientacions, però deixa en mans dels estats la regulació concreta d’aquests impostos, com és el cas d’aquells especials relatius a l’automoció i la calefacció.

Són els estats, doncs, els que poden influir més en la definició de polítiques fiscals verdes. Què es pot esperar del nou govern PSOE-Podemos, del nou Ministeri per a la Transició Ecològica i de l’Avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica (APLCCTE) que s’està tramitant administrativament aquesta mateixa setmana? El primer que sorprèn de l’APLCCTE és que les paraules “impost” o “taxa” no apareixen cap vegada, deixant en poder del Ministeri d’hisenda, “cuando proceda“, definir-ne els criteris.

L’avantprojecte no contempla la creació de cap impost nou. Potser espantat per les protestes socials dels Gilets Jaunes que van començar a França arran de l’impost al dièsel de Macron, el govern actual ha preferit amagar el cap sota l’ala abans que prendre mesures socialment impopulars però ecològicament necessàries. L’avantprojecte es compromet, això si, a dedicar almenys el 20% dels pressupostos per a “contribuir als objectius establerts en matèria de canvi climàtic i a la transició energètica”. Un percentatge tan alt que sembla ser una prioritat “transversal” a les despeses pressupostàries habituals, sense que es faci constar una assignació específica nova.

És més que dubtós que la compra de drets de contaminació per part de les empreses més contaminants a les menys contaminants sigui una mesura ecologista

Un altre fet destacable i força qüestionable des del punt de vista ambiental és que manté la recaptació dels ingressos procedents de les subhastes de drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle. És més que dubtós que la compra de drets de contaminació per part de les empreses més contaminants a les menys contaminants sigui una mesura ecologista, i no és un bon auguri que l’avantprojecte ho destaqui com a font específica de recaptació.

La manca de regulació estatal d’uns impostos ambientals suficients per a fer front a l’emergència climàtica és també una oportunitat per als impostos autonòmics. En matèria ambiental, com en altres temes, la Generalitat pot crear impostos que encara no existeixin en l’àmbit estatal, així que “hi ha molt recorregut a Catalunya pel que fa a la fiscalitat ambiental”, com diu un informe de Fiscalitat Justa del 2010 encara massa vigent.

Algunes mesures que la Generalitat no ha explorat encara són gravar les emissions d’òxids de sofre i de diòxid de carboni (des del 2014 existeix un impost sobre la contaminació de l’aire a Catalunya, però que no s’aplica sobre el SOx ni sobre el CO₂), prioritzar la reutilització per sobre del reciclatge selectiu de residus, incrementar els tipus impositius d’abocament i d’incineració, establir un retorn pel compostatge casolà, crear un impost sobre els residus industrials perillosos o establir un impost que gravi la producció termonuclear d’energia elèctrica, entre altres.

Finalment, no són poques les mesures de fiscalitat municipal ambiental i molts els municipis que les impulsen, però la seva diversitat és tan gran i el marge d’impacte tan petit que no s’han prioritzat per aquest article. A tall de reflexió final i més enllà de fer llistats exhaustius de possibles mesures de fiscalitat verda, caldria preguntar-se quina és l’efectivitat real de cada mesura, fent projeccions d’impacte de cada decisió i assegurant que aquests impactes són suficients per complir amb els compromisos de la COP21 de no apujar la temperatura actual mundial en més d’1,5 °c. Les mesures que estan actualment sobre la taula per suposadament fer front a l’emergència climàtica no estan, ni de bon tros, a l’alçada de les necessitats.